Tombatossals a la cort del rei Barbut (segona part)

CAPÍTOL DOS

TOMBATOSALS A LA CORT DEL REI BARBUT

(SEGONA PART)

NARRADORA

Arribats que foren al castell del rei Barbut, donà Tombatossals l’ordre a Bufanúvols que ho advertira. Aquest, arrimant la boca al mateix forat del pany, tan fort va pegar lo bufit que de dins van respondre a esternuts.                                                  

TOMBATOSSALS

¿Què has fet? ¡Me’ls has constipat!

BUFANÚVOLS

No puc evitar-ho, quan bufe perd l’esme.

NARRADORA

Les ventalles del portaló s’obriren, i los nostres descomunals amics hi varen preguntar, planerament, al guaita que davant tenien.

TOMBATOSSALS

¿És ací lo palau d’un rei vestit de burell, la capa brodada i lo semblant molt vell, anomenat lo rei Barbut?

GUAITA

Servits siau de passar avant, puix la vostra continença i los termes tan fins de la vostra parla no desmenteixen que sou aquells que esperem.

NARRADORA

Llavors, va dir Cagueme.

CAGUEME

Aquest àulic, lo cortesà, serà qui va escriure la carta.

NARRADORA

Acurrucant-se tot lo més que va poder, Tombatossals hi va passar lo primer, per lo gran portaló del tancat, seguit dels seus companys.  Allí, enmig del jardí, estava sentat, en grandíssima cadira, dalt d’un cadafal, lo senyor rei, rodejat dels fills, los ministres i lo més lluït de la cort. Al vore’ls, va allargar los braços en senyal de plaer i benvolença.

REI BARBUT

Sigueu ben aplegats a la cort del rei Barbut, vosaltres, los esforçats barons; i, al capdamunt de tots, vós, determinat capitost, forçut sens parió. Jo us sé dir que la vostra anomenada es va trametre fins ací; i, si aprofiteu per aconsellar amb saviesa i seny, com per a trencar closques i afonar muntanyes... benaurada hora aquesta en què us veiem. Sigueu plaents d’alçar-vos. I, ara, parleu vós, Tombatossals, i digueu-me tots lo vostre sentir.

TOMBATOSSALS

Senyor rei Barbut, maneu-nos allò que vulgueu, que vos hem de servir de coroneta. Els meus punys són vostres.

NARRADORA

I Tombatossals, pegant-li de revés a una pilastra, la va somoure a dos pams del seu lloc.

ARRANCAPINS

Jo sóc Arrancapins. Per grossa que una soca parega, per a mi, senyor, és com senzilla botxa. ¡Mireu!

NARRADORA

I, estirant d’una prunera que allí creixia, li la va presentar al rei, agafada, dient-li:

ARRANCAPINS

¿On voleu que la trasplante?

BUFANÚVOLS

Sóc Bufanúvols. Quan tinga basca, és a dir angúnia, avise’m!

CAGUEME

Senyor rei, jo estic ací, tiroriro-tirorí...

Jo sóc Cagueme, faig lo que puc.

BUFANÚVOLS

Senyor, sóc Bufanúvols, permeta la vostra reialesa que preguntem per la senyora infanta de la cabellera apanollada, la vostra trempada i suau filla, que la coneixem perquè fa volar catxerulos.

REI BARBUT

La infanta es troba en la cambra, enllestint una carta d’amor per a lo príncep Garxolí del Senillar, de qui és l’amada.

TOMBATOSSALS

Permeta, rei Barbut, que la cridem amb la cançó dolça que es diu a la nostra terra.

REI BARBUT

Tombatossals, cap de colla!, això mai ha estat més a punt.

TOMBATOSSALS

¡A la una, a les dos i a les tres!

ARRANCAPINS

Dalt d’un pi,

hi ha un molí

que replica el tamborí.

Va a la una,

va a les dos,

va a les tres,

va a les nou.

Herba seca

per al bou.

