Conquesta de les illes Columbretes (segona part)

CAPÍTOL SET

CONQUESTA DE LES ILLES COLUMBRETES

(SEGONA PART)

NARRADORA

Els nostres triomfants i conqueridors galifants es feren els amos de l’illa Bergantí i, per si hi havia encara cap filisteu amagat i desitjava sotmetre's, Cagueme, a toc de caragol, va fer el següent pregó:                                                                      

CAGUEME

¡Tots els que vulguen ser lliurats de cantalades, i no ser engarberats en els quarters de la nau Capitana, que vinguen ací de repent, i que alcen el dit!

NARRADORA

Cap no hi va acudir. En aquella illa Bergantí ja no quedava cap habitador. Després, va començar l'arrabassada. Tragapinyols, fent de regló, ho va acabar d'apanyar, allisant-ho tot, sense deixar cap matissa, ni herbeta.

Una altra volta eren tots a les naus. El goig era gran. Allò anava com una seda. Hi havia qui va eixir amb el cap ple de trencs, però allò no era prou greu perquè els altres deixaren de gaudir i riure’s, com a becos, dels esquallosos filisteus. Llavors, va dir Tombatossals:

TOMBATOSSALS

¡Nauxers, illa a la vista! ¡Bon pit, i fe en les fones!

NARRADORA

Pocs moments després, les pasteres sarpejaven un altre pegamot de terra dins l’aigua; no una altra cosa semblava l’illa que tenien davant. Ja eren a la mateixa vora. L’almirall va manar:

TOMBATOSSALS

Bufanúvols, escantella el lloc, perquè fem arrimar més l’esquadra, fins a la mateixeta riba.

NARRADORA

Guiats pel caporal, la colla i la meitat dels nauxers pegaren cap a dintre. Allí no hi havia arbres, ni berbum, és a dir ni brossa dels horts, ni res; d’habitadors no se’n veia cap, ni per la muntanya, ni per les foies. Enmig de l’illa s’alçava una muntanya, que la partia en dues meitats. Tombatossals  va exclamar:

TOMBATOSSALS

¡Atureu-vos! I, com qui toca un picaport, amb dues punyades, unes altres tantes esquenades i un sorolló, obrirem enmig de la muntanya un clavill, que servirà de carrerassa per on passar a l’altra banda tora la gent que anem a la conquesta.

NARRADORA

No hi havia res per aquella altra contrada, ni arbres, ni habitants, ni ningú que haguera anat a vore de guarir-se el desmenjament. Cagueme la va nomenar:

CAGUEME

Ací es quedarà l’illa de la muntanya foradada, tota a soles, ben pelada, batuda per les onades, que la travessen de banda a banda els dies de maror, gràcies a les carícies del puny de ferro de Tombatossals.

NARRADORA

Avant va l’esquadra tota sencera, sense cap baixa en los nauxers; perquè aquells dos cavallers nafrats, ja no ho són, a força d’herbes com micapans, cura-sana, marialluïsa i albarsana. Suau i agradable ventijol unfla les veles; lo gran almirall les espera tindre bones; la marineria canta i avalota, i lo gomfanó gloriós de sant Cristòfol, enlairat en la punta del pal de la nau Capitana, és vitolat contínuament, així com és vitolada tota la cort sencera del rei Barbut.

CAGUEME

¡Visca lo gomfanó gloriós de sant Cristòfol!

TOTS

¡Visca!

CAGUEME

¡Visca lo rei Barbut!

TOTS

Visca! Visca!

TOMBATOSSALS

¡Ja vorem, ja, en què pararan totes aquestes festes i alifares! ¡Déu faça que no acaben com Camot, i que els esforçats i jolius nauxers hagem de córrer! ¡A vore si els crits i avalots acaben com el rosari de l’aurora, amb gemecs i sanglots!

NARRADORA

I així com el caçador fa bots de goig quan veu les orelles d’una llebre, així els nostres valents conqueridors, en vore més illes, van mostrar també el seu goig, tocant nacres i llançant els barrets a  l’aire.

