Claus del capítol 3: «Tombatossals i la sirena de la mar»

Claus del capítol 3: «Tombatossals i la sirena de la mar»

La sirena de la mar apareix al tercer capítol del Tombatossals.  El personatge mostra dues cares en l’obra: d’una banda, un vessant atractiu que enamora Tombatossals, i de l’altra, un sentiment possessiu i de vegades malèvol. És per això que, en la versió radiofònica de Vox UJI ràdio, hem optat per desdoblar la figura de la sirena en dos personatges: l’encisadora, que provoca mal d’amors a Tombatossals, i la malèfica, que intentarà perjudicar la colla de gegants. Igualment, hem optat per la denominació de sirena, i no Serena de l’original de Josep Pascual Tirado.

Transcrivim un fragment de l’excel·lent estudi introductori de la reedició de l’obra, realitzat pel professor Lluís Meseguer l’any 1988:

L’autor castellonenc afegeix la malèvola i possesiva Serena de la Mar a l’esquema argumental del mite, que remet a moltes cultures diferents. La Serena de la Mar apareix, per tant, al Tombatossals amb dues definicions: en tant que personatge, com a contrapunt de la infanta; i en tant que motiu folklòric, com a cicle secundari al costat del grup del gegant. Es tracta d’un símbol d’amplíssima difusió mitològica en la qual s’uneixen atributs de la feminitat i atribucions de valors i tòpics mariners, tot i que, paradoxalment, no sol tenir fàcil arrelament en terres costaneres. Les connotacions i significacions que pren normalment són les d’un personatge atractiu, gelós, possessiu i, de vegades, malèvol. Totes elles són acuradament aprofitades i remarcades per l’autor com a qualitats complementàries de les que caracteritzen el personatge Tombatossals, protagonista de l’obra i cap de la colla basada en les rondalles sobre el motiu del gegant.

Les fonts de Pascual, respecte al mite de la Serena de la Mar, són dues alhora: la biogràfica i la literària. D’una banda, el seu contacte amb la família de la criada de la casa, vinculada a la marineria, li féu superar la secular distància entre el món llaurador castellonenc i el món mariner del Grau. De l’altra, les seues lectures l’empenyen a triar el nom mateix, Serena (i no Sirena), en la forma en què sol aparèixer en la literatura clàssica d’autors valencians: en Antoni Canals, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella o Jaume Roig, per exemple. Aquesta forma, a més, cal no oblidar que té evident veïnatge fònic i connotatiu amb usos semàntics de diversos registres lingüístics: mar serena, serena (tractament medieval) Serena (nom de dona), serena (vent fresquet)...

Claus del capítol 2: «Tombatossals en la cort del rei Barbut»

Claus del capítol 2: «Tombatossals en la cort del rei Barbut»

Al segon capítol de la novel·la de Josep Pascual Tirado, titulat «Tombatossals en la cort del rei Barbut», apareixen la majoria dels personatges de la colla de gegants. Segons explica el professor Lluís Meseguer, en l’excel·lent estudi introductori de la reedició de l’obra, de l’any 1988, Tombatossals basa la seua fonamentació folklòrica en l’ús de materials tradicionals procedents de dos motius: el del gegant i el de la sirena.

Respecte al motiu del gegant, la qüestió comença pels noms de la colla de Tombatossals, arrelats en la rondallística en llengua catalana, [...] que a Castelló i a la comarca de la Plana, en l’època de Pascual Tirado -segons explica Meseguer- «ja havien perdut ja l’embolcall narratiu i es mantenien com a noms mítics i com a elements de refrany». Ara mateix, a Castelló, només es mantenen aplicades a persones concretes o bé lligats a refranys i comparances: «tindre més por que Cagueme», «fem lo que poden com Cagueme», «qui menge prunes, cague pinyols». En definitiva, segons diu Meseguer, «l’atribució d’acció narrativa a aquests noms per part de Josep Pascual, representava un revolucionari canvi de dinàmica històrica».

El procediment de creació dels noms és molt comú en la literatura popular d’arreu del món, d’acord, en general, amb l’estructura verb + substantiu plural.  

Tombatossals és la personificació de la bondat i la valentia. El nom té variants, en unes altres narracions populars, com ara Esclafamuntanyes o Trenca-rocs.

Arrancapins expressa la força que té capacitat de modificar el paisatge. El nom té variants com Trencapins, el vent fort anomenat Arrencapinyes o l’ocell conegut com Trencapinyes.

Bufanúvols representa la capacitat de modificar el clima. Variants del nom són Bufanassos, Bufafocs o Espantanúvols.

Tragapinyols és una adaptació eufemística a partir del refrany «qui menge prunes, cague pinyols». Marcant diferència respecte a unes altres rondalles, aquest personatge de la colla de gegants és una aportació de l’autor de la novel·la Tombatossals.

Entre els gegants, Cagueme, únic personatge sense nom compost en plural, fa la funció de l’entremaliat, l’infant. Són variants paraules com Caganiu o Caganer.

També el nom de Garxolí del Senillar està construït amb un procediment especial: un sufix diminutiu darrere un adjectiu que indica un defecte físic dels ulls, és guerxo o estràbic. Es tracta d’un personatge confrontat al protagonista Tombatossals.

Tombatossals i la sirena de la mar (segona part)

CAPÍTOL TRES

TOMBATOSSALS I LA SIRENA DE LA MAR

(SEGONA  PART)

NARRADORA

Bufanúvols, Arrancapins i Cagueme, passada que va ser la mitjanit, es van asseciar de dàtils, que Arrancapins havia tirat a espolsons, com pluja a ramassadetes; els havia fet caure d’unes palmeres del que en el futur seria conegut com el clot del Menescal. Després d’un breu consell, foren del parer d’anar cap aon lo caporal es trobava, ja que ni tan sols l’oïen gemegar, ni copsaven senyals de la seua preciosa existència. A la platja, va dir, reflexionant, la sirena:

SIRENA

Vora mar, rendit de l’esforçat treball, llepant-li los peus les jugadorotes onades estàs tu, Tombatossals, gitat i dormit, amb lo cap mantingut per lo palmell d’aquella mà que remou llosmos, pedres grosses, i roques. I bon senyal que somnies donen les paraules angunioses que s’escapen dels teus llavis, eixuts i trèmuls...