El bou i la vaca

rosseguen l’estaca,

i el pare vicari

s’ha comprat

un reliquiari.

De que sí,

de que no,

de Vicent

del guitarró.

Vicent, Vicent,

els bous se’n van

a la font de Periquet. 

Matarem un pardalet,

si és de or, o si és d’argent.

Que isca la infanta de repent

INFANTA

Pesadeta és aquesta crida... Ai! ¿qui és aquesta gent?

NARRADORA

La infanta, esparverada, esbufegant sufocada al trobar-se tan estrany personatge a la porta de la seua cambra, se li va fer un nuc a la gola i va intentar revacular.

TOMBATOSSALS

No feu tal cosa, infanta esclatant, efusiva, garladora i enamorada del príncep Garxolí del Senillar. Que si la meua presència us mou a esglai i escarot, tingueu per entés que ni sóc pollós, ni mancat de paraula, i obre palesament, clarament. Així és que esbargiu la por i atanseu-vos al vostre humil serf Tombatossals.

 INFANTA

La veritat és que la vostra fatxeta de galifant és per a llevar lo sanglot al més puntat. Vestiu jopetí de pells d’óssos, faixa roja d’estamenya, samarra de pells de llebres amb botons de telles de riu, pells de llop a les cames i sabatots de suro d’Eslida, i en la mà, un gran capell cendrós de cuiro d’elefant, doblada l’amplíssima ala de davant per una flor de carabassera, subjecta amb un fiblall, i engarlandat entorn per una llista, que, amb lletres brodades diu: Bon pit, bon cànem. ¡Com no m’havia d’esglaiar enfront d’aquest desficaci! ¡Però, com sou d’arrogant en lo dir i comportar-vos!

REI BARBUT

No temeu filleta, que Tombatossals porta tanta pell perquè la seua se la deixa en los treballs desaforats que mamprén.

NARRADORA

La infanta anava arrimant-se, mirant de reüll, i no va tardar a assossegar-se, després que va comprendre amb qui es jugava els diners.

No deixem de dir que, si foren rebuts a cel obert i no en la cambra reial, va ser perquè lo rei Barbut va tindre por que Tombatossals li somoguera d’una cabotada tots los revoltons del palau.

Mostrant-se complit i pagat lo rei, la infanta assossegada, encantats los fills, ufanats Tombatossals i la colla, ministres i presents esbalaïts... va ser quan lo gran rei Barbut, dirigint-se a tots los forans, que romanien capell en mà i drets com estaquirots, va soltar-los paraules d’aquest caient:

REI BARBUT

Salut per a tots, i Déu ens la guarde.

És desig meu, com dels meus fills, que lo terme que davant teniu, com sapieu i pugueu, el feu tornar formós i exuberant; vull que los fruits i les flors es crien abondo, que l’arbreda parega sembrada a solc; que siga profitós lo treball; que les grans i les petites feres fugen a altres terres, que les serps desapareguen... Vull que cerqueu aigua on n’hi haja, i que aquesta malea mai la veja la meua vista...

TOMBATOSSALS

Senyor Rei Barbut, sobren raons; perdoneu si us passe al davant, però ja sé lo que vós voleu, i dic que tot i més es farà. ¡Sí, es farà! ¡No calia més!

NARRADORA

I, girant-se cap al terme, com un il·luminat seguia dient:

TOMBATOSSALS

Aquest aliàs grandíssim es tornarà horta rica i esplèndida...

NARRADORA

Va dir Cagueme, interrompent:

CAGUEME

Senyor rei Barbut, lo que vós voleu és que arrabassen i tiren fora margallons, perquè es veu que esteu asseciats de filloles i cabota; Ara voleu albercocs i tarongetes...

NARRADOR

Va dir Bufanúvols:

BUFANÚVOLS

I voleu, senyor rei, bona verdura; però permeteu que los palmitos, les fulles de la margallonera, no els arrabassen tots,... que en queden per a graneres.