Eren dues petites illes d’una semblant grandària, frec a frec. Són hui anomenades i conegudes pel Mascarot i la Sinyoreta. Va dir Cagueme:

CAGUEME

En la primera, no hi ha res, ni un grapat de terra per a encegar un gat; sembla una cassola sense escurar, i cul per amunt, de tan llisa mascarada, petiteta i enllomada que és, senyor Tombatossals.

TOMBATOSSALS

Au, Cagueme, desembarquem i omplirem un racó del quarter de la nau amb pedra tosca, per a rascar la cotna del porc quan farem la matança al retorn, allà en la cort del rei Barbut.

NARRADORA

La segona illa era encara més pelada, i no hi pogueren carregar res; així és que Cagueme, engronsant el cap i amb un somriuret, li va dir melosament:

CAGUEME

¡Illeta, illeta, que poc t’has desganyitat! ¡Sinyoreta, sinyoreta no et cauran els anells!

NARRADORA

I lo nom de Sinyoreta se li ha quedat a la solitària i pelada illeta. Va dir Tombatossals:

TOMBATOSSALS

¿Què us sembla la conquesta de les illes? Jo us he de dir que, per ara, no hi ha res perquè ningú siga mogut a esgarrifar-se, ni molt i molt es meravelle; ausades que tindreu temps per a esglaiar-vos, perquè ara ve la grossa. Ara serà quan la nostra colla haurà de lluitar de ferm, i lluir bé les ungles, estirar-nos la corpenta i anar a tamborinades, tussolons i bacs. Serà aquesta feta la més gran de les més grans de la nostra colla de galifants, i dels nobles, valents i estrenus cavallers de Sant Cristòfol.

CAGUEME

¡Visca l’ordre dels cavallers de Sant Cristòfol!

TOTS

¡Visca!

NARRADORA

¿On quedaran les fetes de cavallers com Guillem de Varoic, de Tirant lo Blanc, i dels capsot Tomàs de Muntalbà? ¿On l’ardiment del mestre de Rodes? ¿On els combats a tota ultrança del seré cavaller Diafebus? ¿On Amadís? ¿On el comte d’Aigüesvives, ni de les mortes? ¿On els mil i mil fets meravellosos dels cavallers de la taula redona i... de la quadrada? ¿Què són per als cavallers de Sant Cristòfol aquells altres cavallers de l’orde de la Garrotera? ¿Quina comparança pot haver amb les grans barbaritats dels senyor rei Artús, de llegendària recordança? ¿No li fa Tombatossals tres i ratlla al flamerós i desgarbat cavaller de Kirieleison? Va raonar Cagueme:

CAGUEME

¡Quin sort més gran la vostra, oh presents i esdevenidors segles, d’haver topetat amb aquest cronista tan ver, tan escorcollador, que fil per randa i punt per agulla, us mostra les sobiranes proeses del cabdill més entremetent, més esforçat i més gran del món!

NARRADORA

L’armada de Tombatossals estava arrenglerada davant l’illa Colibris; les àncores eren tirades; les veles, arriades; el lloc on estaven, escantellat. L’almirall va dir:

TOMBATOSSALS

Vull conèixer la fondària que té aquest lloc, pel fet que puga tronar, i poder calcular així el temps que tardarem a tocar terra.

CAGUEME

És l’hora de la posta; la mar està quieta, suaument rufada pel ventijolet garbí. Les gavines, enjogassades sobre el mantell blau de la mar, cerquen la riba per ajocar-se. Ja és de nit i la quietud es gran; només se sent lo xapoteig de les ones al rompre contra les roques.

NARRADORA

Los nostre nauxers, gojosos, triomfadors, pensaven jaure a gust, desempallegats d’esglai, avesats al guany segur. ¡Oh confiats nauxers, no feu tal cosa, perquè la pagareu i podríeu rebre’n més que un músic!

La nit és fosquíssima, més que una gola de llop constipat; el movedís llom de la mar bruny suaument, acaronant les illes, i d’un moteronot més gran i més negre que cap ix un remoreig d’arbreda. Tombatossals va dir:

TOMBATOSSALS

¿On són els pobladors d’aquesta terra desconeguda? ¿Seran llests en adonar-se de la lluita que els aguarda?

