Conquesta de les illes Columbretes (tercera part)

CAPÍTOL VUIT

CONQUESTA DE LES ILLES COLUMBRETES

(TERCERA PART)

NARRADORA

L’almirall Tombatossals, capficat, mirava a l’entorn. No el marejava, ni el posava cavil·lós només la murada de vasos d’abelles de l’illa Colibris; ell raonava l’esforç que allò representava. Allò assenyalava l’existència de gent, de molta gent, que no devia ser poca i abajocada, com els altres habitadors de les illes, aquests tenien ja alguna traça per a combatre. Sense torbar-se, Tombatossals va començar a donar ordres:

 

TOMBATOSSALS

¡Bufanúvols, vull una plogudeta suaveta, un arruixonet moralet-moralet, com si garbellaren la pluja, i un ventijolet de batuda. Fes parar els núvols, i que no solten el xorro fins que jo et diga quan vull aigua a cànters. Vint parelles de nauxers, carregats de sacs d’ametlles de Reus estaran sempre al costat de Tragapinyols, per proveir-lo de municions, que sempre estiga ben farcit. ¡Arrancapins, prepara l’estaca i la fona! ¡Cagueme fes lo que pugues, però no deixes de fer ressonar el caragol, i deixa’t la llanterna a casa! ¡I vosaltres, cavallers esforçats i valerosos, fidels vassalls del  rei Barbut, al meu costat i fonada brusenta, no gireu mai la cara. Ara, ara voran aquests vasers d’abelles en què para aquest ball! ¡A més, tothom ressonarà el caragol, la nacra, quan jo done el senyal! ¿Estem llests, cavallers?

NARRADORA

I despenjant el gonfanó gloriós de sant Cristòfol, i donant-lo al conseller de Benadressa li va dir:

TOMBATOSSALS

Ni viu, ni mort amolles aquesta preuada joia; agarra’t a ella com una llepalassa, i dus-la sempre enlairada i al davant. ¡No t’esqualles, magnífic conseller de Benadressa, perquè et descopronaré!

NARRADORA

Encarcarat, és a dir posant-se rígid, majestuosament, amb serenitat, i com qui xafa ous, l’almirall Tombatossals s’acostà a la mateixa voreta de l’illa, i a punyades van anar fent graons en la roca cantelluda i esquerdada, amb la senzillesa del que en lloc de pedra tinguera entre mans poca cosa, com la pasta d’alfanic.

CAGUEME

Bufanúvols, comença la ploguda desitjada, garbellant l’aigua moralet moralet, suaument, com si la passares per un sedàs. ¡Mireu darrere! 

NARRADORA

El caporal Tombatossals encara no havia posat el peu en el darrer graó quan darrere els bucs d’abelles va eixir un escarot d’homes cridaires de trenta mil dimonis, seguit d’una arruixada de cantalades que van tombar catorze portadors de sacs de l’estol de Tragapinyols.

CAGUEME

Un ver eixam de filisteus avança acabdillat per un filisteuot molt alt, més alt que el campanar del castell del rei Barbut.

NARRADORA

Aquell home alt va encetar l’arruixó de cudols; tots els filisteus, més de vint, i quaranta, i cent, i mil, anaven amb unes alforges plenes de cantals, però de bon pes, res de pedra tosca, i amb unes branques que semblaven falquetes de taronger amb una corda nugada de les puntes, entruperi o instrument de guerra original i mai vist, que els servia per llançar cudols ben lluny i ben brusents.

CAGUEME

¿Com els nostres esforçats i mai vençuts cavallers i tota la colla hem de pujar els graons fets en la roca, si aquestes sagetes són destructores més que la pesta.

NARRADORA

Al pobre prohom de Taxida i a dos habitants de Benadressa una falqueta d’eixes se’ls va clavar en l’engonal, i caigueren dins la mar sense poder dir res més. Va dir Cagueme:

CAGUEME

¡Fem aixa arrere, que recule la nostra gent! ¿Com i de quina manera hem de travessar aquella murada punxosa d’abelles terreres, sense una miqueta de fang per a les picades?

NARRADORA

La gent de Tombatossals, ¿com podia fugir d’aquells gossos de presa que, enrabiats de coratge, els aguardaven? ¿Com combatre aquells farons i feréstecs galifants de l’illa, tan desmesurats com Tombatossals, si a més n’eren cent mil i afegitó més que ells?

CAGUEME

Pareix que estan empeltats de llavor de fera i borda. ¿Com hem de rebolcar-los, si els cantals que gasten no són del dotze, sinó de dotze mil?

TOMBATOSSALS

¡Sant Cristòfol ens valga cavallers! ¡Bufanúvols, aigua i ventisca! ¡Tragapinyols, arrea de clàudies! ¡Caragolers, bufeu les caragoles! ¡Arrancapins, fona i cantalada a ells, amunt, amunt que estan seques. ¡Valgue’m el Senyor!

