Translate

dilluns, 2 de desembre del 2013

Los cavallers de Sant Cristòfol i Garxolí del Senillar (primera part)





CAPÍTOL QUATRE
LOS CAVALLERS DE SANT CRISTÒFOL
I GARXOLÍ DEL SENILLAR

(PRIMERA  PART)

NARRADORA
Un cert dia que lo desmedrat Cagueme s’encontrava passejant prop de la boca de la cova de les Meravelles, un estrany personatge de fatxa desgarbada es dirigia cap a ell. Aquest subjecte, quan va arribar a la seua presència, un poc tremolós i botillejant, li va adreçar la següent pregunteta:

TRAGAPINYOLS
¿És ací lo casal de l’home més desaforat, més coratjós, més valent, més impetuós i més forçut d’aquestes terres? ¿És ací on s’ajoca, com si diguérem, lo ben templat, el mai vençut Tombatossals?

NARRADORA
Cagueme, abans de donar-li resposta, va mirar-lo de cap a peus i, agafant-se bé lo nas i apretant-lo, com si aguantara esclafidor riure, li va respondre:

CAGUEME
Ací és, home de Déu... ¿Què voleu del meu amo?

TRAGAPINYOLS
Puix que fóra servit d’escoltar lo meu sentir i la demanda meua.

CAGUEME
¿I no us esglaiareu al vore’l, panxa de gerra i cara de fogassa?

TRAGAPINYOLS
Si em mou a esglai, serà per lo respecte, però no mai per la por... Sapigueu, a més, que tinc nom conegut, senyor criat, i ... per cert, que ben malament.

CAGUEME
No us tofleu per tan poca cosa i digueu el vostre nom

TRAGAPINYOLS
Jo sóc Tragapinyols, fill de Tragapinyols i nét de Tragapinyols... Ja ho sabeu per a cent anys i un dia.

CAGUEME
Puix avall manca gent, senyor Tragapinyols.

NARRADORA
I agafant Cagueme lo caragol, va donar el senyal de la visita. Aquell so fosc que del caragol eixia, s’endinsava i escabullia per les voltes de la cova, i retronava per los racons el seu replicador ressò, de tal manera que semblava lo so de mil caragols, fins esmortir-se poc a poc i perdre’s per les fondàries.
De dins eixia una violenta ventada, que va ser com la resposta i llicència de «passe avant qui siga». Era lo bufit brau de Bufanúvols, que tal resposta enviava cap a  fora. Tragapinyols va pegar lo primer sortit i la primera esquenada. Va dir aleshores Cagueme:

CAGUEME
Amb flamerosa atxa, il·luminaré davanter lo camí. Tragapinyols: calciga, trepitja les meues empremtes al terra, i tot just et meravellaràs al escorcollar les roques de puntes tallades i fondos clavills.

NARRADORA
La llum de la fogata envermellia les tenebres de vives rojors, de variades i movedisses ombres, a l’hora que s’embellia l’estatge a la lluentor claríssima dels canelons formats pel continu gotejar de la coberta clavillada. ¡Fantàstiques, bellíssimes figures de la goteta, tan constant com artista meravellosa!

CAGUEME
 Los rats-penats, escarotats, ixen de les talladures de la roca, fent soroll, entropessant a totes bandes, però, amic, no us preocupeu, perquè davallem més que caminem, afanyosos, cap a la cambra misteriosa de Tombatossals.

NARRADORA
Percebien alenades d’humitat, gelades i estantisses. Després de cent entropessades, de passar per raconades estretíssimes, on la panxa de Tragapinyols preteria prou i massa, després de molts esvarons i de pegar-se innombables cabotades, aplegaren per fi al sospirat lloc, on s’encontrava la llar del fill de Penyeta Roja.

