Conquesta de les illes Columbretes (primera part)

CAPÍTOL SET

CONQUESTA DE LES ILLES COLUMBRETES

 (PRIMERA  PART)

NARRADORA

Abans de passar avant, i mentrimentres trenquen l’alé los esforçats nauxers, he de fer l’advertiment, ¡oh sofert llegidor!, que, si segueixes tota aquesta tirallonga de fetes tombatossalenques, seràs tot just en lo remat; i no cregues que tenim la llima massa escorreguda, no, perquè encara n’hi ha suc per a esmussar-te, i corda per a filar bona estona.

Si qualsevol pretén saber moltíssimes més coses del ja esmentat gran Tombatossals, de la seua colla i del rei Barbut, que cerque per ací, pacienciós, un home vell de bona memòria; i, si no, que es valga de teies de bona fusta de pi melis, de pi roig, i de llargues tresseres, i que es fique dins la cova de les Meravelles; que davalle cap al fons sense esglai, torbes, ni entabuixament, que regire racons i raconets, i, de ben cert, que allí dins topetarà l’arxiu de l’antiquíssima orde de Sant Cristòfol, amb alguna pintura rupestre que semblarà la panxa de Tragapinyols o la cara de monja del senyor Cagueme, amb atuells de cuina i fins i tot amb les mascares de les bones paelletes que hi van adobar la colla del galifant i la cort del rei Barbut. Va aconsellar Cagueme:

CAGUEME

Gran almirall Tombatossals, si bé sou home d’empenta brava i lluita fera, no per això deixeu de ser de prudència extrema, a fi d’assegurar la basa i no eixir amb les manetes al cap. No sou, cabdill, un home que dorm a la babalà; sabeu anar amb peus de plom. No sou atordit pel trontoll, ni l’arremetuda de l’enemic, però no us empoltrona la quietud, ni us adormiu quan l’adversari sembla estar-ho.

NARRADORA

Així que, quan tota l’esquadra de navilis o pasteres de la seua comanda s’encontrava fit a fit a l’illa Ferrera, va manar Tombatossals:

TOMBATOSSALS

Que no glapisquen nacres, ni trompes, ni caragols, que les veles palomeres estiguen solament a mitja arriada, que ningú no es moga del seu lloc, que tot estiga llest i amanit per a picar sola, és a dir per a fugir, si el ball es veu mal parat, si d’aquella illa surt gent que haja inventat la pólvora, i ens mamprén a canonades, i no podem defendre’ns, ja que no portem més que la catapulta de Tragapinyols.

NARRADORA

Tombatossals va trametre aquestes ordres de pastera a pastera, per mitjà de fils de boletxa que remataven dins de canuts de canya, tapats per un extrem amb pells de conills ressecades; així, per aquells fils, i d’oreller a oreller, va trametre lo seu pensament.

Tots entesos es va donar l’eixida a la Capitana, que, portant a coberta l’almirall, Arrancapins, Bufanúvols, Tragapinyols, Cagueme i uns quants remers, va enfilar-se cap a l’illa, a escodrinyar aquells paratges, de quietud tal volta enganyadora. A contraclaror de la llanterna, aguaitaven sospirant, espaordits. Alguns nauxers esbufegaren estrepitosament. Va dir Cagueme:

CAGUEME

Estic llepant mitja llima que porte a la mà, per previndre el vòmit. ¡Tragapinyols, tu estigues sempre amanit! Cal guardar la retirada de la barca.

TRAGAPINYOLS

Marxeu confiat, caporal, que l’arruixó serà de prunes clàudies.

NARRADORA

Majestuosa vogava la Capitana, portant de parelleta la més petita de les pasteres, que semblava el cabritet que corre al costat de la mare; a qui les aigües cabriolaven i tornaven barca balladora, amb l’onejar constant.

