Tombatossals i la sirena de la mar (primera part)

CAPÍTOL TRES

TOMBATOSSALS I LA SIRENA DE LA MAR

(PRIMERA  PART)

NARRADORA

Lo rei Barbut no deixava d’abraçar el gegant Tombatossals, i Cagueme sanglotava emocionat; Arrancapins romania molt seriot, i Bufanúvols a punt estava de mamprendre a sambombades a tots i acabar-ho amb trons i rellampecs. La vida s’escolava plàcida i alegre en lo palau del rei Barbut. Tombatossals va dir:

TOMBATOSSALS

Senyor rei, ja està dit, lo vostre terme corre del meu compte; en la terra no hi haurà rodal ni més bell, ni més assolellat, ni més delitós; cadascuna vegada que mirareu a la llunyania, a la vostra memòria us tornarà la recordança d’aquesta visita de Tombatossals a la cort del rei Barbut. Permeteu ara que ens allarguem en tot lo fil; ja tornarem a donar-vos compte dels nostres fets.

REI BARBUT

Eixiu, eixiu cap a fora, que si les hores són passades amb delictícia no és de gran convinença enceguerar-vos. No ajorneu la vostra anada.

NARRADORA

Tots eixiren cap a fora; lo darrer, Cagueme. Fora dels paretons d’aquell delitós tancat, i, ja en naturalesa campa, una suau alenada que brunzia de la remorosa i llunyana mar, va fer parar en sec el comboiant Tombatossals que, dret com un fus, es trobava damunt les roques.

Un fort sospir va eixir del seu pit anhelós, mentres que amb la testa sense capell i acostant la mà als llavis, arrancava ardents besos que trametia cap al lloc on eren nascudes la remor i l’alenada.

La senzilla i casta infanta va escorcollar, tota estranyada en vore els petons que Tombatossals soltava a l’aire, va preguntar a Cagueme.

INFANTA

Mira, mira el gegant.

CAGUEME

Senyora meua, açò és la força del voler. Tombatossals és enamorat.

INFANTA

¿De qui? Digues, digues...

CAGUEME

Senyora, de la sirena de la mar, de la subtil i no sentida sirena de la mar. D’eixa lluenta i escatosa sirena de la mar, mig peix i mig dona que l’ha capficat i el fa desvariejar. Jo no sé si s’ha enamorat del pitral, de la cueta o de tota ella sencera. Tal volta siga de la cua remenejadora, tan bonica, tan àgil, d’una brillantor tan esmaltada que permet nadar a la sirena en les blavoses aigües de la mar, pel camí de les escumes blanques i nacrades que deixa darrere. Si de la fembra, com del porc, es diu que no es deixa perdre res, que tot és aprofitable, fins i tot la peüngla, jo us dic, infanta angelical, de pèl apanollat, que en la sirena de la mar tot té preu, tot és bo, fins i tot la cueta.

INFANTA

Així és que la sirena s’ha ficat dins l’ànima del gran Tombatossals; així que li fa fer el borinot i el té mig alelat...

CAGUEME

I tant... Hauria de vore les vegades que l’amant passa les nits sense dormir, de la posta fins a l’eixida del sol, mirant els estels, escoltant eixa suavíssima remor, somniant amb ella... Tombatossals, senyora, té un cor tendre i sucós com una pera tendral. Ell, quan vol, vol de cor i coradella, és a dir de cor i d’entranyes. Eixe, eixe és a qui a tant d’esglai us va moure, eixe és Tombatossals.

INFANTA

Cagueme, ¿per què no us quedeu?

CAGUEME (a cau d’orella).

Senyora, no ens quedem perquè, com se sol dir, ens aguarden les pilotes de Nadal, és a dir que no tenim temps a perdre.

NARRADORA

Eren ja prop, eren ja al capdamunt, ja coronaven l’estrepitós tossal de la Galera, drets com joncs, oberts los braços, los capells en la mà i los núvols benagaiencs desficiosos per moure, quan Tombatossals, amb veu forta, que semblava un tro, va cridar la darrera salutació.

TOMBATOSSALS

¡Visca la cort del rei Barbut!

NARRADORA

I Cagueme va dir.

CAGUEME

I al príncep Garxolí del Senillar doneu-li afectuoses memòries.

NARRADORA

I al tossal de la Galera va arrancar la moguda damunt d’un núvol, a quatre soles, és a dir que corria molt de pressa. Corria que brunyia l’aire; el seu horrorós terrabastall s’esmortia allunyant-se. Tots corpresos, rei, fills, cortesans i cortesanes, es varen retirar. Solament la infanta, desficiosa, mirava, mirava, a la llunyania, aquell nuvolet que els hostes cavalcaven, que tan breu estada feren. Estava alevada mirant, mirant...