TOMBATOSSALS

¡Oh tu, aimia sirena de la mar! Si a la majestat teua sembla petita cosa aquest humil serf, si el teu preciós voler has encarrilat cap a un personatge més alt i extremat, dis-me, dis-me: ¿En què vols que em guanye la teua voluntat i content? ¿Com vols que done gust als teus desitjos?

NARRADORA

Allí estaven los tres sobtats companys, meravellats d’escoltar raons tan destarifades, eixint dels llavis d’aquell home de tan bon armassó i ben compensat pensament. Llavors va dir Cagueme:

CAGUEME

Bé us ho deia jo, bé us ho deia... ¡Al nostre amo l’han embruixat!

NARRADORA

Lo forçut Arrancapins va dir:

ARRANCAPINS

Bufa-li, bufa-li suaument i desperta’l, Bufanúvols, que és ben digne de llàstima, perquè a hores d’ara està patint d’eixa manera tan llastimosa...

BUFANÚVOLS

Ignorants, cervells eixugats, ¿què sabeu vosaltres lo que l’amo pot vore en el seu deliri de voler? ¿Què sabeu de la sirena de la mar?

NARRADORA

I Bufanúvols, aclucant los ulls i fent-se l’interessant seguia:

BUFANÚVOLS

De dia, lo treball, l’afany de la vida... De nit, lo voler, la llar... ¿No és normal que qui somou lo món, qui en la terra ho és tot, qui empeny tota activitat, vulga conquerir la mar, travessar-la de banda a banda, afonar-se en la seua immensitat, escodrinyar-la i manar en ella?

¿Què té de nou que lo nostre caporal, Tombatossals, pose la il·lusió en la regina de les aigües, quan ell és lo rei de les planícies i muntanyes? Deixem, deixem que somnie en grans mampreses. Ell ens mou a riota en el seu deler, però la seua fermesa i la constància faran que aplegue a realitzar les seues angoixes i desitjos.

NARRADORA

Retrucava Cagueme al raonament de Bufanúvols:

CAGUEME

¡Bufanúvols, massa me’n dónes! ¡Ja n’hi ha prou! T’armes un embolic de paraules de les trenta pestes. Això tot són raons. ¡Despertem-lo!

NARRADORA

Deia resignat Arrancapins.

ARRANCAPINS

I que la manyeta sirena es veu que és idolatrada per lo voler sense goteres del nostre caporal.

NARRADORA

Retrucava Bufanúvols, fent lo seriot:

BUFANÚVOLS

Tu, Cagueme, badoc i baldraga a eixe bequelló de boca que tens, que no xorra més que despropòsits, li posaré un tapó de la mida del meu puny. ¡Calla! ¡Calla, que ja et veig de dos bufits a les aigües blaves!

NARRADORA

I no haguera parat lo ball en bé, de no ser perquè Tombatossals, sense pestanyejar gens, es va arrancar decidit amb aquest parlament:

TOMBATOSSALS

Amada sirena de la mar. Tu tindràs ací, en aquesta vora i riba, lo paratge delitós pel qual estàs adelerada... i. dins la mar, un lloc on les revoltes onades mai no apleguen, un port com fidel semblança dels meus braços anhelosos. I llavors seràs meua, i la fragància dels pins ens abellirà més i més, quan seran aplegades les hores del nostre dolcíssim dir de cançons, de carinyos, galanies i esperances.

NARRADORA

Com a tres estaquirots continuaven rodejant alelats el seu caríssim caporal.

BUFANÚVOLS

¿Heu vist que bé raona?

NARRADORA

L’entabuixat Tombatossals va dir:

TOMBATOSSALS

Fills meus, ¿on estic? ¿L’haveu vista vosaltres també?

NARRADORA

I amb aquella parla melosa que encisava dies abans la cort del rei Barbut, els va contar el seu somni, la seua conversa amb la regina de les aigües... fins que, reparant en Cagueme, li va dir

TOMBATOSSALS

¿Què és de tu, que vas tan arcat?

CAGUEME

Senyor amo, és que en desperear-vos lo vostre braç, com barra de sènia sense mosso, m’ha pillat de mig a mig i m’ha encorbat així.

TOMBATOSSALS

¡Pobre Cagueme! No t’arrimes a qui somnia, no, no t’arrimes mai.

NARRADORA

No eren passats molts dies d’aquest somni de Tombatossals quan l’eximi galifant va reunir la seua colla a l’ombra d’un famós pi, anomenat lo Pi Gros, per l’extremat de la seua soca i abundor del seu brancam, i els va assabentar dels seus propòsits i desitjos:

TOMBATOSSALS

Mireu, jo vull i així ho mano, que vora la mar, en aquell paratge on vaig caure adormit com un algep, esperant bojament i ansiosa l’amada sirena de la mar, siga cobert tot d’una flairosa arbreda, que forme una ombrosa selva; que ella ho volia així i així ho mano jo, perquè després de tot per això sóc l’amo... Aleshores, que s’òmpliga de cudols i llosmos i tossals sencers, si fan falta, un bon rodal de mar, empresonat com per dos braços.

NARRADORA

Va remugar Cagueme:

CAGUEME

¡Quasi res!

NARRADORA

I va dir lo gegant Tombatossals, pegant un calpissot al replicó, esquifinyat i manegueta de Cagueme:

TOMBATOSSALS

¡Fills meus! ¡A la mampresa! Després de barallar projectes i de gran raonaments, de mirar plànols, fer esmenes i afegitons, ha quedat verament conformada la gran obra que hem de mamprendre.

NARRADORA

Un bon matí, a penes les primers guatles saltironejaven per les matisses, i lo cuquello començava la llanda del seu cantar, Tombatossals, portant Cagueme a les galligotes, i seguit d’Arrancapins i Bufanúvols, pegaren cap a la muntanya amb més afany i goig que si els hagueren perdonat dos terços de la contribució. Llavors Arrancapins va dir:

ARRANCAPINS

Bé sabem que ací als cims alteruts on lo príncep Garxolí del Senillar assenta lo castell de la seua comanda, que diuen de Montornés, hi ha unes ombrívoles pinedes de tan bon regent que, amb poc d’esforç, podrem trasplantar-les on vulguem.