NARRADORA

Tombatossals, escamat dels pocavergonyes dels seus companys, els va replicar:

TOMBATOSSALS

¿No sé jo què m’he de fer, descastats, imprudents?

NARRADORA

I molt cerimoniós, traçut o solemníssim, va seguir lo ben tallat parlament amb aquestes paraules:

TOMBATOSSALS

El vostre terme serà l’enveja de tots; cap no serà millor, ni més bonico.                                                                             

 NARRADORA

De sobte es va oir un fortíssim tro. Una remor llunyana anava acostant-se. I va dir Cagueme, mirant poregós el galifant.

CAGUEME

No s’esglaien les vostres majestats, que són los nostres cavalls que s’encabriten.

NARRADORA

La bonica i jove infanta estava embadalida i desitjosa de dir alguna paraula, però Tombatossals, que ho va guipar, dirigint a ella, va dir lo parlament:

TOMBATOSSALS

Aplega a mi l’extremíssima curiositat vostra de saber els meus propòsits; i no puc menys de contar-vos-els fil per randa, punt per agulla. Mireu! Arrancapins, el forçut, queda encarregat d’arrancar de soca-rel tot arbre de poc profit. Cagueme, amb un menat flamerós d’encenalls, prendrà foc a brosses i malees... i fugiran les serps, i los llops udolaran espantats, se sentirà olor a socarrim, lo celatge s’entenebrirà de fumaguera.

I, quan tot s’aclarisca, el vostre humil Tombatossals serà el de sempre: l’afanós, l’esforçat, l’abrivat, que no assossegarà fins que no tinga remogut tot lo terrer, les roques panxa al sol, els clots oberts, acordellades les sèquies per on correrà l’aigua d’aquell riu que a perdre’s va a la mar; jo faré tòrcer la seguida del riu, duré envers ací les aigües, i seran regades totes les terres, empapades les llavors i els esplets de collites i arbredes noves; jo faré que els escorrims d’aigua transformen la vora de la mar en grandàs estany, on niuen pintats ocells i bells pardalots, per a ornament i cacera de tots... ¡Ja voreu!...¡Ja voreu!

Tombatossals a la cort del rei Barbut (primera part)

CAPÍTOL DOS

TOMBATOSALS A LA CORT DEL REI BARBUT

PRIMERA PART

                                                                                    

NARRADORA

Haveu de saber que temps corrien en què los reis campaven tan espessos que pareixien sembrats a eixam per tot lo món. Hi havia un amb barbes crescudes fins als genolls, bigot d’arquillo, nas de picola i celles d’emparrat; el seu aspecte induïa a engany, perquè, encara que semblava eixut i brumidor, mai no es comportava com a bròfec, ni esguitós; ben al contrari, era carinyós i dels de mànega ampla i mans foradades.

Lo seu palau cormejava un tossalet, des d’on podia contemplar tot lo seu regne: una rodalada de planícia que rodejava la mar i les muntanyes. Deia el rei Barbut:

REI BARBUT

Visc ací en un clot de vegetació extremada, però tot abandonat, tot: secallosos pinars, palmeres desllenguides, retorçudes oliveres, garroferes esmortides; d’argelagues, fenassos i piteres, no cal parlar-ne... Molt a propòsit per a fer la gran preada dels gavelladors... i no res més. ¡De raboses i llops un estol, i serps, ni que foren cabirons!                                                           

NARRADORA

Aquest rei tenia dos fills i una infantona; la muller va perperir d’un enfit de codonyat. ¡Era vidu, lo pobre rei barbut! Un dia va cridar els seus fills i els digué amb veu emocionada:

REI BARBUT

Mireu, fills meus, los anys no passen debades, em fluixegen les cames, a cada punt m’entabuixe, i aquest braç de ferro, que abans esquallava l’enemic, fent-li cantar borrega, és a dir que admetia la derrota, hui ni tan sols com llanderol l’estime!

