Lo convit del rei i l'adelerada infanta (primera part)

CAPÍTOL CINC

LO CONVIT DEL REI I L’ADELERADA INFANTA 

(PRIMERA PART)

NARRADORA

No eren passats molts dies de la gloriosa feta, en la qual va ser admesa la derrota a tres veus per lo fantasiós Garxolí i aliats. I això gràcies a les fortes, xiuladisses i brusentes arruixades del panxut Tragapinyols, l’heroi de la batalla del castell de Montornés. Lo rei Barbut va trametre una lletra al nostre galifant:

REI BARBUT

Volent agrair de prop i en afectuosa forma tan singularíssima lluita, us tramet lletra de prec o cortesania, perquè dugues la colla cap al nostre tossal, per a retre l’homenatge degut a aquesta gran mampresa i valentia.

NARRADORA

Desplegada la lletra, que anava encabida en una pell de senglar i amb segell penjant, i llegida per lo sabut Bufanúvols, va ser escoltada per tot en silenci i devoció. I Tombatossals va dir:

TOMBATOSSALS

Abilleu-vos amb los millors guarniments i drapets de la caixeta, per si lo rei és servit de rebre’ns en cort i convidar-nos a topadeta, a menjar compartit.

NARRADORA

Va dir Cagueme:

CAGUEME

Senyor amo, em tem que així finarà la invitació reial, ja que sé per la punta dels dits l’esplendidesa, liberalitat, munificència i lo costum a convidar del senyor rei Barbut.

NARRADORA

Tots gaudiren moltíssim en escoltar lo manament del caporal; així que elegants, posats de pontifical, com sol dir-se, mamprengueren la caminada per sendes i dreceres. Portaven del cabeçó dues atzembles amb los albardons farcits de llances, cuirasses, fones i fletxes. Raonava Tombatossals:

TOMBATOSSALS

Amics: els trofeus agafats als facilitaris dels enemics, en lo fort de la trifulca, els duem per a fer ofrena a la sereníssima infanta de dolç mirar, melosa parla i carn nacarada i suavíssima.

NARRADORA

No cal dir que la cort sencera estava preparada; trompetes i timbals, a puntes penes van veure una polseguera en la llunyania, van començar a fer soroll, a retronar la marxa del rei Barbut.

Alhora que va sonar la marxa del rei Barbut, els eixiren al davant missatgers a cavall, amb les llances de punta a terra, i altres amb banderoles, que els oferien espalmadors. Va dir Cagueme:

CAGUEME

Ja veig que els esforçats cavallers de sant Cristòfol podrem  presentar-nos, vistosos i lluents, a la reial presència.

NARRADORA

Arribaren a presència del rei que, rodejat dels fills, la infanta i la cort tota, mostrava la gran satisfacció de vore’ls i de poder-los abraçar; lo rei Barbut, sanglotant d’emoció, no deixava ni un moment d’abraçar Tombatossals que, agenollat i lo capell rander a terra, estava sublim per lo humil i servicial. Va dir el rei Barbut:

REI BARBUT

Alçat, magnífic home, puntós cavaller; benaurada siga l’hora en què Tossal Gros i Penyeta Roja t’infantaren; deixa’m que t’abrace, estrenu capità d’aquesta gloriosa colla, entremetent caporal; vine al meu costat i que la teua mà siga besada per tota la meua cort; que açò siga la confirmació de la nostra eternal aliança, perquè el teu braç i el teu esperit siguen sempre los ferms i gloriosos mantenidors de l’esdevenidor regne meu.

TOMBATOSSALS

Senyor, rei meu i d’aquest regne; sapigueu que l’audaç colla no té més brúixola, i que sols és guiada per lo fermíssim desig que la vostra vellúria puga vore eixamplat i florit aquest terme esquifinyat. I prec a Déu perquè aplegue lo dia, i prompte puguem davallar d’ací del tossal, i anar a poblar la plana que teniu davant, i sotmetre al vostre reial poder tots aqueixos senyors que no en saben ni palota de cavalleria, ni de grandesa...