NARRADORA

Pensat i fet. Allí aplegaren i mentrimentres Garxolí del Senillar estava molt encisat fent la rosca a la filla del rei Barbut, el seu veí, los nostres agosarats i forçuts amics mamprengueren la tasca amb ardidesa i coratge. Va dir Arrancapins:

ARRANCAPINS

En pocs dies esboscassarem aquelles barrancades, cormos i aiguavessants, de manera que deixarem tots los pedregosos dominis de Garxolí del Senillar sense arbres, més pelats que una rata.

NARRADORA

¡Calia vore bramar l’arguellat Garxolí, lo dia que es va adonar, esbalaït, de la feta que li feren! I era també digne de vore amb quina seguida i afissament trasplantaven aquelles pinedes, des del Montornés a la voreta de la mar. Arrancapins, que mai va estar tan aqueferat com los dies aquells, los arrancava a estirons, traient-los de soca-rel. Mentrestant Bufanúvols va dir:

BUFANÚVOLS

Jo, unflant los bocins fins a quasi rebentar les galtes, soltaré a tota manxa lo registre més alt del bufar i... allà que anirà el pi per los aires, dut per aquella ventisca dels trenta mil dimonis,  a fer cap i caure dret vora de la mar.

NARRADORA

Allí, Tombatossals, ajudat per Cagueme que, com sempre, feia el pobre lo que podia, los acoblaven a burri-barra, sense acorruar ni tirejar, però sí espessos, perquè lo sol no els escodrinyara lo sòl d’aquella singular plantada. ¡Amb quin deler treballava Tombatossals!

TOMBATOSSALS

Sí, ja veig la meua sirena endormiscada en els meus braons i deixant-se fer sigolletes en lo bascoll...

NARRADORA

Un moment que des del planter no els enviaven pins i la ventisca havia amainat, senyal d’haver-se suspés la facturació, descansaren Tombatossals i Cagueme. I recordant aquest darrer la descripció que de la sirena de la mar va fer Tombatossals la nit del somni, va dir a l’amo, així com qui no diu res:

CAGUEME

Escolteu, senyor amo: després de tant de treball com venim fent,  ¿no ens partirem la sirena meitat i meitat, per a vós i per a nosaltres?

TOMBATOSSALS

¿Què és lo que dius, desditxat Cagueme?

CAGUEME

Senyor amo, si a vós deixem lo millor, lo del mig cos per amunt, ¿per a què voleu la cua? ¿No seria millor que la férem en arròs a banda, mullatori i pastissos, com a alifara, com a berenar de cassola del remat d’aquest mampresa?

TOMBATOSSALS

Ha, ha, ha, me’n ric jo de la teua ximplesa d’ignorant, per no prendre-ho per on crema i soterrar-te com a plançó en un clot d’aquells que estan esperant estatjar i mantindre amorosament un pi.

NARRADORA

Quan ja estigué tot lo rodal somniat cobert d’ombrívols pins, quan lo príncep Garxolí del Senillar, desconhortat i enfurit, clamava en el seu castell per les enyorades ombradisses i los pinyons de les seues pinedes, Bufanúvols, d’acord amb el manament de Tombatossals, va dir:

BUFANÚVOLS

Duré ara los bufits plovedors i començaré a escarotar boires i núvols, els soltaré cap a la plantada, i mouré tal pluja suau, moraleta-moraleta, que, en calar-se en aquella terra arenenca, farà lo milacre que abraçarà carinyosament i remullarà per sempre les arrels dels plançons que m’han confiat.

NARRADORA

I així va brotar aquells pineda, que la cort del rei Barbut atalaiava des del seu palau, com faixa de fresca verdor que subjectava les onades. Va dir Tombatossals:

TOMBATOSSALS

I després, els fills i hereus del regne del rei Barbut, al redolar los anys, aprofitaran aquella pineda com a delitós paratge on esplaiar-se i cantar belles cançons, com les que jo vull adreçar a la meua amada sirena de la mar.

NARRADORA

Les il·lusions del galifant hi eren acomplertes. Si no per a ell, per a los descendents. Feren una altra mampresa, valent-se d’aquelles traçudes forces descomunals que la colla reunia:

TOMBATOSSALS

Hem fet també los braons de pedra que allí esperen sempre que la sirena de la mar es deixe acollir plaentament, per a fruir de descans i gaudir de repòs en la lluita que ha de sostindre sempre amb les embravides ones. ¿No creus Cagueme?

CAGUEME

I bé que vénen als hereus del rei Barbut la tranquil·litat i repòs de les aigües en aquell bassal, on les gavines aletegen, gojoses i joganeres, rodejant los màstils de les galeres, galiotes, pailebots i bergantins que allí arriben, fatigats del seu pes. ¿No és eixe l’abraç anhelós de Tombatossals?

TOMBATOSSALS

Benaurades ambicions i somnis que a tant de bé menaran los fills i descendents d’aquell rei que son palau té en lo tossal dels xiprers, i a qui la història intitula lo rei Barbut.

Tombatossals i la sirena de la mar (primera part)

CAPÍTOL TRES

TOMBATOSSALS I LA SIRENA DE LA MAR

(PRIMERA  PART)

NARRADORA

Lo rei Barbut no deixava d’abraçar el gegant Tombatossals, i Cagueme sanglotava emocionat; Arrancapins romania molt seriot, i Bufanúvols a punt estava de mamprendre a sambombades a tots i acabar-ho amb trons i rellampecs. La vida s’escolava plàcida i alegre en lo palau del rei Barbut. Tombatossals va dir:

TOMBATOSSALS

Senyor rei, ja està dit, lo vostre terme corre del meu compte; en la terra no hi haurà rodal ni més bell, ni més assolellat, ni més delitós; cadascuna vegada que mirareu a la llunyania, a la vostra memòria us tornarà la recordança d’aquesta visita de Tombatossals a la cort del rei Barbut. Permeteu ara que ens allarguem en tot lo fil; ja tornarem a donar-vos compte dels nostres fets.

REI BARBUT

Eixiu, eixiu cap a fora, que si les hores són passades amb delictícia no és de gran convinença enceguerar-vos. No ajorneu la vostra anada.

NARRADORA

Tots eixiren cap a fora; lo darrer, Cagueme. Fora dels paretons d’aquell delitós tancat, i, ja en naturalesa campa, una suau alenada que brunzia de la remorosa i llunyana mar, va fer parar en sec el comboiant Tombatossals que, dret com un fus, es trobava damunt les roques.