NARRADORA

El cert és que, quan els raigs d’aquell sol que acabava de pegar la volteta diària aclarien el celatge, escarotant els estels, els nostres nauxers, amb los ulls enteranyinats, varen vore lo que mai s’hagueren pogut pensar. Tota, tota l’illa, que ja de per si era de barana alteruda i predregosa, estava guardada per una verdadera murada de vasos o ruscs melers.

TOMBATOSSALS

Els filisteus no s’han dormit i s’han preparat endevinant les nostres intencions, uns nouvinguts tan riallers i avalotadors.

NARRADORA

En vore-ho, el facilitari senyor de l’Estepar va dir a Cagueme:

SENYOR DE L’ESTEPAR

¡Cagueme, menjarem mel la gana!

CAGUEME

¡Ai!, ¡ai!, ¡ai!, encara no has acabat de dir-ho que una picada d’abella terrera m’ha fet el nas com una pebrera. ¡Em pareix que la mel d’eixos vasos no és de penca de bresca!

NARRADORA

Tombatossals li va dir:

TOMBATOSSALS

Calla, poregós. Ara voràs en què para tota aquesta murada punxosa.

Conquesta de les illes Columbretes (primera part)

CAPÍTOL SET

CONQUESTA DE LES ILLES COLUMBRETES

 (PRIMERA  PART)

NARRADORA

Abans de passar avant, i mentrimentres trenquen l’alé los esforçats nauxers, he de fer l’advertiment, ¡oh sofert llegidor!, que, si segueixes tota aquesta tirallonga de fetes tombatossalenques, seràs tot just en lo remat; i no cregues que tenim la llima massa escorreguda, no, perquè encara n’hi ha suc per a esmussar-te, i corda per a filar bona estona.

Si qualsevol pretén saber moltíssimes més coses del ja esmentat gran Tombatossals, de la seua colla i del rei Barbut, que cerque per ací, pacienciós, un home vell de bona memòria; i, si no, que es valga de teies de bona fusta de pi melis, de pi roig, i de llargues tresseres, i que es fique dins la cova de les Meravelles; que davalle cap al fons sense esglai, torbes, ni entabuixament, que regire racons i raconets, i, de ben cert, que allí dins topetarà l’arxiu de l’antiquíssima orde de Sant Cristòfol, amb alguna pintura rupestre que semblarà la panxa de Tragapinyols o la cara de monja del senyor Cagueme, amb atuells de cuina i fins i tot amb les mascares de les bones paelletes que hi van adobar la colla del galifant i la cort del rei Barbut. Va aconsellar Cagueme:

CAGUEME

Gran almirall Tombatossals, si bé sou home d’empenta brava i lluita fera, no per això deixeu de ser de prudència extrema, a fi d’assegurar la basa i no eixir amb les manetes al cap. No sou, cabdill, un home que dorm a la babalà; sabeu anar amb peus de plom. No sou atordit pel trontoll, ni l’arremetuda de l’enemic, però no us empoltrona la quietud, ni us adormiu quan l’adversari sembla estar-ho.

NARRADORA

Així que, quan tota l’esquadra de navilis o pasteres de la seua comanda s’encontrava fit a fit a l’illa Ferrera, va manar Tombatossals:

TOMBATOSSALS

Que no glapisquen nacres, ni trompes, ni caragols, que les veles palomeres estiguen solament a mitja arriada, que ningú no es moga del seu lloc, que tot estiga llest i amanit per a picar sola, és a dir per a fugir, si el ball es veu mal parat, si d’aquella illa surt gent que haja inventat la pólvora, i ens mamprén a canonades, i no podem defendre’ns, ja que no portem més que la catapulta de Tragapinyols.

NARRADORA

Tombatossals va trametre aquestes ordres de pastera a pastera, per mitjà de fils de boletxa que remataven dins de canuts de canya, tapats per un extrem amb pells de conills ressecades; així, per aquells fils, i d’oreller a oreller, va trametre lo seu pensament.

