CAPÍTOL NOU
LO RETORN
PRIMERA PART
NARRADORA
A l’illa Colibris, els filisteus volien reprendre la
batalla una altra vegada, i Tombatossals, envoltat sols per la seua colla, va
manar, enutjat:
TOMBATOSSALS
¡Ah de vosaltres, maleïts filisteus, pocs en quedeu, per la traça, però
els que sou, ara voreu, ara voreu! ¡Bufanúvols, prou d’aigua; fes ventolera,
però ventolera forta i arremolinada!
BUFANÚVOLS
¡Bufaré amb la més gran ventolera, la més horrorosa que es registre en
tots els temps passats i esdevenidors! Els pocs filisteus que deuen quedar
aniran més a tomballons, volaran, fins que s’amagaran darrere d’un tossal que
hi ha a l’altra vora de la mar.
NARRADORA
Tombatossals ho va vore, i sense pensar res, enfurit, foll de força i
de coratge, aclamant-se al sant patró, va pegar al primer tossal tan gran
costalada que el va tombar de baix per amunt. Al fons del mar llançat, arrastrà
darrere els fugitius, colgant-los dins l’aigua per a goig de les tonyines i els
galfins; i amb una forta patada llançà tot el pedruscall al mar i les aigües
s’obriren i esguitaren tota la colla. Dos samboris, dos redolins... i després no-res,
va parar la ventolera i allò era una bassa d’oli.
TOMBATOSSALS
Regirem i regirem més, i no hi ha res, ni abelles, ni serps, ni
aliacrans, ni mosquits, ni res; tot ha fugit, com l’ànima del diable, arrastrat
per tanta cantalada, tanta aigua i tanta ventolera.
ARRANCAPINS
¡Quin fossar! En una sola jornada arrabassarem tot arbre i tota planta
de l’illa, ho reglonarem tot, i no deixarem senyals de vida per cap banda.
NARRADORA
Tombatossals, amb els braons creuats, trist, amb la
mirada llastimera i parla trèmula, va dir a la conlloga seua:
TOMBATOSSALS
¿Serà just que aquest mal siga hagut sols per un deler? ¿I val açò el treball que ens costa, ni el dolor del meu cor que bat anguniós, i la vida estimable de tant de fill de Déu?... ¡I el meu Cagueme! ¿Ens avindrem a viure sense dur Cagueme a rastres? ¡A la Cova, a la Cova!
¿Serà just que aquest mal siga hagut sols per un deler? ¿I val açò el treball que ens costa, ni el dolor del meu cor que bat anguniós, i la vida estimable de tant de fill de Déu?... ¡I el meu Cagueme! ¿Ens avindrem a viure sense dur Cagueme a rastres? ¡A la Cova, a la Cova!
NARRADORA
I es van embarcar en la Capitana. Les altres naus,
desbaratades, envelades, anaven dansant, com debanadores, sense timoners, ni
nauxers, elles a soles, empenyides pel vent cerç de Bufanúvols, lligades les
unes a les altres.
Tombatossals, trist i cavil·lós, girava els ulls cap a l’illa on
deixaven soterrats Cagueme i els altres companys de la degolladissa; i, capell
en mà, marmolava alguna paraula. Unes altres vegades, de cara a la immensitat
de la mar, remugava frases de desil·lusió.
TOMBATOSSALS
Tal volta la sirena de la mar, l’amada freda i fetillera, ens ajude al retorn. Mentrimentres, les pasteres o navilis, regides per la Capitana, creuarem la mar, ens arrimarem a la gola de la sèquia de l’Obra, i fugirem de tanta desgràcia.
Tal volta la sirena de la mar, l’amada freda i fetillera, ens ajude al retorn. Mentrimentres, les pasteres o navilis, regides per la Capitana, creuarem la mar, ens arrimarem a la gola de la sèquia de l’Obra, i fugirem de tanta desgràcia.
NARRADORA
Però encara els en faltava passar una de grossa i ben
grossa. Va ser el cas que les naus, lligades com anaven, van començar a rodar i
més rodar, semblant les debanadores de l’hort dels Corders, amb tan vertiginosa
bolangera que, tots sobtats i esparverats, no s’adonaren que allò no era
tràngol. Va exclamar Tombatossals:
TOMBATOSSALS
¡Açò és una veritable mànega d’aigua, un caragol, un remolí, que per moments es va estretint tant que tots rodem; i de sobte, com per un engolidor, desapareixerem les pasteres-navilis, fetes amb tant de sacrifici i goig en la drassana de la Font! ¡Sant Agustí ens valga!
¡Açò és una veritable mànega d’aigua, un caragol, un remolí, que per moments es va estretint tant que tots rodem; i de sobte, com per un engolidor, desapareixerem les pasteres-navilis, fetes amb tant de sacrifici i goig en la drassana de la Font! ¡Sant Agustí ens valga!