NARRADORA

Cagueme, enardit per lo parlament del caporal, va clamar:

CAGUEME

...Perquè, de saber de cavalleria, mai volguessen que allò que Déu va assenyalar com a regne fos un abeller de ducats, senyorius i baronies, que no hi ha qui ho entenga. ¡Visca la unitat del regne del beneït rei Barbut!

NARRADORA

I tota la cort, tirant los barrets i capells a l’aire, va retrucar:

TOTS

¡Visca!

NARRADORA

Ja en franca efusió, van mostrar la tendresa i agraïment d’aquells cors pels aiguosos ulls. Lo rei va manar silenci, perquè Tombatossals continuara lo vell i patriòtic parlament; perquè aquells mots, aquelles paraules, eren dignes de recordança, per lo ben lligades i plenes de saviesa.

TOMBATOSSALS

Senyor, jo us deia que sóc vostre, que no em pararé en barres, per res ni per ningú, fins que les fites i terres del regne per mi somniades estiguen cobertes de fidels vassalls, pagats de la vostra sobirania. Sapigueu tot lo que segueix...

NARRADORA

I Tombatossals, majestuosament plantat, ofrenava a aquella cort termes i vassalls, amb la mateixa senzillesa que si ofrenara cacaus i tramussos als amics.

TOMBATOSSALS

Sapigueu que l’orgullós i superbiós senyor comanador de Fadrell, que es tenia per més valent que lo cavaller Cataquefaràs, ha enviat present de bresca i gínjols en senyal de submissió; lo despernegat i sec baró d’Almalafa ha dit que tot menys tindre Tragapinyols d’espatlles; el duc de Vilamargo, emparentat amb el baró del pla de les Vaques no vol raons amb Bufanúvols, ni vol ser enfarinat; lo senyor de Taxida ha enviat lletra de prec, oferint vassallatge; el llarguerut comte del Censal i uns altres cavallers, senyor rei, tots, tots han jurat submissió i acatament a la vostra persona.

CAGUEME

Senyor rei Barbut: Bé es pot vore i comprendre que cap dels nobles no vol repetir el fet de Garxolí del Senillar, tots vindran a besar-vos els peus i retre-vos pleitesia. Així és que jo us prec que tingueu per a ells paraules de rei generós, que us porteu com qui sou.

NARRADORA

Va dir lo gran rei Barbut:

REI BARBUT

Jo els rebré amb los braços oberts. Tindran estatge en el meu palau, lloc en la meua taula; i ja que tots volen vindre en ma ajuda i ser consellers meus, jo els donaré els drets que els hi pertoquen.

NARRADORA

D’aquesta traça discorria lo parlament, quan l’adorable infanta va demanar llicència a son pare i senyor per dir unes paraules.

REI BARBUT

Filla meua: ¿No saps que les teues refilades i agradoses paraules mai no han de ser retingudes per la cortesia? Digues tot el que vulgues, filla del meu cor.

INFANTA

Senyor pare, germans volguts, cortesans estimats, valent Tombatossals i estrenus cavallers de Sant Cristòfol; no seria ben acabat lo vostre esforç, ambiciós Tombatossals, si aquell estol d’illes que s’albiren allà lluny, on l’atzur del cel i la blavor de les aigües remoroses es confonen, no fos senyorejat i afegit al reialme d’aquesta sobirana cort. Diuen que les habiten homes farons, feres salvatges d’empenta ardorosa i de coratge extremat. ¡Vós, caporal arriscat; vós, gran homenàs que tot ho domina i arrabassa; vós que xafada li teniu la guitarra al poderós cavaller Partinoples! ¿Seríeu tan determinat que per la tal mampresa us decidíreu?

NARRADORA

Tots els ulls estaven posats en la majestuosa figura del galifant. Aquest, posat el seu mirar en la bellíssima fesomia de la senyora infanta, va dir solemnial, magnífic, arrogant i decidit, amb el braç estés cap a la mar, cap a aquelles illes que s'albiraven en l'horitzó:

TOMBATOSSALS

Senyora Infanta, ni la por als elements ni la ferotgia d'aqueixos hòmens de les illes, ni res que ni de lluny ni de prop parega, seran prou per a detindre que la vostra voluntat siga satisfeta, fil per randa, punt per agulla.