Vull dir-vos ara que en veritat desitge descarregar en vosaltres lo pes del govern del regne. Així, partim-lo, i tirareu palletes. Després, Tahor i Casse, fills meus, que cadascú millore la seua part; milloreu-la, que ja és vergonya que es queden endarrerides aquestes terres, i sols dàtils de gos i malea hàgem de recollir. Deixeu el pare tranquil·let i ben alimentat... ¿Què, Tahor, tireu palletes?

TAHOR

Senyor pare. ¿No seria millor traure la sort a lletugueta d’encisam, oli, vinagre i sal?

CASSE

¿Per què no a confits rogets dins d’un baület?

REI BARBUT

Tahor, Casse, res d’embolics; a palletes, a palletes, perquè em dóna la reial gana.

NARRADORA

I ajocant-se per agarrar unes llenquetes de fenàs, les va amagar dins lo puny, mostrant tan sols les puntes, i els va dir:

REI BARBUT

La més llarga serà lo rodal de cap a la mar, la curta, lo de la muntanya. Tria tu, Tahor, que per ser el major et pertoca el primer lloc.

NARRADORA

I tiraren palletes, i lo rei, dirigint-se a sa filla la infanta, i abraçant-la carinyós, li deia amb veu melosa:

REI BARBUT

Per a tu guarde un príncep amic, un jovencell esforçat, de gran continença, arrogant... Tu seràs regina; i quan ho sigues et donarà lo rei Barbut, ton pare, los millors consells de la seua experiència.

NARRADORA

Los fills del rei pensaren, i pensaren bé, en creure el pare en lo de millorar lo regne. I, com fins allí hi havia arribat l’anomenada d’aquell que, de dues samugades abatollava tot lo que venia al davant, esfondrant tossals i esplatxant muntanyes, i que no es parava en barres per a tòrcer la conca d’un riu, o capgirar de dalt a baix catorze capes de terrer, és a dir l’anomenada del mai prou alabat Tombatossals i de la seua conlloga.

Va ser per això que los fills del rei Barbut li feren posar a son pare una lletra de convit; que a falta de paper, i per a fer-la proporcionada al gran gegant Tombatossals, va ser escrita en taulellets escaldats i conduïda amb xàvegues de malles grosses per un ase. La va rebre lo galifant amb gran goig i soroll. I ple de desficis i corruixes, Tombatossals va fer de repent la crida dient:

TOMBATOSSALS

¡Mireu, mireu la lletra de convit que lo rei Barbut ens tramet! ¡I porta lo reial segell! Anem a vore lo que diu. Tu, Cagueme, lletrat, veges lo que aquests taulells diuen; perquè com saps jo en llegimenta no estic tret... I tin en compte al girar els fulls que no te’n caiga cap als peus.

NARRADORA

I Cagueme, calant-se les ulleres, va llegir:

CAGUEME

Al molt estrenu entremetent i magnífic cavalleràs Tombatossals. La majestat d’un rei endreça los seus precs perquè servit sia d’esdevindre la seua senyoria a aquesta cort, on hi ha mampreses que pendre encomanades a hòmens canuts i de paratge, i briosos galifants, i com a tots Vós supereu, amb vivíssim desig vos reclamem Nós. Signat: Lo rei Barbut.

Nota bene: No vos deixeu els companys magnífics de la colla, els Arrancapins, Cagueme i Bufanúvols, que menester hi haurem dels seus serveis.

TOMBATOSSALS

¿Eh? ¿Què t’ha paregut, Cagueme, la carteta?

CAGUEME

Que si aplega a ser més llarga, lo rei Barbut hauria necessitat tota la fornada de taulellets.

BUFANÚVOLS

¿Això quina llengua és?

CAGUEME

Valencià i del bo, del que es guarda en conserva com les llonganisses del frito per a dia de batuda.