Tots entesos es va donar l’eixida a la Capitana, que, portant a coberta l’almirall, Arrancapins, Bufanúvols, Tragapinyols, Cagueme i uns quants remers, va enfilar-se cap a l’illa, a escodrinyar aquells paratges, de quietud tal volta enganyadora. A contraclaror de la llanterna, aguaitaven sospirant, espaordits. Alguns nauxers esbufegaren estrepitosament. Va dir Cagueme:

CAGUEME

Estic llepant mitja llima que porte a la mà, per previndre el vòmit. ¡Tragapinyols, tu estigues sempre amanit! Cal guardar la retirada de la barca.

TRAGAPINYOLS

Marxeu confiat, caporal, que l’arruixó serà de prunes clàudies.

NARRADORA

Majestuosa vogava la Capitana, portant de parelleta la més petita de les pasteres, que semblava el cabritet que corre al costat de la mare; a qui les aigües cabriolaven i tornaven barca balladora, amb l’onejar constant.

Atracaren per fi a la vora de les mateixes roques; los remers es quedaren en la Capitana, i la colla va prendre terra poquet a poquet, prevenint el perill amb los ulls ben oberts; avançaren amb les fones amanides; Tragapinyols, amb les vetes del saragüell desnugades; i Cagueme, amb la llanterna en la mà, per si els pillava la nit, va dir:

CAGUEME

¿Que si hi havia arbreda? Com que hi ha soca d’arbre que tots tres –Arrancapins, Tragapinyols i jo– no el podem abraçar. ¿D’habitants? No se’n veu cap. ¿On, puix, pararà la genteta aquesta? Estic tremolant amb la llanterna a la ma i gratant-me el cap. Tu, Bufanúvols, ¿que ací acamparan galifants tan desaforats com lo nostre caporal Tombatossals?

NARRADORA

Tot ho regiraren, tot ho escorcollaren però allí no glapia ni un renoc; pareixia un fossar allò.

Però sí que veren unes serps de tres caps i ales ben disposades, volant al vore’ls i xiulant a l’ensems que fugien; veren conills de colorins extravagants, i grans com a moltons; algun paixarell, i d’aliacrans la gana; eixa era la fauna. En dues brancades mataren uns conills, sols per guardar les pells policromades. Va dir Tragapinyols:

TRAGAPINYOLS

En farem ofrena a l’encisera infanta i al rei Barbut; a la primera, perquè es faça un boà per al coll; i al segon una pellissa ben flamant.

NARRADORA

Així aplegaren al cap de l’illa, és a dir a l’altra barana. La nau Capitana, arrapant l’aspre rocam, zigzaguejant per cales i puntes, va fer-hi cap. De sobte, veren tres hòmens grandots, vestits amb pells de llop, que duien cinturons de pell de serp, i que, al vore gent, desaparegueren com si se’ls haguera engolit la terra. S’atansaren amb moltes precaucions i, allí en terra, veren un boqueró, que semblava un botern o clot, ple d’abegots, d’on eixia una remor fonda, molt fonda. Va dir Tombatossals:

TOMBATOSSALS

¿Quin escarot i rebombori és aquest que ix de les entramenes de la terra? Em dóna entre nas i gorja que aquests rebels habiten baix de terra, apilotats, en eixam, esglaiats tal volta per la nostra imatge samsonesca, de galifants, i esperant porucs la segona part. És clar que, en vore'ns amb tanta pell, tanta fona i la nostra alçària desaforada, s'han ficat a dins a donar el senyal que ha escarotat tot l'abeller, i han produït la remor que rebota fora, per a torbació angoixosa i esborronament de tota la nostra colla.

NARRADORA

 L'almirall estava amanit. De fet, res no li hauria costat taponar-los, però no era ell home que volguera matar tan senzillament. I, a més, volia saber quina traça de veu gastaven. Va pensar, per tant, donar-los un quefer gran, arremullar-los, posar-los tendres abans de combatre'ls perquè, ja més blanets, li fóra més fàcil el seu domini i la captivitat d’ells. Així que va manar:

TOMBATOSSALS

Arrancapins, arranca amb dos estirons una soca llarga i recta, lliga-li a la punta una barqueta, i fes que soca i barca es convertisquen en un magnífic carabassí, pel teu enginy mai prou lloat.  