NARRADORA

I, adreçant-se als seus companys, els va demanar parer sobre tal propòsit:

TOMBATOSSALS

¿Què, serem dignes dels compliments de la gentilíssima infanta? ¿Serem dignes de la fama que els seus graciosos llavis pregonen per totes bandes? ¿Aconseguirem el seu magnífic i enraonat desig, amb el coratge de cavallers d'una peça, en servei d'una dama?

NARRADORA

Va sortir Bufanúvols:

BUFANÚVOLS

De mi sé dir que ja faig vots que duré de les orelles un pom de tios d'eixos a la meua senyora infanta.

NARRADORA

Arrancapins va dir:

ARRANCAPINS

I afegiré jo que no eixirà lo sol demà, que no tinga ja a la vora de la mar els millors pins, i les millors pereres, per fer les naus conqueridores.

NARRADORA

I el panxut i rabassut de Tragapinyols va escolar:

TRAGAPINYOLS

I jo us dic que sabran la brusentor i els xiulits de les meues pinyolades. I que, si cal, a manca de fruita, tragaré ametlles de Reus, que tenen bona punta.

CAGUEME

Senyora Infanta, Cagueme, per terra, gran home i molt valent, perquè sempre hi ha algun recer per a amagar-te; però per l'aigua.... no sé jo..., no sé jo.....

NARRADORA

El caporal el va interrompre, llançant-li una mirada d'aquelles que travessen un barandat:

TOMBATOSSALS

¡Cagueme, Cagueme! ¡Ja fas aigua abans d'hora, i això és una bajania!

NARRADORA

Llavors, aquest va rematar, alçant el cap amb resolució, com un pollastre tomater, tot ingenuïtat:

CAGUEME

Per l'aigua, Senyora, Cagueme farà allò que podrà, no sereu descontenta...

NARRADORA

I el Rei Barbut, botillejant d'emoció, va dir:

REI BARBUT

 ¡Visquen los conqueridors de les Illes Columbretes!

TOTS

¡Visca! ¡Visca! ¡Visca!

Los cavallers de Sant Cristòfol i Garxolí del Senillar (segona part)

CAPÍTOL QUATRE

LOS CAVALLERS DE SANT CRISTÒFOL

I GARXOLÍ DEL SENILLAR

(SEGONA PART)

NARRADORA

L’ambaixada de Garxolí del Senillar a Tombatossals havia acabat com Camot. Això era i no res més lo que alguns dies després enroniava lo nostre Tombatossals:

TOMBATOSSALS

Res no ens hauria costat anar un bon matí tota la colla i, en quatre sampastrades, arrematar amb lo príncep Garxolí, el seu castell, criats, gavellers i fins los murs i cadufades o canonades d’obra del seu palau de Montornés. Però no era la cosa per a prendre-la sinó a bones fusades, és a dir amb paciència, i un poquet a riota. Per això, quan Tragapinyols ha mostrat les seues manyes, he gaudit de debò, i ja no et pense soltar del mos, fins a l’extrem d’haver-te fet cavaller de l’orde de Sant Cristòfol.

NARRADORA

Per la seua banda, Garxolí, per por a un desori, si la frase del carteló de Cagueme, que deia que no es casaria amb la infanta, arribava a ser de veres, se n’anà a parlamentar amb lo rei Barbut. Ho féu per dos objectes: un, el voler de la infanta; i l’altre, demanar aliança per guardar-se lo llom  i metre-lo a bon recapte. Lo rei Barbut, oïda la queixa i pretensió del senyor del Senillar, va respondre:

REI BARBUT

Jo mai no faria ús de les armes contra qui m’arregla els dominis i em cria tan delitosos paratges a vora mar. Ben al contrari, tinc en la més alta estima Tombatossals i la seua colla, i prendré com enemic meu els enemics de Tombatossals...

I respecte de la infanta, res no puc dir, perquè jo no em fique en coses de sinagües, és a dir en coses de dones. Però us advertisc que, si no torneu més per lo meu tossal, res no es perdrà; així és que podeu allargar-vos en tot lo fil i trencar palletes, és a dir trencar relacions, si així ho voleu...