NARRADORA

En plena tempesta, la més espantable que s’ha conegut, asclant-se de rellampecs i trons, terratremolant l’illa sencera, els abegots escarotats i els gossos lladrant i mostrant la queixalada, es va fer l’escomesa, enmig d’una nuvolada de cantalades per ambdues parts, i una arruixada de falques que tallaven l’aire brusentes i feridores; que els desaforats i bròfecs defensors així les llançaven amb pasmosa lleugeresa. Va dir Arrancapins:

ARRANCAPINS

A barrades donaré bon compte dels gossos i d’algun filisteu. Tragapinyols, rata i forada amb les teues arruixades fortes i fermes. ¡Vinga un sac de pinyols de préssecs! ¡Doneu-li sacs! ¡Ataquineu!

NARRADORA

Cagueme i tota la cort de trompeters els atorrollaven. Va dir Bufanúvols:

BUFANÚVOLS

A bufits trametré les abelles cap als filisteus.

NARRADORA

El gran caporal Tombatossals, amb la boca plena de bromera, els ulls encesos, a grapats agarrava els rebels filisteus del garró, els feia rodar a l’estil de fona i els llançava contra l’estol enemic, mal nafrats i estamordits

No cal dir que aquells filisteus, tan nombrosos i valents, que tenien en contra aquella varietat d’armes i fins els elements del cel, varen revacular, fent aixa arrere, i per fi fugiren com a furgues.

Tombatossals i Arrancapins els acaçaven llançant-los vasos d’abelles, que en caure violentament prop d’ells, es badaven els suros i eixien les abelles tereres furioses a picar-los i fer-los més conet a la fugida. Tombatossals va dir:

TOMBATOSSALS

¡A ells, que són com oques!

NARRADORA

Un cantal llançat per un fugitiu que va girar la cara i la mà, amb homeiera punteria va pegar de mig a mig en lo caragol de Cagueme, estacant-li dins la boca tot sancer, tirant-lo en terra xorrant sang, el cap desfet  i pegant les darreres garrejades

TOMBATOSSALS

¡Pobre Cagueme, on havies de trobar la mort tan lluny de la teua terra! ¡Com et ploraran els esdevenidors segles! ¿Qui cuidarà de les gerretes del frito? ¿Què serà de la colla de Tombatossals sense el sentenciós, mansuet i servicial Cagueme? ¿Què dirà la cort del rei Barbut en saber-ho? ¡I Arrancapins i tota la colla!

NARRADORA

Ningú se’n va adonar, enfurits com anaven al sangonós sarrabastall, però en caure amb el cap badat el gomfaroner, el de Benadressa, és quan Tombatossals es va assabentar de qui el seguia. Uns pocs rònegament, és a dir només uns pocs, li anaren darrere, perquè tota la flor de la cavalleria estava per terra destrossada. Ell també anava amb el seu trenc, la seua ferida, xorrant sang sense adonar-se.

TOMBATOSSALS

¡Quin espectacle per a la mirada! ¡Quina estesa i quina barreja de filisteus i cristofolers, dels nostres cavallers de l’orde de Sant Cristòfol! ¿I Cagueme, on és el meu Cagueme? No ferix les meues orelles el ressò del teu caragol.

NARRADORA

Allí estava Cagueme quasi escapçat, fet a péntols, abraonat a un filisteu, amb les mans obertes com les fulles de les margalloneres.

TOMBATOSSALS

¿I açò és Cagueme? ¡Oh dolor del meu cor, angoixa de la meua ànima!

NARRADORA

Per primera vegada en la seua vida, Tombatossals es va fer groc, va pegar el primer tremoló.

TOMBATOSSALS

¿Quin compte donaré de la pèrdua de tant de cavaller al rei Barbut? ¡Oh capritxosa infanta, com de car ha costat el teu desig!

NARRADORA

Li va dir Bufanúvols:

BUFANÚVOLS

¡Caporal nostre, deixeu, deixeu, deixeu prompte el dol, que l’enemic es refà i vol reprendre la batalla una altra vegada!

NARRADORA

Va dir Arrancapins:

ARRANCAPINS

¿Volen reprendre batalla? ¡Gloriós Sant Cristòfol, ajudeu-nos, ajudeu-nos que no vull deixar-ne ni un per a contar-ho!

NARRADORA

¿A Tombatossals quants el rodejaven? Els habituals. Arrancapins, tot desgarrat, amb dos bonys en la testa. Tragapinyols, fet un ecce-homo, amb molt mal aspecte, amb les molles de la catapulta del cul a banderes. Sense nauxers farcidors, és a dir sense submnistradors de projectils, ni sacs, ni pinyols, ni ametlles de Reus tot era arrematat. Bufanúvols amb una falqueta clavada a la cuixa, els dits plens de fics, de branquetes d’arbre, durelló per ací, durelló per allà, i tot xaquiós, ablaürat.. i ningú més, ningú més.