Lo retorn (primera part)

Imatge obra de l'artista Paula Bonet

CAPÍTOL NOU

LO RETORN

PRIMERA  PART

NARRADORA

A l’illa Colibris, els filisteus volien reprendre la batalla una altra vegada, i Tombatossals, envoltat sols per la seua colla, va manar, enutjat:

TOMBATOSSALS

¡Ah de vosaltres, maleïts filisteus, pocs en quedeu, per la traça, però els que sou, ara voreu, ara voreu! ¡Bufanúvols, prou d’aigua; fes ventolera, però ventolera forta i arremolinada!

BUFANÚVOLS

¡Bufaré amb la més gran ventolera, la més horrorosa que es registre en tots els temps passats i esdevenidors! Els pocs filisteus que deuen quedar aniran més a tomballons, volaran, fins que s’amagaran darrere d’un tossal que hi ha a l’altra vora de la mar.

NARRADORA

Tombatossals ho va vore, i sense pensar res, enfurit, foll de força i de coratge, aclamant-se al sant patró, va pegar al primer tossal tan gran costalada que el va tombar de baix per amunt. Al fons del mar llançat, arrastrà darrere els fugitius, colgant-los dins l’aigua per a goig de les tonyines i els galfins; i amb una forta patada llançà tot el pedruscall al mar i les aigües s’obriren i esguitaren tota la colla. Dos samboris, dos redolins... i després no-res, va parar la ventolera i allò era una bassa d’oli.

TOMBATOSSALS

Regirem i regirem més, i no hi ha res, ni abelles, ni serps, ni aliacrans, ni mosquits, ni res; tot ha fugit, com l’ànima del diable, arrastrat per tanta cantalada, tanta aigua i tanta ventolera.

ARRANCAPINS

¡Quin fossar! En una sola jornada arrabassarem tot arbre i tota planta de l’illa, ho reglonarem tot, i no deixarem senyals de vida per cap banda.

NARRADORA

Tombatossals, amb els braons creuats, trist, amb la mirada llastimera i parla trèmula, va dir a la conlloga seua:

TOMBATOSSALS
¿Serà just que aquest mal siga hagut sols per un deler? ¿I val açò el treball que ens costa, ni el dolor del meu cor que bat anguniós, i la vida estimable de tant de fill de Déu?... ¡I el meu Cagueme! ¿Ens avindrem a viure sense dur Cagueme a rastres? ¡A la Cova, a la Cova!

NARRADORA

I es van embarcar en la Capitana. Les altres naus, desbaratades, envelades, anaven dansant, com debanadores, sense timoners, ni nauxers, elles a soles, empenyides pel vent cerç de Bufanúvols, lligades les unes a les altres.

Tombatossals, trist i cavil·lós, girava els ulls cap a l’illa on deixaven soterrats Cagueme i els altres companys de la degolladissa; i, capell en mà, marmolava alguna paraula. Unes altres vegades, de cara a la immensitat de la mar, remugava frases de desil·lusió.

TOMBATOSSALS
Tal volta la sirena de la mar, l’amada freda i fetillera, ens ajude al retorn. Mentrimentres, les pasteres o navilis, regides per la Capitana, creuarem la mar, ens arrimarem a la gola de la sèquia de l’Obra, i fugirem de tanta desgràcia.

NARRADORA

Però encara els en faltava passar una de grossa i ben grossa. Va ser el cas que les naus, lligades com anaven, van començar a rodar i més rodar, semblant les debanadores de l’hort dels Corders, amb tan vertiginosa bolangera que, tots sobtats i esparverats, no s’adonaren que allò no era tràngol. Va exclamar Tombatossals:

TOMBATOSSALS
¡Açò és una veritable mànega d’aigua, un caragol, un remolí, que per moments es va estretint tant que tots rodem; i de sobte, com per un engolidor, desapareixerem les pasteres-navilis, fetes amb tant de sacrifici i goig en la drassana de la Font! ¡Sant Agustí ens valga!

NARRADORA

I, com un llamp, lo navilier Tombatossals es va posar dret, estatuari, arrogant, tranquil i seré davant tan mala fortuna; i va dir l’oració de sant Agustí, alhora que va llançar un ganivet rovellat d’adobar les xarxes, enmig d’aquella muntanya d’aigua esgarrifadora i de blanquíssima bromera. De seguida, aquella columna blavosa va desaparèixer, i no va restar més que un lloc assossegat, on les ones s’esvaraven i tapaven tanta malesa. Va dir Arrancapins:

ARRANCAPINS

A deshora es presenta aquesta dissort. Les corrioles, pals, xarxes, les vetes del morgonals, totes les cordes i les ofrenes que dúiem per a la infanta i el rei Barbut han anat a parar al fons del mar. ¡No us acovardeu, companys d’armada! Una sirena de la mar ha volgut amb escreix, és a dir intensament, les nostres desfetes naus. Embolcallades amb el mantell blau de la mar, se les ha endutes on ella viu. Pel que es veu, va curta de gambals.