NARRADORA

I, arrancant-se un platejat cabell del seu cap, el féu volar en un bufidet....

REI BARBUT

¿Ho has entés, Garxolí?

NARRADORA

Tant ho va entendre lo desairat príncep que no veia la senda per aplegar al seu palau, on, arribat que fou, mig plorós va trametre, en venjança, lletres de prec i aliança al duc de la Polseguera, al del senyoriu del Bovalar i al baró del Pla de les Vaques, nobles que tenien la comanda per allí prop. Aquestos senyors alhora estaven també queixosos de Tombatossals perquè, en el seu afany d’arrabassar, no respectava fites ni mollons dels seus camps; així és que aqueixos cavallers es posaren al costat del coratjós senyor de Montornés, Garxolí del Senillar.

Tal se tramaven les coses quan, un dia clar i esplèndid, Tombatossals, des del cim del tossal del Dorador, al nord del terme, acompanyat de la seua gent, contemplava les terres, pagat de son treball i esforç. I, dirigint-se als companys, els va dir:

TOMBATOSSALS

Escolteu, d’ací a uns dies li farem la gran batalla al facilitari i arguellat, al malaltís Garxolí; així és que cadascú que es prepare bonament. Tu, Tragapinyols, mira aquest planícia que tens davant, adona-te’n bé i escolta: menja’t, tragat i engoleix-te com pugues i vulgues tota fruita de pinyol gros; carrega de prunes clàudies, que tenen bona punta, i no malgastes cap munició, que totes faran falta. I, quan ni espigolant se’n trobe cap per a mostra, vine-te’n.

NARRADORA

Al cap de cinc o sis dies ja estava tot albercoquer, prunyoner, prunera, presseguer, bresquillera, cirerer i demés tan buit de fruita com si una onada d’eruga ho haguera abatolat. Ni per verd, ni per madur res no hi va quedar; tot va ser engolit i guardat en aquella panxa, que s’estirava com un orgue fins arrossegar-se per terra. Tombatossals, de capdanser de la seua colla, va adreçar els passos a la comanda de Garxolí, per un assagador que menava a un altre, i d’aquest al barranc de la Parreta, per no xafar la contrada del rei Barbut ni escarotar-ne els bons cortesans.

Pujaren a un tossalet que s’aixecava prop del castell i, mirant amb les ulleres de llarga vista, que no eren una altra cosa que los punys fent canut per concentrar la mirada, veieren un estol de guerrers, a cavall i a peu, encuirassats d’armadures, abillats amb plomalls en lo cap i llances lluentes, banderoles trompes i arguments i artefactes mai no vists, ni coneguts; tot allò era per a esglaiar i gelar la sang a un pollastre, mes no a Tombatossals, que se’n reia com un beco i gaudia com un xiquet. Va dir Cagueme:

CAGUEME

Senyor amo, em pense que estic perdent la color de la cara, i arribe a l’extrem que em fluixegen les cames, i se’m dobleguen, i m’agafa mal de caure.

TOMBATOSSALS

¡Cagueme, coratge, que ara donaré el primer senyal d’arremetre!

NARRADORA

Amb una fona, feta de dues cordes tresseres, de tres fils de grossària, usada per subjectar la vela del carro, i una pell de rabosot, li va tirar un cudol tal qual que, endevinant lo portaló del castell, va obrir-lo de bat a bat i la pedra es va ficar dins, sense dir ave maria.

Allò ja va espaordir el príncep Garxolí, que enfurit, va donar l’ordre d’arremetre. Los aliats avançaren amb fúria, enardits, encoratjats, com si anaren a guanyar la joia, fent soroll de llanderols, cridant. Rebrillaven al sol les llances i les banderoles voladisses... Va cridar Tombatossals:

TOMBATOSSALS

Cagueme: els tenim a tret, és a dir, que ja es podria tirar l’enfilatada... Quan faré un senyal, fes ressonar lo caragol i, a la meua veu potent, com assenyat caporal, que tothom faça la seua.

CAGUEME

¡Sant Cristòfol ens valga!