NARRADORA
I, com un llamp, lo navilier Tombatossals es va posar
dret, estatuari, arrogant, tranquil i seré davant tan mala fortuna; i va dir
l’oració de sant Agustí, alhora que va llançar un ganivet rovellat d’adobar les
xarxes, enmig d’aquella muntanya d’aigua esgarrifadora i de blanquíssima
bromera. De seguida, aquella columna blavosa va desaparèixer, i no va restar
més que un lloc assossegat, on les ones s’esvaraven i tapaven tanta malesa. Va
dir Arrancapins:
ARRANCAPINS
A deshora es presenta aquesta dissort. Les corrioles,
pals, xarxes, les vetes del morgonals, totes les cordes i les ofrenes que dúiem
per a la infanta i el rei Barbut han anat a parar al fons del mar. ¡No us
acovardeu, companys d’armada! Una sirena de la mar ha volgut amb escreix, és a
dir intensament, les nostres desfetes naus. Embolcallades amb el mantell blau
de la mar, se les ha endutes on ella viu. Pel que es veu, va curta de gambals.
NARRADORA
Va dir, melangiós, l’homenàs de la colla de
Tombatossals. Solament quedava, de la llegendària expedició a les illes
Columbretes, la pastera gran, quatre hòmens de la colla i uns quants filisteus,
captius i empresonats en el més fons del quarter. Va dir Tombatossals:
TOMBATOSSALS
¡Quin desori, senyor! ¡Com de cares ens costen les
illes Columbretes! ¿Amb quina cara serem davant el rei Barbut? ¿Quin compte li
donarem?
NARRADORA
Solament els mancava la broma de la manegueta ditxosa
de la sirena per a embrutar el basto, i afegir angúnia a son decaigut esperit.
Així que, abatollats, trists i capficats, els nostres conqueridors anaven a
coberta, amb desconsol i silenci grans, amb malhumor a vistes, deixant que el
desmantellat bergantí vogara sense cap ni centener, i els preocupava ben poc
que anara cap ací, com que anara cap allà, sense escoltar els crits i gemecs
dels filisteus captius que, fent de llast, anaven al fons del bergantí.
TOMBATOSSALS
Però sembla que la pasterota major, la nau Capitana,
és sabuda com rata de vallàs; perquè, en arribar fit a fit de la gola de la
gran sèquia-canal de l’Obra, ha fet un fet estrany, en topetar amb el corrent; el
qual ha estat prou perquè els distrets i descuidats nauxers s’enfilaren dins,
contra corrent, proejant, tallant les claríssimes aigües amb menys goig que
quan va ser feta la festiva eixida.
ARRANCAPINS
¿Què els semblen als de la colla
aquests arbres vorans? ¿Què el mantell verdós de la marjaleria? ¿Què els jolius
i harmònics cants dels ocells? Res: tot ens recorda el jorn venturós de la
partida, tot ens ajuda a fer més punxosa la ferida del nostre desconhort.
TOMBATOSSALS
Però Arrancapins, ¿on són els animosos cavallers que
ens acompanyaven? ¿On són aquelles pasteres, de les quals eixien ressons de
nacres, crits i avalots de la venturosa marineria? ¿On Cagueme? ¿ On és
Cagueme? ¿I el penó gloriós de l’orde de Sant Cristòfol? Ací està, desgarrat,
fet a péntols, ple de fang, marcat amb els senyals de la lluita; i encara
gràcies que el podem mostrar. ¡Quanta cantalada, quins batussons i xafons ens
va costar conservar-lo! No, jo no hagués tornat a la drassana sense aquest penó
gloriós i triomfador quaranta vegades, símbol de l’orde i senyera beneïda del
gran regne. ¿Com s’entendria fer el contrari?
NARRADORA
Ja eren en la drassana de la Font. Allí prop, una
capelleta emblanquinada aixoplugava un sant Francesc; pareixia estar aguardant-los.
I, de fet, eixe va ser el pensament del rei Barbut, perquè, coincidint la festa
de sant Francesc amb el jorn venturós de la sortida de la seua esquadra, va
encomanar al sant el record de la jornada. ¡Jorn de gratíssima recordança!
Però, ¿com són, com són aplegats? Ni estaven tots, ni reien, ni gaudien, ni
vitolaven; perquè, si bé havien guanyat tanta illa i illeta, tanmateix havia
estat a costa de massa sang, i de nafres a manta.
TOMBATOSSALS
Pregarem a Sant Francesc i, després de deixar amarrada
la Capitana
a bona soca, i trets a la llum els avalotadors captius, començarem a caminar,
camí d’En Riera amunt. Jo aniré davant, portant el penó
gloriós de sant Cristòfol; em seguiran els captius, dels quals els nafrats
Bufanúvols, Arrancapins i Tragapinyols tindran cura que no desbarren. Marxarem
fins al tossalet on és el Palau de la cort del rei Barbut, per donar compte
d’aquella conquesta somniada per la
Infanta dels botons.