L’espaiosa cambra estava coberta de volta helicoïdal; del mig penjava una llàntia de quaranta metxes enceses, alimentades per un bací de cabuda de vint-i-set arroves d’oli de secalló, és a dir d’olives primerenques i seques; les parets, mig tapades per mil figures pintades de lleons, panteres, galfins, brúfols i altres feres, així de terra, com d’aigua i aire. En terra, hi havia pells d’óssos blancs, per a calcigar blanet els peus; la taula estava feta de dos taulons allisats de molta llargària i gruix de tres pams, sostinguts per soquetes d’anouer; com a cadires tenien trossos de soca de palmera. Cagueme va dir a Tragapinyols:

CAGUEME
Açò és lo rebost, on guardem les vitualles, és una claveguera fonda, de la qual potser et semblarà, Tragapinyols, que ix un tufet ben marcat de botifarres del frito...

NARRADORA
Va preguntar l’amo Tombatossals:

TOMBATOSSALS
¿Qui és aquest estaferm, aquesta persona, Cagueme?

CAGUEME
Senyor, és Tragapinyols  fill de Tragapinyols i nét de Tragapinyols.

TOMBATOSSALS
Cagueme, molts pinyols em pareixen... Més sigues tu ben aplegat, foraster. Parla sense esglai, i posa de manifest el teu objecte.

NARRADORA
Tragapinyols que, dit siga de correguda, tenia una carota de nas esplatxat, ulls fondos, celles de ràfec, un front com paret mitgera, morros de vedell, esquena de trill i panxa de gerra, li va respondre tot tremolós.

TRAGAPINYOLS
Ja sabeu el meu nom, ara sabreu les meues manyes. Jo sóc qui pot menjar, sense esme ni mida, tota la fruita que tinga pinyol; sé guardar-la en aquesta panxa de pells estirosa tot lo temps que li convinga a qui em llogue; i aquestos pinyols en moment donat i per on és molt natural sé llançar-los amb brusentor a llargues distàncies.

NARRADORA
Va ressonar una forta riallada per aquells racons tenebrosos en oir l’estranya habilitat de bon panxut. Tombatossals, girant-se cap a Bufanúvols, Cagueme i Arrancapins, els va dir:

TOMBATOSSALS
Aquest faltava en la colla! No ens vindrà poc bé ni res per  riure’ns del desinquiet i teclós príncep Garxolí del Senillar. Tu serà des de hui un company nostre; ¿ho vols així, fill de Tragapinyols?

NARRADORA
Aquest, emocionat, va voler abraçar el caporal; però la despenjada panxa no va permetre tal finesa i exquisida efusió. I va dir Cagueme:

 CAGUEME
Senyor amo, caldrà que l’armem cavaller de l’orde nostra. Sí, sí.

NARRADORA
L’orde era la de Sant Cristòfol, i la cerimònia prou senzilla, com senzills eren de cor tots els de la colla de Tombatossals. Cagueme va traure, de dins d’un clavill, una branca de palmera plena de dàtils verds, la qual, posada a les mans del caporal, va ser espolsada en los lloms de Tragapinyols, mentrimentres Bufanúvols li aventava dos bufits, Arrancapins dos sacsons, i Cagueme li adreçava el següent parlament:

CAGUEME
Tragapinyols, per lo nostre patró Sant Cristòfol, que ho és d’aquestes terres noves arrabassades i tretes com a fonaments de l’esdevenidor regne dels fills del rei Barbut, el nostre rei i senyor, et fem tot junts, i sense més cerimònia que aquestes ramades, cavaller de la gloriosa i esforçada orde de Sant Cristòfol; i tin per entés que des de hui eres company nostre i fidel vassall del rei Barbut... Així que ja ho sap, a complir i menjar albercocs i gínjols la gana. I ara, traga’t tots aquests dàtils i tira los pinyols per on siga, i vorem la teua gràcia.

NARRADORA
En un moment es va engolir Tragapinyols tots los dàtils que els nous companys li arreplegaren de terra, de les ramades que varen espolsar. El beneit, molt dòcil, va fer dues ganyotes o carasses i, posant les mans en terra, va soltar los pinyols pel forat del cul, amb tal brusentor que, en xocar amb les parets, van rebotar i van pegar a aquells cavallers tal arruixada que va caldre, per a no ser nafrats de veritat, que Cagueme li posara lo tap de la gerra del frito a aquella boca de catapulta, que duia intenció d’arrematar amb tots.