NARRADORA

Tothom va traure les seues armes. Bufanúvols, unflant los bocins, va arrancar una remolinada ventolera; Arrancapins va arremetre a cudolades; Cagueme, com si fóra en sa engabiada els va empènyer a tots a començar les tabalades; i Tombatossals li deia a Tragapinyols, que ja estava en la postureta:

TOMBATOSALS

¡Tragapinyols, arruixa, arruixa que plou!

NARRADORA

Aquest va pegar dos gemecs i, al primer arruixó de pinyols, els aliats giraren cap en cua, fugiren com l’ànima del dimoni, amb grinyols, i lamentacions, se’ls van sotraguejar els ossos i tots van ser derrenclits, derrotats.  Va dir Tragapinyols:

TRAGAPINYOLS

Sense oir les veus del duc de la Polseguera, ni del baró del Pla de les Vaques, ja fuig Garxolí que, al vore la seua gent amb les esquenes ferides pels pinyols i pedrades, dóna la veu de «Salve’s qui puga de l’arruixó».

TOMBATOSSALS

Llavors és que redobla la fugida. ¡Tragapinyols: t’ha animat lo retronar del caragol de Cagueme! Anant de recules, no deixes d’arruixar de ferm, fins que es produïsca un sarrabastall

de trenta-cinc mil cent dimonis.

NARRADORA

Encara hui en dia hi ha home que es troba combatents d’aquells fugint per colls i barrancs.

Les portes de les finestres cornises, pilastres i portalons del castell totes foren asclades; los murs, descantellats, la teulada afonada; i al magnífic baró i a l’esquallós Garxolí del Senillar, els van trobar. Va dir Cagueme:

CAGUEME

Senyor amo: després de regirar nosaltres, los flamants i victoriosos guerrers de l’orde de sant Cristòfol, o colla de Tombatossals, tots los racons i raconets de lo palau destrossat, els hem trobat com una llocadeta banyada sota una gallina lloca, arreplegats com un cabdell, tremolant com cascavells i fent una oloreta que ni era de clavell, ni de fonoll. ¡Estaven cagats de por!

NARRADORA

El píncep Garxolí, mig vençut, i en lo fort de l’arruixó va voler pegar les darreres garrejades, com sol dir-se, assomant-se a la finestra i encoratjant els fugitius. Mai no ho haguera fet, perquè l’arruixada, pillant-lo de ple, li va posar la cara plena de pinyols de pruna clàudia, com un primet d’aquells que assaborim per Nadal. Va dir Tragapinyols:

TRAGAPINYOLS

¡I com bramava Garxolí!... Al duc de la Polseguera l’hem trobat dins de la farinera, pareixent més bé un talecó d’algeps que no un senyor de tantes campanetes.

CAGUEME

¡Quin desori! ¡Quina glòria per a l’homenàs de Tragapinyols!

TOMBATOSSALS

Enmig de la replaça allibereu els tres, traieu-los del caus, els farem demanar perdó, renunciant als senyorius, comandes i fins la legítima, en favor i augment de los termes del rei Barbut, son amo i senyor; a cadascú li faré donar tres vítols a sant Cristòfol.

TRES veus

¡Visca sant Cristòfol!  ¡Visca sant Cristòfol! ¡Visca sant Cristòfol!

NARRADORA

I, feta la cerimònia, Tombatossals de tres potades en lo copró los va fer garrejar per l’aire en tres direccions diferents. No sabem si acamparen o moriren. ¿Hauran deixat rastre, encara que de codonyeta, és a dir de cosa rara, en les rodalades i terres dels fills i descendents del rei Barbut?

Ni és ni pot ser una altra la història d’aquella batalla, en la qual lo castells de Montornés va ser desportellat, mig assolat i enrunat per a sempre.

CAGUEME

No hi ha qui vaja a adobar les finestres, ni a rebossar una paret, ni a plorar tanta desventura. Sols recordem haver oït que uns anys després, en lo lloc de la lluita empenyada, ha eixit un planter de pruneres, albercoquers i bresquilleres que és una meravella.