NARRADORA

Va dir, melangiós, l’homenàs de la colla de Tombatossals. Solament quedava, de la llegendària expedició a les illes Columbretes, la pastera gran, quatre hòmens de la colla i uns quants filisteus, captius i empresonats en el més fons del quarter. Va dir Tombatossals:

TOMBATOSSALS

¡Quin desori, senyor! ¡Com de cares ens costen les illes Columbretes! ¿Amb quina cara serem davant el rei Barbut? ¿Quin compte li donarem?

NARRADORA

Solament els mancava la broma de la manegueta ditxosa de la sirena per a embrutar el basto, i afegir angúnia a son decaigut esperit. Així que, abatollats, trists i capficats, els nostres conqueridors anaven a coberta, amb desconsol i silenci grans, amb malhumor a vistes, deixant que el desmantellat bergantí vogara sense cap ni centener, i els preocupava ben poc que anara cap ací, com que anara cap allà, sense escoltar els crits i gemecs dels filisteus captius que, fent de llast, anaven al fons del bergantí.

TOMBATOSSALS

Però sembla que la pasterota major, la nau Capitana, és sabuda com rata de vallàs; perquè, en arribar fit a fit de la gola de la gran sèquia-canal de l’Obra, ha fet un fet estrany, en topetar amb el corrent; el qual ha estat prou perquè els distrets i descuidats nauxers s’enfilaren dins, contra corrent, proejant, tallant les claríssimes aigües amb menys goig que quan va ser feta la festiva eixida.

ARRANCAPINS

¿Què els semblen als de la colla aquests arbres vorans? ¿Què el mantell verdós de la marjaleria? ¿Què els jolius i harmònics cants dels ocells? Res: tot ens recorda el jorn venturós de la partida, tot ens ajuda a fer més punxosa la ferida del nostre desconhort.

TOMBATOSSALS

Però Arrancapins, ¿on són els animosos cavallers que ens acompanyaven? ¿On són aquelles pasteres, de les quals eixien ressons de nacres, crits i avalots de la venturosa marineria? ¿On Cagueme? ¿ On és Cagueme? ¿I el penó gloriós de l’orde de Sant Cristòfol? Ací està, desgarrat, fet a péntols, ple de fang, marcat amb els senyals de la lluita; i encara gràcies que el podem mostrar. ¡Quanta cantalada, quins batussons i xafons ens va costar conservar-lo! No, jo no hagués tornat a la drassana sense aquest penó gloriós i triomfador quaranta vegades, símbol de l’orde i senyera beneïda del gran regne. ¿Com s’entendria fer el contrari?

NARRADORA

Ja eren en la drassana de la Font. Allí prop, una capelleta emblanquinada aixoplugava un sant Francesc; pareixia estar aguardant-los. I, de fet, eixe va ser el pensament del rei Barbut, perquè, coincidint la festa de sant Francesc amb el jorn venturós de la sortida de la seua esquadra, va encomanar al sant el record de la jornada. ¡Jorn de gratíssima recordança! Però, ¿com són, com són aplegats? Ni estaven tots, ni reien, ni gaudien, ni vitolaven; perquè, si bé havien guanyat tanta illa i illeta, tanmateix havia estat a costa de massa sang, i de nafres a manta.

TOMBATOSSALS

Pregarem a Sant Francesc i, després de deixar amarrada la Capitana a bona soca, i trets a la llum els avalotadors captius, començarem a caminar, camí d’En Riera amunt. Jo aniré davant, portant el penó gloriós de sant Cristòfol; em seguiran els captius, dels quals els nafrats Bufanúvols, Arrancapins i Tragapinyols tindran cura que no desbarren. Marxarem fins al tossalet on és el Palau de la cort del rei Barbut, per donar compte d’aquella conquesta somniada per la Infanta dels botons.

