"Sobre la mitologia del Tombatossals", de Xavier Campos

Sobre la mitologia del Tombatossals

Xavier Campos Vilanova, que va ser professor de la Universitat Jaume I

Qui no haja llegit Josep Pascual Tirado que abandone aquestes pàgines i busque ràpidament un exemplar del Tombatossals. Allí en coneixerà el seu senzill argument: al primer capítol, Tombatossals, engendrat durant una tempesta, naix de Penyeta Roja, femenina terra, que li dóna la vida. Al segon capítol, ja crescudet, el gegant és rebut pel rei Barbut a la seua cort, on li proposa una aliança per complir una tasca de debò heroica: introduir l’agricultura, ensenyar eixe art als humans d’ací. Es tracta d’un difusionisme cultural o de tradicionalisme indígena? Ens van dur l’agricultura o va ser inventada paral·lelament a uns altres llocs? No simpatitze amb els difusors i, amb el suport d’evidències, m’abellix pensar que des de fa molt són ací agricultors.

Tombatossals, al tercer capítol, està enamorat d’un sirena que, a la fi de l’obra, li enfonsarà la flota; és la traició d’allò quimèric. Al quart, Garxolí del Senillar, pretendent estràbic de la infanta, s’alia amb el duc de la Polseguera, del Senyoriu del Bovalar, i amb el baró del Pla de les Vaques, una aliança ramadera contra una aliança agrícola, perquè bovalar prové de bou, toro, i vaques de vaca. Caïm i Abel, cowboys contra grangers, vegetarians contra carnívors, antics caçadors epipaleolítics en desenvolupament cap a l’agricultura, al llarg dels segles de paulatina domesticació conta antics recol·lectors de grans, fruites, arrels, verdures o qualsevol altra cosa per a menjar. Perquè la cultura comença quan la panxa està plena i comença la gent a avorrir-se.

Tombatossals, el mite vívid castellonenc del naixement de la civilització i l’agricultura, un record de la nostra primera fase del Neolític. Es tracta d’un mer gegant amb el record i l’experiència de generacions i generacions de tot un poble, o un extraterrestre o, més ben dit, el cap d’una horda propera que ajuda un venerable rei a portar la civilització i l’agricultura, o a ensenyar-les, que és el mateix. Potser aquella horda podem relacionar-la amb la que va habitar la cova de la Seda, tan prop de Penyeta Roja, durant el cinqué mil·lenni abans de Crist.

Podem parlar dels treballs de Tombatossals, però, qui vulga saber-ne més, que es faça lector de l’obra de Josep Pascual Tirado. He escrit que en aquesta guerra de ramaders contra llauradors guanyen els últims. En realitat, guanya Tombatossals, ajudat per una colla desmesurada de mítics macroàntrops, de superhomes. Tragapinyols, potser l’únic personatge inventat originalment per Josep Pascual Tirado, empra la seua brutal metralladora fruitera i anal. Arrancapins és el Viertodoub de la Plana i Montornés. Bufanúvols, de naixement anterior al mateix Tombatossals, és justament l’encarnació del déu de l’aire, Èol, i parent mateix de Tossal Gros, pare de l’heroi, gegant, mite, símbol, tòtem i déu Tombatossals. I Cagueme és el feble, l’únic de tots que sap llegir, l’intel·lectual, l’estudiant. Hi ha en el text unes saboroses referències al món neolític de practicar l’escriptura, al costat de la cera, la fusta i la pell: les tauletes de fang. Però cal no confondre el text del conte amb el seu ancestral origen, mític i mil·lenari.

Tombatossals conquesta les illes Columbretes per al rei Barbut, però hi resulta mig derrotat. És una pírrica victòria en la lluita amb els filisteus, que habiten en elles després de fugir de la fúria del bíblic gegant Samsó. La cosa va de gegants. Pot ser que siga cert, no ho sé, però és una bestiesa plantejar-se si les illes han estat conegudes o habitades des de fa temps, perquè des del Desert de les Palmes poden ser vistes o columbrades en un dia adequat. El cas és que, com el mític Osiris, Tombatossals marxa a la conquesta de terres llunyanes en un intent, aconseguit per cert, de dur més enllà de la mar el regne del rei Barbut. Quan Tombatossals, semiderrotat, retorna a la cort del rei, en la travessia de vaixells que naveguen sols, és rebut, no obstant, amb vítols i lloances, perquè ha vençut, al cap i a la fi.

Tombatossals, més que no un heroi de conte, és un deu antic i pagà. El naixement de Tombatossals és una mena de pedra fundacional del mite: naix el fill de la Terra, l’immortal, el rebrot del Planeta, el símbol de l’espècie humana, com un rei Artús mesclat amb Hèrcules i amb tots els personatges d’abans. Insistisc, per tant, en la meua tesi. Tombatossals és una llegenda d’origen neolític amb un clar matís arquetípic i universal.