NARRADORA

I era de vore la força i riota de tots, mesurant barquetades d'aigua de la mar dins del forat, tant de pressa i seguit que semblava un recaragolat engolidor de riu. ¡Quin arremulló! ¿I, com no s'havien de posar tendres tots aquells hòmens farons de l’illa, si allò era un rentó que els deixava la pell arrugada, eixamorats o humits, ben tous i blanets? ¿No era un rentó de cap a peus, amb totes les de la llei... d'aigües?

No estava encara reblit el clot, quan va eixir, cridant, esparverat i fent carasses, el primer estatger empeltat d'abegot, tot mollet, xorrós, esglaiat, parat com els nanos de la processó del Corpus, amb la boca ben oberta i les castanyetes en la mà. Va dir-li Bufanúvols:

BUFANÚVOLS

¿Eres home o furga?

FILISTEU

¡Filisteu! ¡Filisteu!

NARRADORA

La resposta d’aquell home foren unes paraules en llengua desconeguda, pronunciades agenollat. Va dir Tombatossals:

TOMBATOSSALS

I aquests són els farons habitants de les illes? ¡Açò és pa i mel! ¡Açò serà fàcil! Aneu lligant-los, feu raïms de furgues, així com vagen eixint!     

                                                          

NARRADORA

I, fent un rosari de filisteus xorrosos i gemegons, els varen tirar dins de la nau Capitana, perquè els estibaren els remers en la fondària més fonda del quarter. Va manar Tombatossals:

TOMBATOSSALS

Desmanegueu la petita barca, poseu-li vela i, guiada per dos remers, estigueu llests a trametre avís al gros de l'armada, perquè vinga en dues camallades al lloc on està la Capitana.

ARRANCAPINS

Mentrestant, jo, Arrancapins, i el caporal arrabassarem tot arbre en garsó, en la rodalia, i no hi deixaren cap planta, per menuda que siga. ¿I tu, Bufanúvols?

BUFANÚVOLS

Jo ho arrastraré tot, a bufits, dins l'aigua, perquè les ones s'ho enduguen a alta mar, i algun tauló servirà a qui haja fet peixet. ¡Tragapinyols! ¿per què rodes per terra?

TRAGAPINYOLS

Faig de regló i aplane els alterons, i deixe açò més llis que el palmell de la mà, i més ras i més pelat que el cul d'una mona. ¿Qui deu creure després en la frondositat d'aquesta exuberant Ferrera? ¡Oh, força de la colla del gran homenàs Tombatossals!

NARRADORA

Quan va arribar l'armada i la gent de guerra, amb la Capitana al capdavant, i replegat tot l'estol, pegaren dret a una altra illa que, en ser vista, va ser batejada amb el nom de Bergantí, per tindre un turó altíssim, estret i ert, que semblava arbre major d'un bergantí. Però un nauxer va batejar-la amb el nom de Carallot, manera d'anomenar-la encara hui. Va dir Cagueme:

CAGUEME

Ací no hi ha tant de boscam; els arbrissons són menudets, però tota la terra està coberta d'una herba que sembla felis mustelis,... com potser diria un botànic; és una formosa catifa que convida  a un gran revolcó.

NARRADORA

S'apressaren a desembarcar la colla i bona part dels nauxers. Comanats per l'almirall, anaven ficant-se cap a dins de l’illa quan, de sobte, al baró d'Almalafa i al senyor de l'Estepar els arribaren dues cantalades, en el llom a l'un i en el pit a l'altre, que els tiraren a redolons. Va exclamar Cagueme:

CAGUEME

¿D'on i com han vingut els cantals, que han deixat nafrats tan malament aquests nobles senyors?

NARRADORA

D'una escampada d'ull, el caporal Tombatossals ho va veure tot:

TOMBATOSSALS

¡Allà, en el corumull del Carallot, d'aquest tossal maleït! Mireu, allà hi ha gent, i gent que no van amb rosques, són gent que pareix disposta a cobrar-se la nostra pell, com un ou un sou! ¡Au, valents, desenrotlleu les fones!