TRAGAPINYOLS

Cada plantó i rebrotís canta lo valor i ardiment de la colla de Tombatossals. Aquests els trasplantaren al pla i hui és glòria vore lo sense fi d’arbres que poblen los termes de los descendents del rei Barbut..

NARRADORA

¡Quantes coses sabríem més si aplegar poguérem al fons de la cova de les Meravelles, on és l’arxiu de les fetes glorioses de Tombatossals!

Los cavallers de Sant Cristòfol i Garxolí del Senillar (primera part)

CAPÍTOL QUATRE

LOS CAVALLERS DE SANT CRISTÒFOL

I GARXOLÍ DEL SENILLAR

(PRIMERA  PART)

NARRADORA

Un cert dia que lo desmedrat Cagueme s’encontrava passejant prop de la boca de la cova de les Meravelles, un estrany personatge de fatxa desgarbada es dirigia cap a ell. Aquest subjecte, quan va arribar a la seua presència, un poc tremolós i botillejant, li va adreçar la següent pregunteta:

TRAGAPINYOLS

¿És ací lo casal de l’home més desaforat, més coratjós, més valent, més impetuós i més forçut d’aquestes terres? ¿És ací on s’ajoca, com si diguérem, lo ben templat, el mai vençut Tombatossals?

NARRADORA

Cagueme, abans de donar-li resposta, va mirar-lo de cap a peus i, agafant-se bé lo nas i apretant-lo, com si aguantara esclafidor riure, li va respondre:

CAGUEME

Ací és, home de Déu... ¿Què voleu del meu amo?

TRAGAPINYOLS

Puix que fóra servit d’escoltar lo meu sentir i la demanda meua.

CAGUEME

¿I no us esglaiareu al vore’l, panxa de gerra i cara de fogassa?

TRAGAPINYOLS

Si em mou a esglai, serà per lo respecte, però no mai per la por... Sapigueu, a més, que tinc nom conegut, senyor criat, i ... per cert, que ben malament.

CAGUEME

No us tofleu per tan poca cosa i digueu el vostre nom

TRAGAPINYOLS

Jo sóc Tragapinyols, fill de Tragapinyols i nét de Tragapinyols... Ja ho sabeu per a cent anys i un dia.

CAGUEME

Puix avall manca gent, senyor Tragapinyols.

NARRADORA

I agafant Cagueme lo caragol, va donar el senyal de la visita. Aquell so fosc que del caragol eixia, s’endinsava i escabullia per les voltes de la cova, i retronava per los racons el seu replicador ressò, de tal manera que semblava lo so de mil caragols, fins esmortir-se poc a poc i perdre’s per les fondàries.

De dins eixia una violenta ventada, que va ser com la resposta i llicència de «passe avant qui siga». Era lo bufit brau de Bufanúvols, que tal resposta enviava cap a  fora. Tragapinyols va pegar lo primer sortit i la primera esquenada. Va dir aleshores Cagueme:

CAGUEME

Amb flamerosa atxa, il·luminaré davanter lo camí. Tragapinyols: calciga, trepitja les meues empremtes al terra, i tot just et meravellaràs al escorcollar les roques de puntes tallades i fondos clavills.

NARRADORA

La llum de la fogata envermellia les tenebres de vives rojors, de variades i movedisses ombres, a l’hora que s’embellia l’estatge a la lluentor claríssima dels canelons formats pel continu gotejar de la coberta clavillada. ¡Fantàstiques, bellíssimes figures de la goteta, tan constant com artista meravellosa!

CAGUEME

 Los rats-penats, escarotats, ixen de les talladures de la roca, fent soroll, entropessant a totes bandes, però, amic, no us preocupeu, perquè davallem més que caminem, afanyosos, cap a la cambra misteriosa de Tombatossals.

NARRADORA

Percebien alenades d’humitat, gelades i estantisses. Després de cent entropessades, de passar per raconades estretíssimes, on la panxa de Tragapinyols preteria prou i massa, després de molts esvarons i de pegar-se innombables cabotades, aplegaren per fi al sospirat lloc, on s’encontrava la llar del fill de Penyeta Roja.

