L'expedició a les illes (segona part)

CAPÍTOL SIS

L’EXPEDICIÓ A LES ILLES

(SEGONA  PART)

CAGUEME

¡Salabre, salabre, salabre!

NARRADORA

Cridava Cagueme, volent dir una bossa de xarxa per pescar el duc de la Borrassa, amb una cama dins de la nau Capitana. Quatre nauxers tragueren el duc tot xorrós, els ulls en blanc i unflat com un boto o cuiro. El deixaren panxa per amunt, sobre la coberta de la Capitana. Cagueme, dret damunt d’ell, anava saltironejant rítmicament de l’estómac al ventrell; mentrestant Arrancapins li estirava els braços cap amunt i cap avall, els portava avant i arrere, fent-li la respiració artificial. Va dir Cagueme:

CAGUEME

Un espiracle d’aigua, com si fóra d’una balena, ix per la boca d’aquell senyor de tantes campanetes, entremesclat amb el sopar de la nit abans. Ressolla l’aire en eixir pel gargamell; la suor freda es va eixugant; poquet a poquet, obre les parpelles dels ulls.

NARRADORA

Com les granotes, a bots, acudiren en auxili seu. La nau Capitana estava de gom a gom de mariners, nobles senyors i caporals de la colla. Cagueme li deia:

CAGUEME

Bona gerra per a posar olives és la nau! Estava bona de sal l’aigua, veritat? Ah, i que ací no cal fer la prova de l’ou, per determinar la densitat de l’aigua! Però, amic, li mancava la saborija, el timonet i les fulles de llimera i de garrofer mascle!

NARRADORA

Tragapinyols li va preguntar:

TRAGAPINYOLS

Què, li va donar set i ardor el sopar d’anit? Ja ha rotat prou? Deixem-lo ací quiet, que li pegue l’aire. Que s’eixugue de l’arremulló i descanse del bac.

NARRADORA

Va dir Cagueme:

CAGUEME

Li posarem uns drapets de vinagre al cap, i mirarem si té alguna distensió als tendons del turmell, la nyeula esfondrada, el costellar sencer, algun os desconcertat i els budells buits i desunflats. Me pareix que haurà rentat bé la cadufada, totes les parts del cos! No ha estat l'esvaró per a pendre-s'ho de broma. La fúria amb què es va llançar al mar va ser gran; i el torbament de cap, igual. El mateixet dels que es tenen quan es parla amb la sogra.

NARRADORA

Al cormull de l'arbre de la nau Capitana és enlairat el penó de vius colors, el gonfanó gloriós de sant Cristòfol. A la seua vista, els nauxers canten, ufans, llargues romançades de combat, himnes de l'orde que brollen dels seus llavis amb apegadís entusiasme. Cotets, cotets, tornen tots als seus navilis.

CAGUEME

L'Almirall Tombatossals roman, altiu, en la popa del bergantí. Escampa l'ull per l'horitzó i mostra vivíssimes ànsies de topetar aquelles illes, remat del viatge mamprés.

TOMBATOSSALS

 Bufanúvols, aclarix el celatge de boires i núvols, i fes que puguem veure aquesta grandiosa immensitat.

NARRADORA

D'un parell de bufits, va ser esbargit tot núvol, i va desaparéixer la cendrosa boira. Quina blavor més viva oferia el cel! Quina lluentor més argentada les aigües! De sobte, d'un navili va eixir un crit fort, un crit sorollós que va fer aixecar tothom, i els va fer tremolar d'emoció:

VIGIA

Moterons a la vista! Les illes, les illes! Se columbren! Se columbren! Adoneu-vo'n ací prop, en la mateixa drecera del Tossal de les Serretes!

NARRADORA

 Tots repetien la mateixa cançó, embiagats d'entusiasme, folls de content i d'emoció. I Tombatossals va dir:

TOMBATOSSALS

Bufanúvols, apreta! Tragapinyols, carrega de ferm! Arrancapins, abraona i sotragueja tots quants pugues! Nauxers, ja hi som, que a ningú no se li arrugue el melic! Cagueme, ara, ara sabran els farons habitants d'aquestes illes on ratllen els estrenus cavallers de sant Cristòfol!

CAGUEME

Ja és l'esquadra fit a fit d'una de les illes, a unes milles només de la mateixa vora.

NARRADORA

Perquè es facen vostés càrrec del lloc on es va lluitar de ferm, i què són les dites illes Columbretes, farem parlar a qui sap més que nosaltres. Parla la Prehistòria:

PREHISTÒRIA

En la mateixa drecera d'un tossalet, on hi ha unes casetes amb volta, habitades per pastors, sense més ordenances que el gaiato, ni més rei ni roc que el més valent; en la drecera del lloc anomenat i conegut per tossal de les Serretes, en la mar llatina endins, hi ha unes illes que, si bé són batejades en els jorns de maror per les embravides ones, no els han posat nom encara.

Dites illes són poblades per gent farona, feréstega; hòmens desmesurats; per l'alçària, gegants; per l'amplària, tonells; hòmens d'estrènua força, renyidors, lluitadors sempiterns. Tenen molt de braç per a la fona, són molt amics de fer harca, fins i tot d'illa a illa; i ho fan amb tanta fúria que, moltes vegades, han quedat tots fets uns sants llàtzers, tots plens de ferides. Viuen en coves, no s’esquilen mai: ni es tallen la barba, ni les cames, ni les ungles; ni es renten la cara, ni juguen al flendi; i està provat que tenen tal espasme al foc que un misto de cartó és prou per a fer-los córrer, espantats, a quatre cames, ràpidament.