Un fort sospir va eixir del seu pit anhelós, mentres que amb la testa sense capell i acostant la mà als llavis, arrancava ardents besos que trametia cap al lloc on eren nascudes la remor i l’alenada.

La senzilla i casta infanta va escorcollar, tota estranyada en vore els petons que Tombatossals soltava a l’aire, va preguntar a Cagueme.

INFANTA

Mira, mira el gegant.

CAGUEME

Senyora meua, açò és la força del voler. Tombatossals és enamorat.

INFANTA

¿De qui? Digues, digues...

CAGUEME

Senyora, de la sirena de la mar, de la subtil i no sentida sirena de la mar. D’eixa lluenta i escatosa sirena de la mar, mig peix i mig dona que l’ha capficat i el fa desvariejar. Jo no sé si s’ha enamorat del pitral, de la cueta o de tota ella sencera. Tal volta siga de la cua remenejadora, tan bonica, tan àgil, d’una brillantor tan esmaltada que permet nadar a la sirena en les blavoses aigües de la mar, pel camí de les escumes blanques i nacrades que deixa darrere. Si de la fembra, com del porc, es diu que no es deixa perdre res, que tot és aprofitable, fins i tot la peüngla, jo us dic, infanta angelical, de pèl apanollat, que en la sirena de la mar tot té preu, tot és bo, fins i tot la cueta.

INFANTA

Així és que la sirena s’ha ficat dins l’ànima del gran Tombatossals; així que li fa fer el borinot i el té mig alelat...

CAGUEME

I tant... Hauria de vore les vegades que l’amant passa les nits sense dormir, de la posta fins a l’eixida del sol, mirant els estels, escoltant eixa suavíssima remor, somniant amb ella... Tombatossals, senyora, té un cor tendre i sucós com una pera tendral. Ell, quan vol, vol de cor i coradella, és a dir de cor i d’entranyes. Eixe, eixe és a qui a tant d’esglai us va moure, eixe és Tombatossals.

INFANTA

Cagueme, ¿per què no us quedeu?

CAGUEME (a cau d’orella).

Senyora, no ens quedem perquè, com se sol dir, ens aguarden les pilotes de Nadal, és a dir que no tenim temps a perdre.

NARRADORA

Eren ja prop, eren ja al capdamunt, ja coronaven l’estrepitós tossal de la Galera, drets com joncs, oberts los braços, los capells en la mà i los núvols benagaiencs desficiosos per moure, quan Tombatossals, amb veu forta, que semblava un tro, va cridar la darrera salutació.

TOMBATOSSALS

¡Visca la cort del rei Barbut!

NARRADORA

I Cagueme va dir.

CAGUEME

I al príncep Garxolí del Senillar doneu-li afectuoses memòries.

NARRADORA

I al tossal de la Galera va arrancar la moguda damunt d’un núvol, a quatre soles, és a dir que corria molt de pressa. Corria que brunyia l’aire; el seu horrorós terrabastall s’esmortia allunyant-se. Tots corpresos, rei, fills, cortesans i cortesanes, es varen retirar. Solament la infanta, desficiosa, mirava, mirava, a la llunyania, aquell nuvolet que els hostes cavalcaven, que tan breu estada feren. Estava alevada mirant, mirant...

I a l’hora del capvespre, els ulls blaus de la graciosa infanta es perderen en la blavor del cel. Unes falzies, en volar, piularen unes notes pausades, rítmiques, pel cim de la muntanya. Una tremolor freda va commoure l’esperit de la bellíssima infanta, i li va fer aclucar els ulls en un somni dolç i esperançador. La infanta va tallar unes branques d’una mata de romer, prengué uns brins plens de floretes blaves i aspirà fortament...

No hi havia dubte: Tombatossals s’havia embutxacat a tots, principalment a la senzilleta filla del rei Barbut

NARRADORA

Més seriós que un plat d’arròs, i pegant grans camallades, lo nostre forçut i enamorat Tombatossals, com si pretenguera mesurar un sotanell, de terra baixa i pobra de la marjal, va esfondrar lleument per voramar els peus descalços.

Les esmortides onades esborren de repent de la sorra l’afanós calcigar del galifant. Lo sol es despenjolla per darrere la serra, amaina les seues clarors, ja que la lluna, grandota, brasilenca, com si donara caliu, es complau a mamprendre lo camí d’ell, assomant-se aleshores per vent-a-llevant, i tenyint de rojors les desficioses onades remoroses, que tot seguit s’havien de vore platejades i brunyides. Com en borboll abundós, per los llavis del galifant s’atropellen los gemecs i sospirs que brollen del cor enamorat. Fugen a ajocar-se les darreres gavines. Tombatossals, amb trista veu, exclama:

TOMBATOSSALS

¡Qui fóra gavina de la mar! ¡Aus envejades, vosaltres voreu la sirena al clarejar de les blavoses aigües, ajocada en son paratge, afalagada de coralls i mareperles, amanyagada de peixos, com déntols, roncals i morells; somrient amb complaença de regina benvolguda amb el mollet i les gambetes! ¡Benaurades gavines de la mar! ¡Com deurà ser d’encisadora i bella, l’amada sirena de la mar, quan los claríssims raigs del sol, al migjorn, la feriran a través dels miralls que la cobrixen! ¡Oh, desventura meua, que sols vore-la puc, i encara breument, davall lo cel estelat, en la nit entenebrida, fosca!

NARRADORA

Una veu, a l’alçada i drecera del camal, li va dir:

CAGUEME

Senyor amo, no us podeu queixar, que hui teniu bon redolí de lluna.

TOMBATOSSALS

¿Eres tu, Cagueme? Ves-te’n, ves-te’n que no tinc ganes de solfes.

NARRADORA

I pegant una forta potada a una ona desfeta, va esguitar i xopar el manifasser de cap a peus. No, no estava Tombatossals per a donar-li rosques a la tenella romancera de Cagueme, que, fugint astorat, amb tot lo fil, abans que no el capbussara i li fera beure la salmorra de la mar, va dir:

CAGUEME

¡Senyor, arremullat em veig sense ser cigró!