TOMBATOSSALS
¡Açò és un goig! ¡Açò és un prodigi! Trgapinyols, eres l’home que jo somniava per a casos que fa dies que em preocupen.

NARRADORA
Era el cas que Garxolí del Senillar, més cremat que Carracuca i volat com un catxerulo, en saber de la feta i desballestament de la pineda per la colla de Tombatossals, delatada per un caçador de perdius a la rameta, li va enviar una ambaixada molt lluïda, formada per tres mitgers, catorze gavellers de malea i sis ajornalats, cavalcant mules, precedits tots per un gomfaroner amb un gomfaró i dos heralds, que portaven los cartells del desafiament i que deien al peu de la lletra:
Garxolí del Senillar a Tombatossals, guerra i gaiato.

CAGUEME
Senyor amo, ja s’albira la cavalcada, cal donar avís a la colla que, afanyosa, ha d’aguaitar i rebre com mereixen tan gran príncep i conlloga.

NARRADORA
Tots isqueren; Bufanúvols no podia aguantar-se i així com un garbinalet se li escapava del bocí, Arrancapins tancava los punys i Tombatossals, més seré, va manar que ningú clapira. I va dir un dels que arboraven lo carteló

HERALD
¿Sou vosaltres la colla de Tombatossals?

NARRADORA
Va replicar Cagueme:

CAGUEME
Som nosaltres: Gent de poca monta, encara que aneu montats heu de dependre respecte i cortesia.

NARRADORA
I Bufanúvols va tornar lo garbí en gregalet:

CAGUEME
¿En quina gamella, en quin recipient de fusta hem menjat junts? No, no som animals per a mancar-nos la senyoria que ens pertany per fur de cortesia

NARRADORA
Lo galifant Tombatossals va dir:

TOMBATOSSALS
No passes d’ací, tu, Bufanúvols. Ja bufaràs, ja, no t’esgarrifes.

NARRADORA
I tot seguit, entonant lo cap i alçant la veu, els va dir als ambaixadors.

TOMBATOSSALS
Digueu la vostra pretensió i acabem prompte.

NARRADORA
I els del carteló van raonar els dos alhora:

DOS HERALDS (parlant alhora)
Senyor Tombatossals, Senyor Tombatossals, venim, venim......

HERALD
Senyor Tombatossals, venim de la comanda del príncep Garxolí del Senillar, on és el seu palau anomenat de Montornés, a dir-vos que sou uns fermalers, uns malfactors, gent de poc blat, és a dir poc de fiar, i de les quatre cases, és a dir gent mísera que viu als afores de tot. És per això que el nostre amo us declara la guerra a mort, com resen aquestos rètols...

NARRADORA
En dues brotxades, Cagueme va pintar un altre cartell que, refregant-lo pels nassos a gomfaroner i heralds, els va fer llegir a la força lo següent.

HERALD
Garxolí del Senillar:
la filla del rei  Barbut
en tu no se vol casar
per ser un garxo i pollut.

CAGUEME
¡Si vols guerra, amanix el llom que anem, rosegó!

NARRADORA
I lo caporal Tombatossals va dir a Cagueme, abraçant-lo.

TOMBATOSSALS
Bé, Cagueme, bé. Tens condició de diplomàtic i... d’emblanquinador; bé ho has fet.

NARRADORA
Bufanúvols, en un repent, el vent de gregal va tornar tramuntana; les mules, astorades, giraren cap en cua; lo gomfaroner va donar la veu de «apreteu cinxes». I allà et va tota l’ambaixada, amb cartelons i tot, a fer cent mil parells d’espardenyes, amb gran esgarriadissa. I no pararen fins que foren arribats a les mateixes portes del palau del príncep Garxolí, que, en vore’ls desbarrats, va olorar que l’ambaixada havia acabat malament, com Camot.