Atracaren per fi a la vora de les mateixes roques; los remers es quedaren en la Capitana, i la colla va prendre terra poquet a poquet, prevenint el perill amb los ulls ben oberts; avançaren amb les fones amanides; Tragapinyols, amb les vetes del saragüell desnugades; i Cagueme, amb la llanterna en la mà, per si els pillava la nit, va dir:

CAGUEME

¿Que si hi havia arbreda? Com que hi ha soca d’arbre que tots tres –Arrancapins, Tragapinyols i jo– no el podem abraçar. ¿D’habitants? No se’n veu cap. ¿On, puix, pararà la genteta aquesta? Estic tremolant amb la llanterna a la ma i gratant-me el cap. Tu, Bufanúvols, ¿que ací acamparan galifants tan desaforats com lo nostre caporal Tombatossals?

NARRADORA

Tot ho regiraren, tot ho escorcollaren però allí no glapia ni un renoc; pareixia un fossar allò.

Però sí que veren unes serps de tres caps i ales ben disposades, volant al vore’ls i xiulant a l’ensems que fugien; veren conills de colorins extravagants, i grans com a moltons; algun paixarell, i d’aliacrans la gana; eixa era la fauna. En dues brancades mataren uns conills, sols per guardar les pells policromades. Va dir Tragapinyols:

TRAGAPINYOLS

En farem ofrena a l’encisera infanta i al rei Barbut; a la primera, perquè es faça un boà per al coll; i al segon una pellissa ben flamant.

NARRADORA

Així aplegaren al cap de l’illa, és a dir a l’altra barana. La nau Capitana, arrapant l’aspre rocam, zigzaguejant per cales i puntes, va fer-hi cap. De sobte, veren tres hòmens grandots, vestits amb pells de llop, que duien cinturons de pell de serp, i que, al vore gent, desaparegueren com si se’ls haguera engolit la terra. S’atansaren amb moltes precaucions i, allí en terra, veren un boqueró, que semblava un botern o clot, ple d’abegots, d’on eixia una remor fonda, molt fonda. Va dir Tombatossals:

TOMBATOSSALS

¿Quin escarot i rebombori és aquest que ix de les entramenes de la terra? Em dóna entre nas i gorja que aquests rebels habiten baix de terra, apilotats, en eixam, esglaiats tal volta per la nostra imatge samsonesca, de galifants, i esperant porucs la segona part. És clar que, en vore'ns amb tanta pell, tanta fona i la nostra alçària desaforada, s'han ficat a dins a donar el senyal que ha escarotat tot l'abeller, i han produït la remor que rebota fora, per a torbació angoixosa i esborronament de tota la nostra colla.

NARRADORA

 L'almirall estava amanit. De fet, res no li hauria costat taponar-los, però no era ell home que volguera matar tan senzillament. I, a més, volia saber quina traça de veu gastaven. Va pensar, per tant, donar-los un quefer gran, arremullar-los, posar-los tendres abans de combatre'ls perquè, ja més blanets, li fóra més fàcil el seu domini i la captivitat d’ells. Així que va manar:

TOMBATOSSALS

Arrancapins, arranca amb dos estirons una soca llarga i recta, lliga-li a la punta una barqueta, i fes que soca i barca es convertisquen en un magnífic carabassí, pel teu enginy mai prou lloat.  

NARRADORA

I era de vore la força i riota de tots, mesurant barquetades d'aigua de la mar dins del forat, tant de pressa i seguit que semblava un recaragolat engolidor de riu. ¡Quin arremulló! ¿I, com no s'havien de posar tendres tots aquells hòmens farons de l’illa, si allò era un rentó que els deixava la pell arrugada, eixamorats o humits, ben tous i blanets? ¿No era un rentó de cap a peus, amb totes les de la llei... d'aigües?

No estava encara reblit el clot, quan va eixir, cridant, esparverat i fent carasses, el primer estatger empeltat d'abegot, tot mollet, xorrós, esglaiat, parat com els nanos de la processó del Corpus, amb la boca ben oberta i les castanyetes en la mà. Va dir-li Bufanúvols:

BUFANÚVOLS

¿Eres home o furga?

FILISTEU

¡Filisteu! ¡Filisteu!