NARRADORA

Així ho feren i, a la primera cudolada de Tombatossals, foren tombats, tossal avall, dues dotzenes de filisteus. Semblava un pim, pam, pum. Bufanúvols els va trametre, com qui no bufa però sí que bufa, quatre ventades de les de dia de festa major, i els va tombar d'esquena i els va fer redolar avall. Per si faltaven darreries, Tragapinyols va ataquinar la catapulta, meitat i meitat, d'ametlles de Reus i de pinyols d'albercoc, i els va enviar tal ruixada que no va quedar ni el guaita per a rastre.

Així com van anar caient presoners els dissortats filisteus, la gent nostra els tirava a l'aigua, bé perquè es refrescaren, bé perquè s'espavilaren del trontoll, o bé perquè es guariren de les nafres de les cudolades i pinyolades amb la salmorra de la mar; però mai no per a ofegar-los. Però, als filisteus, els va agradar de tal manera la salmorreta que, glop a glop, acabaren per ofegar-se tots, inflant-se com a botos.

L'expedició a les illes (segona part)

CAPÍTOL SIS

L’EXPEDICIÓ A LES ILLES

(SEGONA  PART)

CAGUEME

¡Salabre, salabre, salabre!

NARRADORA

Cridava Cagueme, volent dir una bossa de xarxa per pescar el duc de la Borrassa, amb una cama dins de la nau Capitana. Quatre nauxers tragueren el duc tot xorrós, els ulls en blanc i unflat com un boto o cuiro. El deixaren panxa per amunt, sobre la coberta de la Capitana. Cagueme, dret damunt d’ell, anava saltironejant rítmicament de l’estómac al ventrell; mentrestant Arrancapins li estirava els braços cap amunt i cap avall, els portava avant i arrere, fent-li la respiració artificial. Va dir Cagueme:

CAGUEME

Un espiracle d’aigua, com si fóra d’una balena, ix per la boca d’aquell senyor de tantes campanetes, entremesclat amb el sopar de la nit abans. Ressolla l’aire en eixir pel gargamell; la suor freda es va eixugant; poquet a poquet, obre les parpelles dels ulls.

NARRADORA

Com les granotes, a bots, acudiren en auxili seu. La nau Capitana estava de gom a gom de mariners, nobles senyors i caporals de la colla. Cagueme li deia:

CAGUEME

Bona gerra per a posar olives és la nau! Estava bona de sal l’aigua, veritat? Ah, i que ací no cal fer la prova de l’ou, per determinar la densitat de l’aigua! Però, amic, li mancava la saborija, el timonet i les fulles de llimera i de garrofer mascle!

NARRADORA

Tragapinyols li va preguntar:

TRAGAPINYOLS

Què, li va donar set i ardor el sopar d’anit? Ja ha rotat prou? Deixem-lo ací quiet, que li pegue l’aire. Que s’eixugue de l’arremulló i descanse del bac.

NARRADORA

Va dir Cagueme:

CAGUEME

Li posarem uns drapets de vinagre al cap, i mirarem si té alguna distensió als tendons del turmell, la nyeula esfondrada, el costellar sencer, algun os desconcertat i els budells buits i desunflats. Me pareix que haurà rentat bé la cadufada, totes les parts del cos! No ha estat l'esvaró per a pendre-s'ho de broma. La fúria amb què es va llançar al mar va ser gran; i el torbament de cap, igual. El mateixet dels que es tenen quan es parla amb la sogra.

NARRADORA

Al cormull de l'arbre de la nau Capitana és enlairat el penó de vius colors, el gonfanó gloriós de sant Cristòfol. A la seua vista, els nauxers canten, ufans, llargues romançades de combat, himnes de l'orde que brollen dels seus llavis amb apegadís entusiasme. Cotets, cotets, tornen tots als seus navilis.

CAGUEME

L'Almirall Tombatossals roman, altiu, en la popa del bergantí. Escampa l'ull per l'horitzó i mostra vivíssimes ànsies de topetar aquelles illes, remat del viatge mamprés.

TOMBATOSSALS

 Bufanúvols, aclarix el celatge de boires i núvols, i fes que puguem veure aquesta grandiosa immensitat.