L’espaiosa cambra estava coberta de volta helicoïdal; del mig penjava una llàntia de quaranta metxes enceses, alimentades per un bací de cabuda de vint-i-set arroves d’oli de secalló, és a dir d’olives primerenques i seques; les parets, mig tapades per mil figures pintades de lleons, panteres, galfins, brúfols i altres feres, així de terra, com d’aigua i aire. En terra, hi havia pells d’óssos blancs, per a calcigar blanet els peus; la taula estava feta de dos taulons allisats de molta llargària i gruix de tres pams, sostinguts per soquetes d’anouer; com a cadires tenien trossos de soca de palmera. Cagueme va dir a Tragapinyols:

CAGUEME

Açò és lo rebost, on guardem les vitualles, és una claveguera fonda, de la qual potser et semblarà, Tragapinyols, que ix un tufet ben marcat de botifarres del frito...

NARRADORA

Va preguntar l’amo Tombatossals:

TOMBATOSSALS

¿Qui és aquest estaferm, aquesta persona, Cagueme?

CAGUEME

Senyor, és Tragapinyols  fill de Tragapinyols i nét de Tragapinyols.

TOMBATOSSALS

Cagueme, molts pinyols em pareixen... Més sigues tu ben aplegat, foraster. Parla sense esglai, i posa de manifest el teu objecte.

NARRADORA

Tragapinyols que, dit siga de correguda, tenia una carota de nas esplatxat, ulls fondos, celles de ràfec, un front com paret mitgera, morros de vedell, esquena de trill i panxa de gerra, li va respondre tot tremolós.

TRAGAPINYOLS

Ja sabeu el meu nom, ara sabreu les meues manyes. Jo sóc qui pot menjar, sense esme ni mida, tota la fruita que tinga pinyol; sé guardar-la en aquesta panxa de pells estirosa tot lo temps que li convinga a qui em llogue; i aquestos pinyols en moment donat i per on és molt natural sé llançar-los amb brusentor a llargues distàncies.

NARRADORA

Va ressonar una forta riallada per aquells racons tenebrosos en oir l’estranya habilitat de bon panxut. Tombatossals, girant-se cap a Bufanúvols, Cagueme i Arrancapins, els va dir:

TOMBATOSSALS

Aquest faltava en la colla! No ens vindrà poc bé ni res per  riure’ns del desinquiet i teclós príncep Garxolí del Senillar. Tu serà des de hui un company nostre; ¿ho vols així, fill de Tragapinyols?

NARRADORA

Aquest, emocionat, va voler abraçar el caporal; però la despenjada panxa no va permetre tal finesa i exquisida efusió. I va dir Cagueme:

 CAGUEME

Senyor amo, caldrà que l’armem cavaller de l’orde nostra. Sí, sí.

NARRADORA

L’orde era la de Sant Cristòfol, i la cerimònia prou senzilla, com senzills eren de cor tots els de la colla de Tombatossals. Cagueme va traure, de dins d’un clavill, una branca de palmera plena de dàtils verds, la qual, posada a les mans del caporal, va ser espolsada en los lloms de Tragapinyols, mentrimentres Bufanúvols li aventava dos bufits, Arrancapins dos sacsons, i Cagueme li adreçava el següent parlament:

CAGUEME

Tragapinyols, per lo nostre patró Sant Cristòfol, que ho és d’aquestes terres noves arrabassades i tretes com a fonaments de l’esdevenidor regne dels fills del rei Barbut, el nostre rei i senyor, et fem tot junts, i sense més cerimònia que aquestes ramades, cavaller de la gloriosa i esforçada orde de Sant Cristòfol; i tin per entés que des de hui eres company nostre i fidel vassall del rei Barbut... Així que ja ho sap, a complir i menjar albercocs i gínjols la gana. I ara, traga’t tots aquests dàtils i tira los pinyols per on siga, i vorem la teua gràcia.