I a l’hora del capvespre, els ulls blaus de la graciosa infanta es perderen en la blavor del cel. Unes falzies, en volar, piularen unes notes pausades, rítmiques, pel cim de la muntanya. Una tremolor freda va commoure l’esperit de la bellíssima infanta, i li va fer aclucar els ulls en un somni dolç i esperançador. La infanta va tallar unes branques d’una mata de romer, prengué uns brins plens de floretes blaves i aspirà fortament...

No hi havia dubte: Tombatossals s’havia embutxacat a tots, principalment a la senzilleta filla del rei Barbut

NARRADORA

Més seriós que un plat d’arròs, i pegant grans camallades, lo nostre forçut i enamorat Tombatossals, com si pretenguera mesurar un sotanell, de terra baixa i pobra de la marjal, va esfondrar lleument per voramar els peus descalços.

Les esmortides onades esborren de repent de la sorra l’afanós calcigar del galifant. Lo sol es despenjolla per darrere la serra, amaina les seues clarors, ja que la lluna, grandota, brasilenca, com si donara caliu, es complau a mamprendre lo camí d’ell, assomant-se aleshores per vent-a-llevant, i tenyint de rojors les desficioses onades remoroses, que tot seguit s’havien de vore platejades i brunyides. Com en borboll abundós, per los llavis del galifant s’atropellen los gemecs i sospirs que brollen del cor enamorat. Fugen a ajocar-se les darreres gavines. Tombatossals, amb trista veu, exclama:

TOMBATOSSALS

¡Qui fóra gavina de la mar! ¡Aus envejades, vosaltres voreu la sirena al clarejar de les blavoses aigües, ajocada en son paratge, afalagada de coralls i mareperles, amanyagada de peixos, com déntols, roncals i morells; somrient amb complaença de regina benvolguda amb el mollet i les gambetes! ¡Benaurades gavines de la mar! ¡Com deurà ser d’encisadora i bella, l’amada sirena de la mar, quan los claríssims raigs del sol, al migjorn, la feriran a través dels miralls que la cobrixen! ¡Oh, desventura meua, que sols vore-la puc, i encara breument, davall lo cel estelat, en la nit entenebrida, fosca!

NARRADORA

Una veu, a l’alçada i drecera del camal, li va dir:

CAGUEME

Senyor amo, no us podeu queixar, que hui teniu bon redolí de lluna.

TOMBATOSSALS

¿Eres tu, Cagueme? Ves-te’n, ves-te’n que no tinc ganes de solfes.

NARRADORA

I pegant una forta potada a una ona desfeta, va esguitar i xopar el manifasser de cap a peus. No, no estava Tombatossals per a donar-li rosques a la tenella romancera de Cagueme, que, fugint astorat, amb tot lo fil, abans que no el capbussara i li fera beure la salmorra de la mar, va dir:

CAGUEME

¡Senyor, arremullat em veig sense ser cigró!

NARRADORA

No molt lluny d’on lo desconhortat caporal adreçava els gemecs, Bufanúvols i Arrancapins, entre senills i joncars, vora tarquimosa badina, esperaven l’ambaixador Cagueme, perquè els contara lo que havia vist.

BUFANÚVOLS

¿Que has caigut dins la gola?

ARRANCAPINS

¿Has fet peixet en algun bassal? ¿T’has caigut a l’aigua sense voler?

CAGUEME

Lo que vinc és arremullat més per les llàgrimes que em xorren que no per l’esguitó del nostre cap. ¡Senyor, i quina llàstima dóna! Allí a soles parlant, gemegant, capficat, dient desficacis... era el nostre amo. ¿Qui l’haurà embruixat? ¿Quin saludador podrà guarir-lo?

NARRADORA

Compadeixent-se Bufanúvols de l’arremulló, de dos bufits li va eixugar la roba, mentres Arrancapins lo mantenia, perquè no volara si el bufador perdia l’esme, com solia. I Cagueme, llagrimós, seguia referint lo que acabava de vore.

CAGUEME

Si a mà ve, el nostre amo està boig. Allí parla i més parla sense fer cap a cap banda; allí dóna grans gambades damunt la sorra, mentres endinsa la mirada a les aigües blaves...

No, no pareix qui fa hores removia terrers i tornava en obra de maçoneria la terra pedregosa que a cabotades esmicolava. No, aquell no és qui té abovat la cort del rei Barbut, marejada la filla, i tot recelós l’arguellat, el magre i descolorit príncep Garxolí. Allí està per dins l’aigua, sermonejant i fent riure llisses i llobarros. ¡Senyor, qui t’ha vist i qui et veu! ¡La sirena de la mar ens l’ha capitombat!