NARRADORA

D'un parell de bufits, va ser esbargit tot núvol, i va desaparéixer la cendrosa boira. Quina blavor més viva oferia el cel! Quina lluentor més argentada les aigües! De sobte, d'un navili va eixir un crit fort, un crit sorollós que va fer aixecar tothom, i els va fer tremolar d'emoció:

VIGIA

Moterons a la vista! Les illes, les illes! Se columbren! Se columbren! Adoneu-vo'n ací prop, en la mateixa drecera del Tossal de les Serretes!

NARRADORA

 Tots repetien la mateixa cançó, embiagats d'entusiasme, folls de content i d'emoció. I Tombatossals va dir:

TOMBATOSSALS

Bufanúvols, apreta! Tragapinyols, carrega de ferm! Arrancapins, abraona i sotragueja tots quants pugues! Nauxers, ja hi som, que a ningú no se li arrugue el melic! Cagueme, ara, ara sabran els farons habitants d'aquestes illes on ratllen els estrenus cavallers de sant Cristòfol!

CAGUEME

Ja és l'esquadra fit a fit d'una de les illes, a unes milles només de la mateixa vora.

NARRADORA

Perquè es facen vostés càrrec del lloc on es va lluitar de ferm, i què són les dites illes Columbretes, farem parlar a qui sap més que nosaltres. Parla la Prehistòria:

PREHISTÒRIA

En la mateixa drecera d'un tossalet, on hi ha unes casetes amb volta, habitades per pastors, sense més ordenances que el gaiato, ni més rei ni roc que el més valent; en la drecera del lloc anomenat i conegut per tossal de les Serretes, en la mar llatina endins, hi ha unes illes que, si bé són batejades en els jorns de maror per les embravides ones, no els han posat nom encara.

Dites illes són poblades per gent farona, feréstega; hòmens desmesurats; per l'alçària, gegants; per l'amplària, tonells; hòmens d'estrènua força, renyidors, lluitadors sempiterns. Tenen molt de braç per a la fona, són molt amics de fer harca, fins i tot d'illa a illa; i ho fan amb tanta fúria que, moltes vegades, han quedat tots fets uns sants llàtzers, tots plens de ferides. Viuen en coves, no s’esquilen mai: ni es tallen la barba, ni les cames, ni les ungles; ni es renten la cara, ni juguen al flendi; i està provat que tenen tal espasme al foc que un misto de cartó és prou per a fer-los córrer, espantats, a quatre cames, ràpidament.

Per l'estudi que s'ha fet d'ossos, trossos de pell que es deixaren en enganxons, testos, cudols pulimentats, falcades i demés eines de cuinar i de lluitar que s'han topetat, s'ha tret en net que provenen de la Filistea, veïna de la regió Cananea. Total, filisteus entravessats de cananeus.

Fins ací és tot el que s'ha pogut escórrer de l'estudi i les cavil·lacions, pegant-li voltes als cudols, soliferrums, ceràmica, llances, fíbules, braçalets, anells, tanques de cinturó i demés troballes fetes en aquells indrets.

NARRADORA

I diu la Història:

HISTÒRIA

Les illes anomenades Columbretes o Montcolobret són un estol d'illots de rocam, sense gens de vegetació; abunden els aliacrans i les serps, i més que res cudols i cudolots, no havent-hi més que entropessons; els ocells que per allí passen no s’aparen més que un moment, perquè la por no els deixa temps per a més. Unes illes són grans, unes altres massa menudes, verdaderes illetes; es diu si, en l'anomenada Bergantí, hi hagué en temps passats una gran fogata en les seues entramenes, un vertader volcà; en la Colibris hi ha una gran graonada, feta des de molt antic. Hi ha autor que diu que, en temps passats, hi havia gran boscam i fruites de totes maneres; nosaltres no podem assegurar-ho, perquè avui estan desertes, per la fugida feta pels pobladors, ahuixats per una gran ploguda de cudols i foc, que de dalt els va vindre.

NARRADORA

I diem nosaltres: Del que tenim llegit i regirat en l'arxiu de la Cova de les Meravelles, on es guarden alguns papers que parlen d'aquesta feta, sabem de Tombatossals el que sabem; de tot hem tret que la Prehistòria li fa plomes a la veritat, se li acosta, i la Història que sí i que no, però que ni l'una ni l'altra no expliquen la feta com va ser. Anem allà.