NARRADORA

En un moment es va engolir Tragapinyols tots los dàtils que els nous companys li arreplegaren de terra, de les ramades que varen espolsar. El beneit, molt dòcil, va fer dues ganyotes o carasses i, posant les mans en terra, va soltar los pinyols pel forat del cul, amb tal brusentor que, en xocar amb les parets, van rebotar i van pegar a aquells cavallers tal arruixada que va caldre, per a no ser nafrats de veritat, que Cagueme li posara lo tap de la gerra del frito a aquella boca de catapulta, que duia intenció d’arrematar amb tots.

TOMBATOSSALS

¡Açò és un goig! ¡Açò és un prodigi! Trgapinyols, eres l’home que jo somniava per a casos que fa dies que em preocupen.

NARRADORA

Era el cas que Garxolí del Senillar, més cremat que Carracuca i volat com un catxerulo, en saber de la feta i desballestament de la pineda per la colla de Tombatossals, delatada per un caçador de perdius a la rameta, li va enviar una ambaixada molt lluïda, formada per tres mitgers, catorze gavellers de malea i sis ajornalats, cavalcant mules, precedits tots per un gomfaroner amb un gomfaró i dos heralds, que portaven los cartells del desafiament i que deien al peu de la lletra:

Garxolí del Senillar a Tombatossals, guerra i gaiato.

CAGUEME

Senyor amo, ja s’albira la cavalcada, cal donar avís a la colla que, afanyosa, ha d’aguaitar i rebre com mereixen tan gran príncep i conlloga.

NARRADORA

Tots isqueren; Bufanúvols no podia aguantar-se i així com un garbinalet se li escapava del bocí, Arrancapins tancava los punys i Tombatossals, més seré, va manar que ningú clapira. I va dir un dels que arboraven lo carteló

HERALD

¿Sou vosaltres la colla de Tombatossals?

NARRADORA

Va replicar Cagueme:

CAGUEME

Som nosaltres: Gent de poca monta, encara que aneu montats heu de dependre respecte i cortesia.

NARRADORA

I Bufanúvols va tornar lo garbí en gregalet:

CAGUEME

¿En quina gamella, en quin recipient de fusta hem menjat junts? No, no som animals per a mancar-nos la senyoria que ens pertany per fur de cortesia

NARRADORA

Lo galifant Tombatossals va dir:

TOMBATOSSALS

No passes d’ací, tu, Bufanúvols. Ja bufaràs, ja, no t’esgarrifes.

NARRADORA

I tot seguit, entonant lo cap i alçant la veu, els va dir als ambaixadors.

TOMBATOSSALS

Digueu la vostra pretensió i acabem prompte.

NARRADORA

I els del carteló van raonar els dos alhora:

DOS HERALDS (parlant alhora)

Senyor Tombatossals, Senyor Tombatossals, venim, venim......

HERALD

Senyor Tombatossals, venim de la comanda del príncep Garxolí del Senillar, on és el seu palau anomenat de Montornés, a dir-vos que sou uns fermalers, uns malfactors, gent de poc blat, és a dir poc de fiar, i de les quatre cases, és a dir gent mísera que viu als afores de tot. És per això que el nostre amo us declara la guerra a mort, com resen aquestos rètols...

NARRADORA

En dues brotxades, Cagueme va pintar un altre cartell que, refregant-lo pels nassos a gomfaroner i heralds, els va fer llegir a la força lo següent.

HERALD

Garxolí del Senillar:

la filla del rei  Barbut

en tu no se vol casar

per ser un garxo i pollut.

CAGUEME

¡Si vols guerra, amanix el llom que anem, rosegó!

NARRADORA

I lo caporal Tombatossals va dir a Cagueme, abraçant-lo.

TOMBATOSSALS

Bé, Cagueme, bé. Tens condició de diplomàtic i... d’emblanquinador; bé ho has fet.

NARRADORA

Bufanúvols, en un repent, el vent de gregal va tornar tramuntana; les mules, astorades, giraren cap en cua; lo gomfaroner va donar la veu de «apreteu cinxes». I allà et va tota l’ambaixada, amb cartelons i tot, a fer cent mil parells d’espardenyes, amb gran esgarriadissa. I no pararen fins que foren arribats a les mateixes portes del palau del príncep Garxolí, que, en vore’ls desbarrats, va olorar que l’ambaixada havia acabat malament, com Camot.