Per l'estudi que s'ha fet d'ossos, trossos de pell que es deixaren en enganxons, testos, cudols pulimentats, falcades i demés eines de cuinar i de lluitar que s'han topetat, s'ha tret en net que provenen de la Filistea, veïna de la regió Cananea. Total, filisteus entravessats de cananeus.

Fins ací és tot el que s'ha pogut escórrer de l'estudi i les cavil·lacions, pegant-li voltes als cudols, soliferrums, ceràmica, llances, fíbules, braçalets, anells, tanques de cinturó i demés troballes fetes en aquells indrets.

NARRADORA

I diu la Història:

HISTÒRIA

Les illes anomenades Columbretes o Montcolobret són un estol d'illots de rocam, sense gens de vegetació; abunden els aliacrans i les serps, i més que res cudols i cudolots, no havent-hi més que entropessons; els ocells que per allí passen no s’aparen més que un moment, perquè la por no els deixa temps per a més. Unes illes són grans, unes altres massa menudes, verdaderes illetes; es diu si, en l'anomenada Bergantí, hi hagué en temps passats una gran fogata en les seues entramenes, un vertader volcà; en la Colibris hi ha una gran graonada, feta des de molt antic. Hi ha autor que diu que, en temps passats, hi havia gran boscam i fruites de totes maneres; nosaltres no podem assegurar-ho, perquè avui estan desertes, per la fugida feta pels pobladors, ahuixats per una gran ploguda de cudols i foc, que de dalt els va vindre.

NARRADORA

I diem nosaltres: Del que tenim llegit i regirat en l'arxiu de la Cova de les Meravelles, on es guarden alguns papers que parlen d'aquesta feta, sabem de Tombatossals el que sabem; de tot hem tret que la Prehistòria li fa plomes a la veritat, se li acosta, i la Història que sí i que no, però que ni l'una ni l'altra no expliquen la feta com va ser. Anem allà.

Quan lo galifant bíblic Samsó va posar l'ull als filisteus, als quals per cert tenia molta antipatia, es va fer la resolució d’arrematar amb ells, com fa la gruga amb l'herba. Va potrejar-los tot el que va saber; els va tirar plantes com la veça i llavors de l’arbust sanguinyol, de fruits amargs, i de blets, planta herbàcia, a veure si la brossa els feia fugir; quan no els acaçava a cantalades, els arrencava de soca i arraïl les portes de les cases, perquè es gelaren; esfondrava les teulades perquè es banyaren; els tirava blavet a la sèquia perquè millor es rentaren... los budells; els omplia les cases de rates i borinots... Però els filisteus, erre que erre, sofrint-ho tot, passant-ho tot i sense glapir.

CAGUEME

Qualsevol li xistava a aquell galifant, al bíblic Samsó!

NARRADORA

Però un dia va agafar tres mil dues-centes quaranta-cinc dotzenes de raboses, i algun rabosot, els va lligar a la cua un menat de fenassos i, pegant-los foc, va agullonar els animalets amb una agulla saquera, posada a la punta d'un pal, i els va fer eixir, més brusents que l'oli, pels camps, campers i camperassos d'aquella gentola. 

CAGUEME

Les raboses, més coentes que un forc d'alls, en sentir la flameta per los garrons, devien fugir com ànimes condemnades; devien córrer com llamps, ficant-se dins los camps de blat dels filisteus, sense deixar blat ni per a fer un remostró de pa, cremant-ho tot, passejant lo plomall encès per tot arreu, sofrimant les pures auques marines, mascarant tots los cudols, torrant serps i aliacrans, i fent d'allò un acabament de món...

NARRADORA

Com la flameta era ben viva, i de fum no hi havia, no es formà estalzim als fumerals. Diuen si des d'aquells llunyans temps que les raboses no s'entretenen a sortejar pel camí i que, cametes em valguen, als caus fan punta. Les més sorieres d'allí no ixen ni a menjar; que també, també, les raboses són amigues d'històries, relats, falòries i romançades.

CAGUEME

¡No cal menjar! Per a mi que es conten això del flamerós manoll i la torradora caloreta de les rodalies de la cua i dels garrons. Encara els dura la tremolor i l'oloreta de socarrim als nassos, per això semblen un argent viu.

NARRADORA

Com era de nit, perquè aquell Samsó no pensava cosa bona, los filisteus, que estaven dormint en les seues barraques de fang i pallús, no es varen adonar fins que la pudor de socarrim els tapava els nassos, i los udols esgarrifadors de les raboses els varen despertar. Van veure la fogatina aquella, perderen l'oremus i, sense cap brúixola, esparverats, grocs com la cera, tremolant com un cascavell, allà que et van filisteus, filistees i filisteuets, fugint de la crema i de les raboses que, enfurides, udolaven i els cercaven per totes bandes.

CAGUEME

Fugint fugint sense esme, a la ventureta, devien arribar a la voreta de la mar, es devien tirar a escapbussons i, nadant d'esquena els uns, i els altres amb carabassins, devien aplegar a les susdites illes, almenys els que no moriren, els que no feren peixet per in eternum.

NARRADORA

Com veren paper en lo balcó, com que es llogaven, es ficaren dins a fer d'amos, fins que a la infanta filla del rei Barbut li va abellir fer-se ama de tot allò, i Tombatossals va quedar en complimentar tal desig.

Aquells filisteus, trasplantats en garsó, allí cresqueren, socarrats pel sol i menjant bones llangostes i crancs. Dedicats al conreu de la terra, quan tenien ganes de fer faena, cercolaven els planters de melonars, per a tindre bones darreries. Les aus camesllargues fugisseres, que hi passaven totes les primaveres, eren caçades per ells. Sabien que no hi ha res millor que, animal que vola, a la cassola. Açò es va acabar quan va desembarcar la colla que Tombatossals ensinistrava.