NARRADORA

No molt lluny d’on lo desconhortat caporal adreçava els gemecs, Bufanúvols i Arrancapins, entre senills i joncars, vora tarquimosa badina, esperaven l’ambaixador Cagueme, perquè els contara lo que havia vist.

BUFANÚVOLS

¿Que has caigut dins la gola?

ARRANCAPINS

¿Has fet peixet en algun bassal? ¿T’has caigut a l’aigua sense voler?

CAGUEME

Lo que vinc és arremullat més per les llàgrimes que em xorren que no per l’esguitó del nostre cap. ¡Senyor, i quina llàstima dóna! Allí a soles parlant, gemegant, capficat, dient desficacis... era el nostre amo. ¿Qui l’haurà embruixat? ¿Quin saludador podrà guarir-lo?

NARRADORA

Compadeixent-se Bufanúvols de l’arremulló, de dos bufits li va eixugar la roba, mentres Arrancapins lo mantenia, perquè no volara si el bufador perdia l’esme, com solia. I Cagueme, llagrimós, seguia referint lo que acabava de vore.

CAGUEME

Si a mà ve, el nostre amo està boig. Allí parla i més parla sense fer cap a cap banda; allí dóna grans gambades damunt la sorra, mentres endinsa la mirada a les aigües blaves...

No, no pareix qui fa hores removia terrers i tornava en obra de maçoneria la terra pedregosa que a cabotades esmicolava. No, aquell no és qui té abovat la cort del rei Barbut, marejada la filla, i tot recelós l’arguellat, el magre i descolorit príncep Garxolí. Allí està per dins l’aigua, sermonejant i fent riure llisses i llobarros. ¡Senyor, qui t’ha vist i qui et veu! ¡La sirena de la mar ens l’ha capitombat!

NARRADORA

I aquells hòmens, a qui los obstacles els semblaven bufos, com jocs, los que a samugades, és a dir amb cordes d’espart, feien caure allò que al davant los venia, on un armava i esbargia les tempestes, i un altre trasplantava un anouer per gros que fóra, i fins i tot l’animós Cagueme,.... més semblaven gallines lloques arremullades que barons esforçats de la colla de Tombatossals. I és que veien lo ball malparat en lo fortíssim voler del seu caporal.

BUFANÚVOLS

¡Ah, lo voler, lo voler! ¿A quins extrems no ens mena quan domina el pensament, i és a més mal correspost?

NARRADORA

Allí romanien quiets. I, mentre xiuxiuejaven amb veu baixeta, esperaven rebre ordres del seu amo benvolgut. Cagueme, castanyolant los llavis a compte de la llepolia, deia:

CAGUEME

¡Quines rostides de peix no tindrem si aquest casament no aplega a ser de veres!

NARRADORA

Mentres la camada d’esforçats sostenia aquestes converses solacívoles, de plaer i entreteniment, la ja despereada lluna pintava en l’esmaltat llençol de la menuda sorra la desficaciada ombra del gran enamorat Tombatossals. Aquest, altiu, seré i roig com un perdigot, aguarda i més aguarda, de cara a l’horitzó, la resposta als planys anhelosos de la seua crida llastimenca. El gegant imaginava que la sirena li parlava:

SIRENA

És l’hora del mussol; la quietud, lo silenci ho envolten tot; i sols la remor sorda de les ones, i el brunzir dels mosquits fan recordar que per això ens han posat unes orelles.

NARRADORA

De tant en tant, lo nostre galifant oïa entusiasmat, com si foren uns altres gemecs de cor enamorat, el miolar esgarrifador dels hel·lènics mussols. I tan llastimosos se li antoixaven que a sa vista enterbolida, fugien borroses les onades, els genolls se li doblegaven, i el remoreig de les aigües desinquietes el percebia dolç, lleuger... com una cosa llunyana...

Tombatossals, aclucats els ulls, en ple deliri, veia cavalcant la benvolguda sirena, recolzada al llom d’una gran balena, esguitant les esbargides gotaines dels abundosos espiracles...

SIRENA

Ací em veus, Tombatossals, amb la daurada i estesa cabellera i lo temptador mig cos de la somniada regina de la mar, que ací revola, seguida d’un lluït seguici, i escortada de feréstecs galfins i taurons, d’escats o peixos àngel, i de tonyines i vistoses llagostes, castanyoles, mantos, aladrocs, galeres i mussoles, alhora que em precedixen un bon nombre d’emperadors, que amb la seua espasa feridora amanixen el camí a la nombrosa desfilada, escarotant les molades de pagellets i mabres, de xaclets i caputxons, de llisses i llobarros, donzelles, palaies i palaïns, aranyes i peixos rata que, en oir l’encisador càntic de la seua regina, formen en lo seguici...

NARRADORA

Allí, vora la sirena, tot era peixet bellugadís i gojós, los llagostins, les mòlleres cristal·lines, sorells, orades, meros... i fins lo malaganós cranc, l’eriçó, lo polp i l’estol de gambetes i capellanets... Tots, tots, grans i menuts, rodejaven la majestat de la sirena que, magnífica i superba, movia la cua platejada i partida, plena d’orgull i satisfacció.

Una nuvolada de gavines, gavilans, canets i fumarells carablancs aletejaven per damunt d’aquell regne movedís, que semblava anar-se’n de berena, com si estiguérem en lo senyalat dia de cap d’any. Els ocells anaven cap a la vora, dreçant l’afanós caminar cap al gegant. Tombatossals pretenia estendre los braços...

TOMBATOSSALS

Vull eixir-vos al davant... Vull ficar-me aigües a dins. ¡No, no puc! Em reté mortal desgana, panteix anguniós. ¡Com de bella ataülle la meua amada sirena! Claríssim puc oir los remorós vogar de la infinitud d’aletes del vistós acompanyament; percep la rebrillant fosforescència d’aquella mola... i no-res, no-res.

NARRADORA

I va dir Cagueme:

CAGUEME

¿I no-res, no-res?... ¡Quieta, Magdalena! ¡He d’estar tranquil! ¡No puc moure el meu amo Tombatossals de cap de les maneres!

Entrevista a l'escriptor Carles Bellver

Entrevista a l'escriptor Carles Bellver

Pregunta 1.- Segons explica l’escriptor Carles Bellver, diuen que John R. R. Tolkien va inventar la vasta mitologia de la Terra Mitjana perquè la seva estimada Anglaterra mancava de llegendes de la qualitat de les gregues, escandinaves o cèltiques.