NARRADORA

Tombatossals va dir:

TOMBATOSSALS

Al rei Barbut, alguna ceba li courà, alguna tecla se li somou quan ens crida... Bé, siga lo que siga, jo us dic que allà hi som. ¿Us esglaieu?

BUFANÚVOLS

Més calguera. ¿Què havem d’estar esglaiats?

TOMBATOSSALS

Puix bé; no romprà el dia sense que deixem d’estar llevats, i llavats i amanits... Tu, Bufanúvols, porta’ns en lo que vulgues; Cagueme, tu amanix la menjussa; i tu, Arrancapins, unta’t d’oli les juntes dels ossos, no vages a quedar malament. ¡Bona nit! Que hem d’eixir abans que moguen les oronetes.

NARRADORA

Es van tombar tots en los llits de llosmos, és a dir de pedres grosses, que tenien; menys Cagueme, que dormia en uns fenassos; Bufanúvols es va passar la nit de clar en clar, bufant de ferm per atraure’s un parell de núvols molt lleugers que, desperdigolats, anaven amb el vent de Benagai, és a dir que vivien sense adonar-se’n. 

S’arrimava l’hora en què els estels s’amaguen, escarotats per les carasses del sol, quan los valents i decidits personatges estaven apoltronats en lo carregós tossal de la Galera, tirat per los dos unflats núvols benagaiencs, que per los aires los havien de conduir a la cort del rei Barbut. Llavors va dir Bufanúvols:

BUFANÚVOLS

¡I tant com volarem! ¡Quina remor i escarot! No deixaré de bufar els cavalls, i els acompanyaré amb trons, una airejada de mil dimonis i una pedregada espantívola. Cada trallada serà un rellamp, i cada esclafit un raig...

NARRADORA

Quan arribaren a lo tossal de la Galera allò semblava la desbarrada del carro de les llimonades. Cagueme, horroritzat pel soroll, es va amagar, poregós dins lo sot.

Claus del capítol 1: «Naixement de Tombatossals»

Claus del capítol 1: «Naixement de Tombatossals»

És l’escriptor castellonenc Josep Pascual i Tirado, conegut amb el sobrenom del llaurador lletraferit, l’únic «creador» de tot aquesta mitificació literària sobre l’origen de Castelló, que és la novel·la Tombatossals? La qüestió va ser tracta en un excel·lent estudi introductori del professor Lluís Meseguer per a l’edició de l’obra, l’any 1988. De fet és el mateix Josep Pascual Tirado qui intenta influir en els lectors quan posa el subtítol de «Contalles de la terra» al seu llibre, és a dir contalles de tradició popular, «ja que és obvi que l’autor coneixia perfectament el caràcter original de les històries del seu Tombatossals», com diu Lluís Meseguer.

Com se’ns relata l’origen de Tombatossals? L’enamorament entre muntanyes, que seran els seus pares, ha de comptar amb les efusions de les aromes de les plantes silvestres, «aromes d’espígol i timonets, de poliol i murta» de Tossal Gros i «oloroses alenades de saboritja i romer, malves i te» de Penyeta Roja. Tossal Gros es perllonga a través de la seua ombra per poder abraçar i després unir-se a Penyeta Roja, per engendrar Tombatossals.

El pare del gegant demana ajut a Bufanúvols per fer com un aplec de nuvolades, que puguen ablanir les entranyes de Penyeta Roja. Serà, doncs, una pluja de les de bots i barrals i una cadena de llamps els elements que esgallaran la dura superfície de Penyeta Roja.

Escriu Josep Pascual Tirado que «aquest llescó, aquesta esgalladura forçada va donar nom i origen a una llegenda». Fa referència a la mateixa llegenda del part de Penyeta Roja i del naixement de Tombatossals que l’autor ens acaba de contar. És a dir a una llegenda creada pel mateix Josep Pascual Tirado.

Per tant, encara que el món dels relats al voltant dels gegants té una àmplia dimensió universal, Josep Pascual Tirado ens presenta una versió mítica adaptada a la realitat castellonenca.