NARRADORA

La resposta d’aquell home foren unes paraules en llengua desconeguda, pronunciades agenollat. Va dir Tombatossals:

TOMBATOSSALS

I aquests són els farons habitants de les illes? ¡Açò és pa i mel! ¡Açò serà fàcil! Aneu lligant-los, feu raïms de furgues, així com vagen eixint!     

                                                          

NARRADORA

I, fent un rosari de filisteus xorrosos i gemegons, els varen tirar dins de la nau Capitana, perquè els estibaren els remers en la fondària més fonda del quarter. Va manar Tombatossals:

TOMBATOSSALS

Desmanegueu la petita barca, poseu-li vela i, guiada per dos remers, estigueu llests a trametre avís al gros de l'armada, perquè vinga en dues camallades al lloc on està la Capitana.

ARRANCAPINS

Mentrestant, jo, Arrancapins, i el caporal arrabassarem tot arbre en garsó, en la rodalia, i no hi deixaren cap planta, per menuda que siga. ¿I tu, Bufanúvols?

BUFANÚVOLS

Jo ho arrastraré tot, a bufits, dins l'aigua, perquè les ones s'ho enduguen a alta mar, i algun tauló servirà a qui haja fet peixet. ¡Tragapinyols! ¿per què rodes per terra?

TRAGAPINYOLS

Faig de regló i aplane els alterons, i deixe açò més llis que el palmell de la mà, i més ras i més pelat que el cul d'una mona. ¿Qui deu creure després en la frondositat d'aquesta exuberant Ferrera? ¡Oh, força de la colla del gran homenàs Tombatossals!

NARRADORA

Quan va arribar l'armada i la gent de guerra, amb la Capitana al capdavant, i replegat tot l'estol, pegaren dret a una altra illa que, en ser vista, va ser batejada amb el nom de Bergantí, per tindre un turó altíssim, estret i ert, que semblava arbre major d'un bergantí. Però un nauxer va batejar-la amb el nom de Carallot, manera d'anomenar-la encara hui. Va dir Cagueme:

CAGUEME

Ací no hi ha tant de boscam; els arbrissons són menudets, però tota la terra està coberta d'una herba que sembla felis mustelis,... com potser diria un botànic; és una formosa catifa que convida  a un gran revolcó.

NARRADORA

S'apressaren a desembarcar la colla i bona part dels nauxers. Comanats per l'almirall, anaven ficant-se cap a dins de l’illa quan, de sobte, al baró d'Almalafa i al senyor de l'Estepar els arribaren dues cantalades, en el llom a l'un i en el pit a l'altre, que els tiraren a redolons. Va exclamar Cagueme:

CAGUEME

¿D'on i com han vingut els cantals, que han deixat nafrats tan malament aquests nobles senyors?

NARRADORA

D'una escampada d'ull, el caporal Tombatossals ho va veure tot:

TOMBATOSSALS

¡Allà, en el corumull del Carallot, d'aquest tossal maleït! Mireu, allà hi ha gent, i gent que no van amb rosques, són gent que pareix disposta a cobrar-se la nostra pell, com un ou un sou! ¡Au, valents, desenrotlleu les fones!

NARRADORA

Així ho feren i, a la primera cudolada de Tombatossals, foren tombats, tossal avall, dues dotzenes de filisteus. Semblava un pim, pam, pum. Bufanúvols els va trametre, com qui no bufa però sí que bufa, quatre ventades de les de dia de festa major, i els va tombar d'esquena i els va fer redolar avall. Per si faltaven darreries, Tragapinyols va ataquinar la catapulta, meitat i meitat, d'ametlles de Reus i de pinyols d'albercoc, i els va enviar tal ruixada que no va quedar ni el guaita per a rastre.

Així com van anar caient presoners els dissortats filisteus, la gent nostra els tirava a l'aigua, bé perquè es refrescaren, bé perquè s'espavilaren del trontoll, o bé perquè es guariren de les nafres de les cudolades i pinyolades amb la salmorra de la mar; però mai no per a ofegar-los. Però, als filisteus, els va agradar de tal manera la salmorreta que, glop a glop, acabaren per ofegar-se tots, inflant-se com a botos.