Has comparat Josep Pascual Tirado, l’autor de Tombatossals, amb Tolkien. Quines semblances hi podem establir?

Sí, això Tolkien, que era profundament anglès i professor de literatura medieval a Oxford, ho va dir explícitament en alguna ocasió. Ell es lamentava que la major part de la mitologia anglosaxona original, tret del Beowulf i poc més, s’haguera perdut, i aspirava a recrear-la, a crear un cicle que tinguera el to, la qualitat, d’una vertadera mitologia escaient per al seu país. O en el mateix pròleg d’El Senyor dels Anells, quan aclareix que el seu relat no tracta d’un món imaginari, sinó en tot cas d’una època imaginària en el passat del món real.

I la veritat és que jo, quan llegia aquestes coses, no podia evitar pensar en el Tombatossals de Pascual Tirado, perquè em pareixia que era això mateix, una recreació molt elaborada de contalles antigues, una mitologia creada no ex nihilo, no del no-res, però quasi, per a la seua xicoteta pàtria que era Castelló.

La comparança em pareixia curiosa. Si més no, supose que resulta xocant, perquè evidentment a Tolkien la seva creació li va créixer desmesuradament, sense voler se li va escapar de la mà i va adquirir una dimensió global. Ara ningú vincularia directament El senyor dels anells amb Anglaterra, com podia ser la intenció primera de l’autor. En canvi, el Tombatossals ha quedat exactament així, com una mitologia local, casolana. Per això, alguna vegada vaig parlar de Pascual Tirado com un Tolkien a escala local, a escala nostra, de Castelló.

Pregunta 2.- Què vols dir quan parles de la cara sinistra de la història de Tombatossals?

Bé, això ho vaig dir, ja fa bastants anys, en referència a un llibre meu, El llibre de tòpics, que se situava en la tradició del conte fantàstic i del conte de por. Un llibre en el qual apareixia aquella “Història del Tombatossals” fictícia, de la mateixa manera que, en un altre dels contes, en una casa del carrer Cassola o Isabel Ferrer es trobava ni més ni menys que una porta d’entrada a l’infern. Això, junt amb altres localitzacions més allunyades de les nostres latituds, com el Tibet, la lovecraftiana vall del riu Miskatonic, o el planeta Mart, per exemple.

Pel que fa a aquesta “cara sinistra” que tu citaves, això ho deia perquè no és que el Tombatossals manque totalment d’elements obscurs, sobretot en els darrers capítols, pensem en la matança de filisteus i en les baixes de l’expedició a les Columbretes. Però en el meu conte jo buscava accentuar encara més, molt més, aquests aspectes.

Pregunta 3.- En el teu conte «Història del Tombatossals» barreges realitat i ficció.

Sí, jo de vegades he dit que per a mi la literatura és un joc, i combinar elements reals i ficticis forma part d’aquest joc. La meva “Història del Tombatossals” volia ser dues coses, una petita broma i sobretot un homenatge literari a Pascual Tirado. I com que em situava, ja ho he dit, en aquesta tradició del conte fantàstic i de por, doncs vaig agafar com a model la “Història del Necronomicon” de Lovecraft. El Necronomicon, com sabeu, és un llibre fictici, un tractat de màgia negra inventat per Lovecraft, que ell, dins del món del seus relats, fa veure que és un llibre real, i un de molt perillós, que et pot fer embogir si el llegeixes. Aleshores jo vaig voler fer una cosa semblant amb el Tombatossals i vaig presentar l’obra de Pascual Tirado com si fóra una versió moderna, per a xiquets, d’un mite antic molt més tenebrós. Hi haurien llegendes d’època romana, després hi hauria hagut edicions medievals en llatí, Sant Vicent Ferrer i el Sant Ofici les haurien condemnat. Vaig escriure també que en l’Ajuntament de Castelló hi havia una còpia que es va perdre en la guerra civil, una altra còpia hauria arribat no se sap com a una universitat alemanya, on la tindrien tancada amb pany i forrellat, etc. etc. Qui haja llegit Lovecraft, o Borges, segur que reconeix l’esquema.

Crec que ara hauria d’aprofitar l’avinentesa per a demanar disculpes, perquè en publicar en Internet fa més de deu anys aquesta “Història del Tombatossals” meva, totalment fictícia, doncs, aleshores no hi havia pràcticament res més en la xarxa sobre el tema i algunes persones buscaven en Google, trobaven el meu conte i no s’adonaven que era només això, un conte, que era ficció. Em consta el cas d’estudiants de secundària que van presentar treballs sobre el Tombatossals basats en el que jo deia. Ho lamente, per les conseqüències que poguera tindre en les seues qualificacions. O gent, adults, recorde un doctor en medicina, que s’ho creien i m’enviaven correus per a demanar-me més detalls. Em sap greu haver suscitat tanta confusió en aquell moment.

Pregunta 4.- En el teu conte «Història del Tombatossals» relates l’enfrontament entre els interessos dels gegants i els dels agricultors. ¿Potser és una metàfora de l’enfrontament entre la utopia i la realitat?

No m’ho vaig plantejar en aquests termes, però podria valer com a interpretació. Jo ho veia com el pas del mite, de la fantasia, de la pre-història, podríem dir, a la història, a l’arribada dels humans, amb les empreses i necessitats i preocupacions pràctiques que això comportava. L’ocupació del territori, el sotmetiment de la natura, desbrossar, llaurar i collir, etc. I a partir d’aquí els gegants i la fantasia en general serien relíquies d’un món anterior que feien nosa, que sobraven. Trobe que sí que es podria dir també així, com ho has dit tu, utopia o fantasia d’una banda, i de l’altra la dura realitat. La fi de la infantesa.

Tombatossals a la cort del rei Barbut (tercera part)

CAPÍTOL DOS

TOMBATOSALS A LA CORT DEL REI BARBUT

(TERCERA PART)

NARRADORA

Al palau del rei Barbut, Tombatossals s’enceguerava parlant; les paraules del visionari retrataven meravellosament el terme esdevenidor dels fills del rei.