Tombatossals és fill de Tossal Gros I Penyeta Roja, amb una mida de 153 pams d’alçària i 49 pams d’amplada d’esquena. Del dit menovell o corronxet, perdut en una baralla de gegants, se’n va fer el brancal de l’església de Sant Nicolau, al carrer d’Amunt de Castelló, únic topònim urbà de tota l’obra. I encara se’ns relata que de les estelles del dit isqueren dues dotzenes de guarda-rodes. Tombatossals és un home gegant de pedra, un fill de la muntanya, dit en un sentit físic, com bé ha estat representat en l’estàtua creada per l’escultor Melcior Zapata (en la imatge), a l’avinguda del Lledó de la capital de la Plana.

Naixement de Tombatossals

Capítol U

Naixement de Tombatossals

NARRADORA

De l’origen de Tombatossals corre la següent llegenda...

Però sàpies que aquest galifant diuen que si medix d’alçària cent cinquanta-tres pams, i d’esquena, quaranta-nou. Calculeu per les mides com seran les cames, els peus, els braços, les mans i demés.... Sols direm que al temps que va perdre lo dit corronxet, en una extremada forcejada, los pedrapiquers, que cercaven en les pedreres per a fer lo brancal de l’església de Sant Nicolau, aprofitaren aquell dit, i de les estelles isqueren dues dotzenes de guarda-rodes. Perquè aquesta criatura és filla del Tossal Gros i de la Penyeta Roja, i tots, per bres, han tingut la pedregosa terra del Bovalar. Quins bells amors, els dels seus pares!

NARRADORA

Allà anem. La Penyeta Roja, gentil i graciosa, era constantment mirada amb ulls apassionats per lo molt seriot de Tossal Gros. I és que érem veïns des que Déu va voler que fórem al món. Ja no en cabia més de voler entre els dos.

Lo ventijol es prestava a dur els seus gemecs i sospirs... perquè també gemeguen i sospiren los tossals. Déu ens guarde quan de ferm sospira Tossal Gros! Aromes d’espígol i timonets, de poliol i murta, Tossal Gros li enviava cap al seu indret a Penyeta Roja. I ella, enamorada, li corresponia amb oloroses alenades de saboritja i romer, malves i te.

Quin enamorament! Ella era resguardada de les ventisques de tramuntana pel robust cos del seu amant, com un mur. Un dia d’estiu, després d’una arruixadeta, estava Penyeta Roja encisadora; la seua color es va enfosquir i es tornà bruna, a la vegada que li enviaven perfums les floretes que l’adornaven...

NARRADORA

Una rabereta d’ovelles pasturava per les seues faldes i els seus gemegosos balits, la brisanya de la mar els trametia cap a Tossal Gros, envoltats en aquelles fragàncies; i a més, les dels tarongerars de la planícia. No cabia més encant ni més bellesa.

Lo sol estava de posta. L’amant, desdoblat en ombra, lleuger caminava per les vessants cap a la seua estimada... fins que, entre rossors de crepuscle i enamorades crides d’aus que a les retardades cerquen embolcallava a Penyeta Roja, la gentil amada, en un dolç, inefable i apretat abraç. Tossal Gros va dir:

TOSSAL GROS

Amada meua, eterna companyona, ja que Déu així ho vol, vullguem-nos per sempre i mai de mi no et separes, Penyeta Roja! Ai! Deixa’m, deixa’m que t’abrace i t’acarone, ni que siga tots los dies, des de la posta fins que el sol aguaite a l’horitzó una altra vegada!

PENYETA ROJA

Teua sóc; en tu em mire, i Déu permeta que los teus abraços mai no em falten, i que ton cos m’empare, i que l’aigua que el cel et regala esvare per les meues vessants i regue les seues estimades plantes oloroses.