NARRADORA

I aquells hòmens, a qui los obstacles els semblaven bufos, com jocs, los que a samugades, és a dir amb cordes d’espart, feien caure allò que al davant los venia, on un armava i esbargia les tempestes, i un altre trasplantava un anouer per gros que fóra, i fins i tot l’animós Cagueme,.... més semblaven gallines lloques arremullades que barons esforçats de la colla de Tombatossals. I és que veien lo ball malparat en lo fortíssim voler del seu caporal.

BUFANÚVOLS

¡Ah, lo voler, lo voler! ¿A quins extrems no ens mena quan domina el pensament, i és a més mal correspost?

NARRADORA

Allí romanien quiets. I, mentre xiuxiuejaven amb veu baixeta, esperaven rebre ordres del seu amo benvolgut. Cagueme, castanyolant los llavis a compte de la llepolia, deia:

CAGUEME

¡Quines rostides de peix no tindrem si aquest casament no aplega a ser de veres!

NARRADORA

Mentres la camada d’esforçats sostenia aquestes converses solacívoles, de plaer i entreteniment, la ja despereada lluna pintava en l’esmaltat llençol de la menuda sorra la desficaciada ombra del gran enamorat Tombatossals. Aquest, altiu, seré i roig com un perdigot, aguarda i més aguarda, de cara a l’horitzó, la resposta als planys anhelosos de la seua crida llastimenca. El gegant imaginava que la sirena li parlava:

SIRENA

És l’hora del mussol; la quietud, lo silenci ho envolten tot; i sols la remor sorda de les ones, i el brunzir dels mosquits fan recordar que per això ens han posat unes orelles.

NARRADORA

De tant en tant, lo nostre galifant oïa entusiasmat, com si foren uns altres gemecs de cor enamorat, el miolar esgarrifador dels hel·lènics mussols. I tan llastimosos se li antoixaven que a sa vista enterbolida, fugien borroses les onades, els genolls se li doblegaven, i el remoreig de les aigües desinquietes el percebia dolç, lleuger... com una cosa llunyana...

Tombatossals, aclucats els ulls, en ple deliri, veia cavalcant la benvolguda sirena, recolzada al llom d’una gran balena, esguitant les esbargides gotaines dels abundosos espiracles...

SIRENA

Ací em veus, Tombatossals, amb la daurada i estesa cabellera i lo temptador mig cos de la somniada regina de la mar, que ací revola, seguida d’un lluït seguici, i escortada de feréstecs galfins i taurons, d’escats o peixos àngel, i de tonyines i vistoses llagostes, castanyoles, mantos, aladrocs, galeres i mussoles, alhora que em precedixen un bon nombre d’emperadors, que amb la seua espasa feridora amanixen el camí a la nombrosa desfilada, escarotant les molades de pagellets i mabres, de xaclets i caputxons, de llisses i llobarros, donzelles, palaies i palaïns, aranyes i peixos rata que, en oir l’encisador càntic de la seua regina, formen en lo seguici...

NARRADORA

Allí, vora la sirena, tot era peixet bellugadís i gojós, los llagostins, les mòlleres cristal·lines, sorells, orades, meros... i fins lo malaganós cranc, l’eriçó, lo polp i l’estol de gambetes i capellanets... Tots, tots, grans i menuts, rodejaven la majestat de la sirena que, magnífica i superba, movia la cua platejada i partida, plena d’orgull i satisfacció.

Una nuvolada de gavines, gavilans, canets i fumarells carablancs aletejaven per damunt d’aquell regne movedís, que semblava anar-se’n de berena, com si estiguérem en lo senyalat dia de cap d’any. Els ocells anaven cap a la vora, dreçant l’afanós caminar cap al gegant. Tombatossals pretenia estendre los braços...

TOMBATOSSALS

Vull eixir-vos al davant... Vull ficar-me aigües a dins. ¡No, no puc! Em reté mortal desgana, panteix anguniós. ¡Com de bella ataülle la meua amada sirena! Claríssim puc oir los remorós vogar de la infinitud d’aletes del vistós acompanyament; percep la rebrillant fosforescència d’aquella mola... i no-res, no-res.

NARRADORA

I va dir Cagueme:

CAGUEME

¿I no-res, no-res?... ¡Quieta, Magdalena! ¡He d’estar tranquil! ¡No puc moure el meu amo Tombatossals de cap de les maneres!