TOMBATOSSALS

Infant Tahor, lo vostre germà, lo fill major del rei Barbut, serà de tot content. I, si la rodalada de l’altre fill segon, Casse, no pot abeurar d’aquest riu que a millars trametrà cap ací los beneficis, aleshores, mireu, senyor rei, darrere d’aquells tossals de ponent on està la nostra cotxera i la nostra cova de Meravelles a manta perquè hi ha un barranc, que més sembla rambla per la seua amplària, que sols brama de tant en tant; però, quan brama, a res de profit porten les seues aigües enterbolides.

Jo pararé el corrent, li travessaré un tossal sencer, i l’aigua arremolinada, brumidora, al vore’s detinguda, empantanada, pujarà, pujarà; allò serà una escudella gran, una vidriola on es guardarà per a l’estiu l’aigua que ara se’n fuig brusenta cap a la mar.

BUFANÚVOLS

I jo gran Bufanúvols, el seu volgut company, ja m’encarregaré de bufar de ferm, d’armar tronades i pluges fortes, de fer córrer l’aigua que, al vessar per barranquissos i fondàries, abocarà a la rambla.

I lo vostre terme, príncep Casse, també beurà; les terres restaran eixamorades, humitejades a poc a poc, i serà tan ric, bell i paradisíac que res no tindrà a envejar al del vostre amat germà. De manera que, confoses les terres, tot serà una cosa, lo regne de l’esdevenidor dels fills del rei Barbut.

NARRADORA

I llavors el gegant Tombatossals va dir, mirant el rei Barbut:

TOMBATOSSALS

I vós, excels sobirà, si de vegades us plau assomar-vos a aquest mirador de la planícia, ombrejat per los xiprers del portaló del vostre palau que no una altra cosa sembla lo tossalet que ara xafem voreu des d’ací la bellesa del vostre regne, lo mantell de verdor que arribarà fins a la mar, i la flor de nafa, de taronger, esclatada en delitosa fragància, que fins ací aplegarà, transportada per lo suau ventijolet.                                               

Com de gran, el vostre goig! Quina extrema delícia sentireu! Dia hi haurà que lo calendari assenyalarà el vostre destí, i us empenyerà a baixar al pla, a viure allí, deixant-vos aquestes roques i altíssims cingles, recordança del vostre passat. I l’enyor atraurà tots los anys, a vós i als vostres hereus i descendents, a visitar-les en peregrinació divertida i gojosa.

NARRADORA

Tot lo món escoltava el somniador Tombatossals; posava tanta fe en son bell dir, que tots semblaven encisats, com los fills de la sogra llomello. Lo rei Barbut estava emocionat; i es va dirigir a la infanta, dient-li amb veu melodiosa i persuasiva, com el refilar del rossinyol....

REI BARBUT

Sabreu, senyora infanta, que Déu va permetre que a tan grans i meravelloses mampreses arribara triomfant lo pubill de Tossal Gros i Penyeta Roja.

NARRADORA

Los fills del rei escoltaven abovats, i lo pagament i goig no els cabia dins la pell. L’infant Casse va parlar primer, i després Tahor.

CASSE

Digueu, Tombatossals, ¿tanta potestat i tanta força no vos envanix?

TAHOR

¿No vos capitomba l’orgull?

TOMBATOSSALS

No és meua la força; me la tramet Déu, senyors; res de vanitat. No vull ser com la canya caiguda del conte; vull ser lo voladoret, lo voladoret...

NARRADORA

Lo rei Barbut estava embadalit i meravellat d’aquell benaurat hoste, que, podent ser presumptuós i estar unflat, era humil, ben parlat i senzill. Tots los presents quedaren admirats; mai no es pensaven que tal homenàs habitara en lo món, més bé creien que fóra d’unes altres maneres.

La infanta pregava i pidolava a Tombatossals que li referira la contalla.  Lo magnífic i admirat gegant va començar, amb delitosa i ben corrent parla de la següent manera.

TOMBATOSSALS

En una nit freda i gelada d’hivern, entremesclada de punxosa remulla i colzes de cep, hi havia vora la llar un tros de canya; mentrimentres dalt, en la post, es mantenia un voladoret. Aquesta canya pensava en el seu darrer acabament, i a ell, a l’altívol voladoret, dirigia els ulls suplicants, alhora que soltava les següents paraules:

CANYA

Deslliura’m tu, canyeta de voladoret, perquè sóc molt de plànyer; jo et diré de mi; sabràs de ma vida, i voràs quanta és la desgràcia meua, quanta la meua congoixa. Vaig nàixer en un caixer emmaranyat de sèquia, allí vaig vore lo primer raig de sol; en aquest bres vaig créixer. Suaus ventijolets em movien amb graciós bamboleig, quan no los forts i acaragolats m’obligaven a besar les aigües.

Lo remoreig de l’aigua, que per davall corria, enjoiava la meua ànima, emmantellada per lo vivificador pare Sol, campava ufana, florejada de verdes i vistoses fulles que enaltien la meu bellesa. Però un dia, un sangonós corbellot em feria i em segava despietadament, rander a terra. Lo meu plomall, desconhortat, s’esmortia lleument i espolsava les plometes.

VOLADORET

Ton feble cos devia ser doblat, i potser et vas vore arrossegada i gitada en la senda de la sèquia.

CANYA

Xorrava saba per la ferida, mentrimentres la meua ànima dolorida contemplava les meues germanes que, ertes i bledanes, remorejaven al vent.

Després vaig ser pelada i retallada per a la simbòlica i gran festa del poble veí.

I vingué la festa, aplegà l’hora, i ací on em veus, ¡oh canyeta!, jo caminava, enmig de dos rengleres d’altres canyes germanes, cerimoniosa, acompassada, agradosament regalada amb música harmoniosa; extremada va ser la meua supèrbia al vore’m en lloc preferent i assenyalat.

VOLADORET

Canya, gran era lo teu paper, recordança viva d’una data històrica del teu poble.

CANYA

I enmig de l’esclat de vítols que m’envoltaven, ¡com lluentejava la meua pell esmaltada al matiner bes del sol! ¿Mirar jo les altres canyes germanes?

I arribaren les ombres d’aquell gloriós dia; era de nit i ja estàvem de retorn; aquelles lluminàries que davant portava, pense jo ara que si devien ser les llumenetes del soterrar del meu orgull, de la meua extrema supèrbia.