Quan lo galifant bíblic Samsó va posar l'ull als filisteus, als quals per cert tenia molta antipatia, es va fer la resolució d’arrematar amb ells, com fa la gruga amb l'herba. Va potrejar-los tot el que va saber; els va tirar plantes com la veça i llavors de l’arbust sanguinyol, de fruits amargs, i de blets, planta herbàcia, a veure si la brossa els feia fugir; quan no els acaçava a cantalades, els arrencava de soca i arraïl les portes de les cases, perquè es gelaren; esfondrava les teulades perquè es banyaren; els tirava blavet a la sèquia perquè millor es rentaren... los budells; els omplia les cases de rates i borinots... Però els filisteus, erre que erre, sofrint-ho tot, passant-ho tot i sense glapir.

CAGUEME

Qualsevol li xistava a aquell galifant, al bíblic Samsó!

NARRADORA

Però un dia va agafar tres mil dues-centes quaranta-cinc dotzenes de raboses, i algun rabosot, els va lligar a la cua un menat de fenassos i, pegant-los foc, va agullonar els animalets amb una agulla saquera, posada a la punta d'un pal, i els va fer eixir, més brusents que l'oli, pels camps, campers i camperassos d'aquella gentola. 

CAGUEME

Les raboses, més coentes que un forc d'alls, en sentir la flameta per los garrons, devien fugir com ànimes condemnades; devien córrer com llamps, ficant-se dins los camps de blat dels filisteus, sense deixar blat ni per a fer un remostró de pa, cremant-ho tot, passejant lo plomall encès per tot arreu, sofrimant les pures auques marines, mascarant tots los cudols, torrant serps i aliacrans, i fent d'allò un acabament de món...

NARRADORA

Com la flameta era ben viva, i de fum no hi havia, no es formà estalzim als fumerals. Diuen si des d'aquells llunyans temps que les raboses no s'entretenen a sortejar pel camí i que, cametes em valguen, als caus fan punta. Les més sorieres d'allí no ixen ni a menjar; que també, també, les raboses són amigues d'històries, relats, falòries i romançades.

CAGUEME

¡No cal menjar! Per a mi que es conten això del flamerós manoll i la torradora caloreta de les rodalies de la cua i dels garrons. Encara els dura la tremolor i l'oloreta de socarrim als nassos, per això semblen un argent viu.

NARRADORA

Com era de nit, perquè aquell Samsó no pensava cosa bona, los filisteus, que estaven dormint en les seues barraques de fang i pallús, no es varen adonar fins que la pudor de socarrim els tapava els nassos, i los udols esgarrifadors de les raboses els varen despertar. Van veure la fogatina aquella, perderen l'oremus i, sense cap brúixola, esparverats, grocs com la cera, tremolant com un cascavell, allà que et van filisteus, filistees i filisteuets, fugint de la crema i de les raboses que, enfurides, udolaven i els cercaven per totes bandes.

CAGUEME

Fugint fugint sense esme, a la ventureta, devien arribar a la voreta de la mar, es devien tirar a escapbussons i, nadant d'esquena els uns, i els altres amb carabassins, devien aplegar a les susdites illes, almenys els que no moriren, els que no feren peixet per in eternum.

NARRADORA

Com veren paper en lo balcó, com que es llogaven, es ficaren dins a fer d'amos, fins que a la infanta filla del rei Barbut li va abellir fer-se ama de tot allò, i Tombatossals va quedar en complimentar tal desig.

Aquells filisteus, trasplantats en garsó, allí cresqueren, socarrats pel sol i menjant bones llangostes i crancs. Dedicats al conreu de la terra, quan tenien ganes de fer faena, cercolaven els planters de melonars, per a tindre bones darreries. Les aus camesllargues fugisseres, que hi passaven totes les primaveres, eren caçades per ells. Sabien que no hi ha res millor que, animal que vola, a la cassola. Açò es va acabar quan va desembarcar la colla que Tombatossals ensinistrava.