"Sobre la mitologia del Tombatossals", de Xavier Campos

Sobre la mitologia del Tombatossals

Xavier Campos Vilanova, que va ser professor de la Universitat Jaume I

Qui no haja llegit Josep Pascual Tirado que abandone aquestes pàgines i busque ràpidament un exemplar del Tombatossals. Allí en coneixerà el seu senzill argument: al primer capítol, Tombatossals, engendrat durant una tempesta, naix de Penyeta Roja, femenina terra, que li dóna la vida. Al segon capítol, ja crescudet, el gegant és rebut pel rei Barbut a la seua cort, on li proposa una aliança per complir una tasca de debò heroica: introduir l’agricultura, ensenyar eixe art als humans d’ací. Es tracta d’un difusionisme cultural o de tradicionalisme indígena? Ens van dur l’agricultura o va ser inventada paral·lelament a uns altres llocs? No simpatitze amb els difusors i, amb el suport d’evidències, m’abellix pensar que des de fa molt són ací agricultors.

Tombatossals, al tercer capítol, està enamorat d’un sirena que, a la fi de l’obra, li enfonsarà la flota; és la traició d’allò quimèric. Al quart, Garxolí del Senillar, pretendent estràbic de la infanta, s’alia amb el duc de la Polseguera, del Senyoriu del Bovalar, i amb el baró del Pla de les Vaques, una aliança ramadera contra una aliança agrícola, perquè bovalar prové de bou, toro, i vaques de vaca. Caïm i Abel, cowboys contra grangers, vegetarians contra carnívors, antics caçadors epipaleolítics en desenvolupament cap a l’agricultura, al llarg dels segles de paulatina domesticació conta antics recol·lectors de grans, fruites, arrels, verdures o qualsevol altra cosa per a menjar. Perquè la cultura comença quan la panxa està plena i comença la gent a avorrir-se.

Tombatossals, el mite vívid castellonenc del naixement de la civilització i l’agricultura, un record de la nostra primera fase del Neolític. Es tracta d’un mer gegant amb el record i l’experiència de generacions i generacions de tot un poble, o un extraterrestre o, més ben dit, el cap d’una horda propera que ajuda un venerable rei a portar la civilització i l’agricultura, o a ensenyar-les, que és el mateix. Potser aquella horda podem relacionar-la amb la que va habitar la cova de la Seda, tan prop de Penyeta Roja, durant el cinqué mil·lenni abans de Crist.

Podem parlar dels treballs de Tombatossals, però, qui vulga saber-ne més, que es faça lector de l’obra de Josep Pascual Tirado. He escrit que en aquesta guerra de ramaders contra llauradors guanyen els últims. En realitat, guanya Tombatossals, ajudat per una colla desmesurada de mítics macroàntrops, de superhomes. Tragapinyols, potser l’únic personatge inventat originalment per Josep Pascual Tirado, empra la seua brutal metralladora fruitera i anal. Arrancapins és el Viertodoub de la Plana i Montornés. Bufanúvols, de naixement anterior al mateix Tombatossals, és justament l’encarnació del déu de l’aire, Èol, i parent mateix de Tossal Gros, pare de l’heroi, gegant, mite, símbol, tòtem i déu Tombatossals. I Cagueme és el feble, l’únic de tots que sap llegir, l’intel·lectual, l’estudiant. Hi ha en el text unes saboroses referències al món neolític de practicar l’escriptura, al costat de la cera, la fusta i la pell: les tauletes de fang. Però cal no confondre el text del conte amb el seu ancestral origen, mític i mil·lenari.

Tombatossals conquesta les illes Columbretes per al rei Barbut, però hi resulta mig derrotat. És una pírrica victòria en la lluita amb els filisteus, que habiten en elles després de fugir de la fúria del bíblic gegant Samsó. La cosa va de gegants. Pot ser que siga cert, no ho sé, però és una bestiesa plantejar-se si les illes han estat conegudes o habitades des de fa temps, perquè des del Desert de les Palmes poden ser vistes o columbrades en un dia adequat. El cas és que, com el mític Osiris, Tombatossals marxa a la conquesta de terres llunyanes en un intent, aconseguit per cert, de dur més enllà de la mar el regne del rei Barbut. Quan Tombatossals, semiderrotat, retorna a la cort del rei, en la travessia de vaixells que naveguen sols, és rebut, no obstant, amb vítols i lloances, perquè ha vençut, al cap i a la fi.

Tombatossals, més que no un heroi de conte, és un deu antic i pagà. El naixement de Tombatossals és una mena de pedra fundacional del mite: naix el fill de la Terra, l’immortal, el rebrot del Planeta, el símbol de l’espècie humana, com un rei Artús mesclat amb Hèrcules i amb tots els personatges d’abans. Insistisc, per tant, en la meua tesi. Tombatossals és una llegenda d’origen neolític amb un clar matís arquetípic i universal.