NARRADORA

Les ovelletes acompanyaven la dolça cançó d’amor amb els seues darrers llunyans balits; lo sol està amagant-se en les seues darreries... les ombres, fent-se més espesses, corrien les delitoses hores d’enamorament... la naturalesa callava. Sols l’estúpid mussol de mirada glaçada intentava de vegades rompre la quietud amb el seu mèu-mèu.

Nit d’amor! Tossal Gros i Penyeta Roja, per manament divinal s’havien de voler... i havien d’engendrar, passats los temps, los anys, los anys, los segles. I eren eixos los desitjos fervorosos de l’amant. Ells eren emparellats per fermesa i constància.

Un dia Tossal Gros, cridant al seu parent Bufanúvols, va dir-li:

TOSSAL GROS

Mira, tu, parent del meu voler, arregla-t'ho com pugues, i porta’m ací, al meu cormull, totes les nuvolades de totes les rodalades del cel..., els vents de ponent i de llevant, els gregals i benagais, els xalocs i mestrals, els llebeigs i migjorns, els garbins i valencians, a tots, a tots. Però sosté, mentrimentres es faça l’assemblea, l’esbargidor vent de Tramuntana, no siga cosa que me’ls agrane. Vés, que, si així ho fas, la teua fama creuarà lo món i et serà agraït per aquest malaventurat de Tossal Gros, que no acaba de cap de les maneres d’ablanir les dures entràmenes de l’encisadora Penyeta Roja...

NARRADORA

I va succeir aleshores que va amanéixer Tossal Gros encimbellat per negrenques nuvolades, que de totes les bandes li acudien, i en son afanós caminar s’entrecreuaven, empeses per lo vigorós bufit de l’obedient Bufanúvols. ¡Déu ens lliure d’aquestes nuvolades creuades!

Aquell mantell nuvolenc que lo clar celatge entenebrava, no, no el podia rompre la claror del sol de cap de les maneres; les aus, escarotades, tornaven cap als seus nius; les ovelletes, silencioses, caminaven esgarriades; i amb crida llastimosa, lo cuquello reclamava la seua quimèrica parella. Ressona de sobte, esgarrifador lo tro.

Los rellamps esgallant lo vel tenebrós amb brusentes clarors vivíssimes, enlluernaven los àmbits; i la tempesta, fruit de tant d’horror, tirava a la terra l’aigua a braçades, a braçades, amb violència, amb força, sense esme, descompassada...

                                                                          

NARRADORA

Penyeta Roja rebia sofrida l’extremat furor dels elements, que regalimava en les seues entràmenes, i les commovia i la sostovava...

No va permetre Déu que lo capriciós amant contemplara la seua obra, perquè era tanta la foscor que també a ell l’encapellava.

Un gran clafit d’esgallament, una llarga remor de descàrrega fou sentida enmig de la fragorosa tempesta. Aquells esclafits bé es podien dir gemecs de la muntanya. Tan adolorits eren los gemecs que Tossal Gros esporuguit, va manar a Bufanúvols...

                                                                 

TOSSAL GROS

Amic, allunya, allunya les nuvolades!

BUFANÚVOLS

Mandatari, Tossal Gros, ací estic en lo més alt del cim del cormull, bufant desesperat, i alhora senyalant a totes bandes amb l’estirat braç. En la seua esbargida, ja obren los núvols lo blavós ull del celatge, i fan que el sol puga campar a la fi, tornant a la terra tranquil·litat i bonança.

NARRADORA

Tossal Gros va dirigir la mirada a la seua estimada. Es va sentir com un redolar de cudols. Era una rialla de goig de l’amant satisfet!

Remoroses corrien encara les aigües per los barranquissos. Saludaven tanta pau les aus cantadores. L’arc de Sant Martí, com un jou nupcial, encimbellava Tossal Gros i Penyeta Roja.

Però, heu de saber que aquesta encisadora Penyeta Roja mostrava en el seu cos una forta alteració, una ferida. Marcada i ben marca la tenia; allí un immens botern, un forat, li descobria les rogenques betes de les entràmenes. Aquest llescó, aquesta esgalladura forçada, li va donar nom i origen a una llegenda.