NARRADORA

Lo rei Barbut dirigia amb severitat la mirada als fills; la infanta, a Tombatossals, i Cagueme, al rogle, que abovat escoltava i atenia. I el gegant va seguir fent parlar la canya...

CANYA

¡Després de la meua breu ufana, va seguir l’oblit! Als vítols, foscor i teranyines!

Vaig fer estada en casa d’un cansalader. Agafades de mi, penjaven les botifarres i llonganisses. ¡Quina mala olor, quina sangonosa sempre! Al gran pes un dia vaig respondre fent un clafit, i em tiraren lluny, molt lluny. Però una àvia cercadora em va arreplegar, i com era a muntó aprofitadora, em va convertir en granera.

VOLADORET

¡Quanta brutícia devies portar davant teu!

CANYA

Va passar el temps, però, com era tan curta, ni per a tan baix quefer no em volien. I en maleïda hora un ferro brusent, rogíssim, travessava los nucs de les meues entràmenes. Los nucs no, l’orgull i la supèrbia em travessaren! Seria petita cosa per a mi, però em convertiren en canut de colar el lleixiu de la bugada.

VOLADORET

¡Això tu, canya, tan engarlandada, tan vitolada en festes, tan ufana allà en lo canyar del caixer de la sèquia! ¡Senyor, Senyor!

CANYA

Lo lleixiu m’abrandava tota i los sofriments no els vaig poder aguantar, fins que em vaig badar.  Ja no aprofitava per a res; aleshores, l’ama em va llançar al camí, i los carros em xafaren, fins que aquesta dona que ací viu, la infanta, em va arreplegar, i, ¡oh canya de voladoret! ací em tens per a ser convertida en cendra, en pols, en no-res. ¿No em podries deslliurar tu, canyeta de voladoret? Germana teua sóc, en lo mateix caixer creixies...

VOLADORET

Sí, sí, de lo caixer eres. Tu creixies mentrimentres a mi  m’atropellaves, i en el teu orgull i superbiosa bledania t’oblidaves de la pobra canyeta. Allí em deixares sola, fins que uns xiquets, en vore’m, amb gran goig m’acolliren, se m’endugueren a casa i em convertiren en canya de catxerulo. ¡Si tu m’hagueres vist volar! ¿Creus tu que anava per on van les aus, pel meu poder i força?

CANYA

No, jo sé que no som res, que sense l’aire i la boletxa, la corda de cànem, mai el nostre cap no s’hauria alçat de terra.

VOLADORET

Un dia, tan alta volava, que l’aire que m’empenyia cap amunt em va mancar, i un remolinat caragol em va tombar a terra amb força; i allí, desfet lo catxerulo, ens van abandonar a mi i a les meues germanes; ens desmuntaren los tirants i la cua, i allí ens deixaren.

Una bona mare em va arreplegar per a son fill malaltús: enflocada amb colorins, un formós i voladís plomall coronava la meua testa; millor que aquell de la meu infantesa que tu no em deixaves lluir en ton afany de xuclar-ho tot, cobdiciosa. Lo pomell de papers de variats colors del cim era vistós, bellugadís, voladoret...

NARRADORA
Llavors va exclamar la infanta, gojosa i plena de corruixes: ¡Un voladoret, un voladoret!

TOMBATOSSALS

Sí, vella infanta, magnífic senyor. Un voladoret que en les tendres mans del fillet d’aquella bona dona comboianta, lo feia riure, i amb aquell somriuret conhortava la mareta amb falagueres prometences de milloria desitjada. Va dir també la canya...:

CANYA

Jo també gaudia de fer tant de bé, de ser de tant de profit. Jo, voladoret, acompanyava la pobresa i la tristor d’aquella malaurada casa; jo, lo fidel amic de l’infant malaltús, esllanguit, secallós, endurit...

NARRADORA

Dues llàgrimes com a cigrons davallaven per la formosíssima fesomia de la infanta. Ningú no glapia; sols les aus saludaven la caiguda del vespre. Semblava l’hora plaenta; Tombatossals es transfigurava, es guanyava a tots, era l’amo del corral...

TOMBATOSSALS

Heu de saber, senyor rei Barbut, caríssims prínceps, singular i única infanta, que una nit, cotet-cotet, quan la mareta tenia al seu fillet en lo braç, l’àngel de la guarda li aclucà les portelletes dels ulls infantívols, i li va obrir alhora lo cabalós sentiment i desconhort de la mareta, desfets en ardentoses llàgrimes. I va dir lo voladoret:

VOLADORET

I la mare em va traure d’entre les blanques, gelades manetes del xiquet, que les tenia estretes en son darrer esforç.

TOMBATOSSALS

Replicava envejosament lo tros de canya.

CANYA

Romanços, romanços. Res no et valdrà. ¡Prompte o tard seràs al foc, al foc!

VOLADORET

¡No, mai! Jo sóc quelcom en aquesta casa. Sóc lo viu record del fillet desaparegut. ¡Jo, cremada! ¿Has vist tu que es creme lo record d’un fill? Mira, canya, creu-me, deixa’t cremar, augmenta la calor d’aquest foc, afig a les brases la teua rojor encesa, la teua calor convertida en brasa, i així donaràs calor a la gelada mareta, reanimaràs son cos; com jo des d’ací, erteta en la post, li done amb la meua presència lo caliu dels records...

CANYA

Al foc, al foc aniràs, canyeta romancera de voladoret...

VOLADORET

Quan la meua ama morirà, seré canyeta. Hui per hui sóc un record estimat i volgudíssim, sóc lo voladoret del fill de la mareta...

NARRADORA

Va dir Tombatossals:

TOMBATOSSALS

¿Veu la vostra senyoria com no som res? ¿Veu on pararan totes les vanitats? Déu, senyors, és nostramo, qui tot ho dóna i ho lleva. ¡Quina satisfacció escampar el bé per totes bandes!

NARRADORA

Lo rei Barbut, arrimant-se a Tombatossals, va estendre suaument los braços, li va fer un abraç i li va donar un bes en lo bascoll, entusiasmat per los delitosos moments passats oint l’apòleg de les canyes.

REI BARBUT

Eres gran i sabut, conseller meu. Tu redreçaràs mon regne, tu ens ofrenaràs hores benaurades.