NARRADORA

Ah! Però, on estava, on va anar a parar la mola desprenguda? Com no s’atinava per cap banda de la planícia tot aquell rocam que lo rogenc senyal tan bé marcava? S’hauria tornat estelles?

No. No es va tornar estelles, no va ser de ratolí el part de Penyeta Roja. Ja en sabreu, de les mampreses esforçades i descomunals del que va infantar Penyeta Roja! Que si tal va ser lo naixement, tal va ser la vida del ben batejat rústec gegant, lo nostre simbòlic amic Tombatossals.

Proemi

TOMBATOSSALS

Proemi

A la bona memòria de Ricard Carreras i Balado, guia i mestre meu doctíssim

Per igual interessants a grans i menuts seran aquestes contalles. Són recordances, enyoraments de la infantesa... Bells romanços dits amb melosa veu de carinyós parlar, relats fantàstics oïts a l’ensems que a força d’engronsons se’ns volia dormir... Els que també hui conte jo als meus fillets, si no igual per l’estil, afegint, exagerant, ¡que a tant es presta la contalla!

En tots los temps, races i imperis, des que lo món és món, brollaren del sentiment i la fantasia dels hòmens, fantàstics personatges, representacions de tot lo que a l’home preocupa i assombra, i el mou a supondre encarnacions de pur simbolisme a les quals penjar tota acció meravellosa.

Així també lo nostre poble té les seues descomunals criatures que ningú ha vist, però de les quals ha sentit dir, i no sap de son principi perquè les ha trobat a puntes penes lo coneixement ha brollat en l’ànima: ¡en lo bres! ¡en los braços de la mare!

Personatges fantàstics que el poble, agafant-los pel seu compte, estira i allarga, i els empeny i tramet, i els porta d’ací cap allà, bellugant-los com a cubilets, però romanent sempre de cadascun d’ells la seua privativa essència, el seu veritable simbolisme.

Tombatossals. Arrancapins, com si diguérem la força, l’ardidesa, el poderiu! Cagueme, l’apocat voluntariós que fa lo que pot! Milhòmens, el baladró de pocs poders, forro de coratge de què a tothora alardeja, temoruc com ell a soles. Bufanúvols, el que tot ho sap i res entén, que pronostica i mai encerta. Carracuca, el que sempre està torbat i es perd a tothora, i fracassa en tot, i té eixida de cavall desbarrat i paró de burra coixa. Governasetcases, que en tot es fica i tot ho vol apanyar, sense vore que lo seu camina desarreglat: és el manegueta. L’Agüelo Maces, el vell de mal geni a qui los xiquets envien a picar salses, perquè ja per a una altra cosa no aprofita. Nas de Rei, el nassut a qui tot lo món penja el cresol dels fets, quan no sap a qui penjar-lo o no vol assenyalar-lo clarament. Qui ha segut? Nas de Rei.

Personatges de la meua enyor, les vostres delitoses llegendes, les tan extremades gestes temeràries i determinades mampreses de pinars arrancats a estirons, de soca i arraïl; de muntanyes trasplantades, de campanars desfets a puny sec, trens parats amb l’esquena, batalles guanyades contra deu mil, furioses tempestes així fetes com desfetes, i barbaritats a manta... Veniu a la memòria meua, que vull retraure-vos, portant al paper los vostres noms i esbalaïdes fetes de singularitat tan extremada, riallera i divertida!

Gavell destarifat de mentides, garba de deslligos, muntonada de despropòsits! Permés li siga a la imaginació meua córrer desbocada, i a riure i entreteniment es prenga lo que ací isca, perquè no és un altre lo meu objecte. Quin sarpalló, quin grapat d’anys no ens llevarem de damunt per uns moments!

I ara, prou de romanços, i anem a Tombatossals.