Capítol U
Naixement de
Tombatossals
NARRADORA
De
l’origen de Tombatossals corre la següent llegenda...
Però sàpies
que aquest galifant diuen que si medix d’alçària cent cinquanta-tres pams, i
d’esquena, quaranta-nou. Calculeu per les mides com seran les cames, els peus,
els braços, les mans i demés.... Sols direm que al temps que va perdre lo dit
corronxet, en una extremada forcejada, los pedrapiquers, que cercaven en les pedreres
per a fer lo brancal de l’església de Sant Nicolau, aprofitaren aquell dit, i
de les estelles isqueren dues dotzenes de guarda-rodes. Perquè aquesta criatura
és filla del Tossal Gros i de la Penyeta
Roja, i tots, per bres, han tingut la pedregosa terra del
Bovalar. Quins bells amors, els dels seus pares!
NARRADORA
Allà
anem. La Penyeta Roja,
gentil i graciosa, era constantment mirada amb ulls apassionats per lo molt
seriot de Tossal Gros. I és que érem veïns des que Déu va voler que fórem al
món. Ja no en cabia més de voler entre els dos.
Lo
ventijol es prestava a dur els seus gemecs i sospirs... perquè també gemeguen i
sospiren los tossals. Déu ens guarde quan de ferm sospira Tossal Gros! Aromes
d’espígol i timonets, de poliol i murta, Tossal Gros li enviava cap al seu
indret a Penyeta Roja. I ella, enamorada, li corresponia amb oloroses alenades
de saboritja i romer, malves i te.
Quin
enamorament! Ella era resguardada de les ventisques de tramuntana pel robust
cos del seu amant, com un mur. Un dia d’estiu, després d’una arruixadeta,
estava Penyeta Roja encisadora; la seua color es va enfosquir i es tornà bruna,
a la vegada que li enviaven perfums les floretes que l’adornaven...
NARRADORA
Una
rabereta d’ovelles pasturava per les seues faldes i els seus gemegosos balits,
la brisanya de la mar els trametia cap a Tossal Gros, envoltats en aquelles
fragàncies; i a més, les dels tarongerars de la planícia. No cabia més encant
ni més bellesa.
Lo sol
estava de posta. L’amant, desdoblat en ombra, lleuger caminava per les vessants
cap a la seua estimada... fins que, entre rossors de crepuscle i enamorades
crides d’aus que a les retardades cerquen embolcallava a Penyeta Roja, la
gentil amada, en un dolç, inefable i apretat abraç. Tossal Gros va dir:
TOSSAL
GROS
Amada
meua, eterna companyona, ja que Déu així ho vol, vullguem-nos per sempre i mai
de mi no et separes, Penyeta Roja! Ai! Deixa’m, deixa’m que t’abrace i
t’acarone, ni que siga tots los dies, des de la posta fins que el sol aguaite a
l’horitzó una altra vegada!
PENYETA
ROJA
Teua
sóc; en tu em mire, i Déu permeta que los teus abraços mai no em falten, i que
ton cos m’empare, i que l’aigua que el cel et regala esvare per les meues
vessants i regue les seues estimades plantes oloroses.
NARRADORA
Les
ovelletes acompanyaven la dolça cançó d’amor amb els seues darrers llunyans balits;
lo sol està amagant-se en les seues darreries... les ombres, fent-se més
espesses, corrien les delitoses hores d’enamorament... la naturalesa callava.
Sols l’estúpid mussol de mirada glaçada intentava de vegades rompre la quietud
amb el seu mèu-mèu.
Nit
d’amor! Tossal Gros i Penyeta Roja, per manament divinal s’havien de voler... i
havien d’engendrar, passats los temps, los anys, los anys, los segles. I eren
eixos los desitjos fervorosos de l’amant. Ells eren emparellats per fermesa i constància.
Un dia
Tossal Gros, cridant al seu parent Bufanúvols, va dir-li:
TOSSAL
GROS
Mira, tu,
parent del meu voler, arregla-t'ho com pugues, i porta’m ací, al meu cormull,
totes les nuvolades de totes les rodalades del cel..., els vents de ponent i de llevant, els gregals i benagais, els xalocs i mestrals, els llebeigs i migjorns,
els garbins i valencians, a tots, a tots. Però sosté, mentrimentres es faça
l’assemblea, l’esbargidor vent de Tramuntana, no siga cosa que me’ls agrane.
Vés, que, si així ho fas, la teua fama creuarà lo món i et serà agraït per
aquest malaventurat de Tossal Gros, que no acaba de cap de les maneres d’ablanir
les dures entràmenes de l’encisadora Penyeta Roja...
NARRADORA
I va
succeir aleshores que va amanéixer Tossal Gros encimbellat per negrenques
nuvolades, que de totes les bandes li acudien, i en son afanós caminar
s’entrecreuaven, empeses per lo vigorós bufit de l’obedient Bufanúvols. ¡Déu
ens lliure d’aquestes nuvolades creuades!
Aquell
mantell nuvolenc que lo clar celatge entenebrava, no, no el podia rompre la
claror del sol de cap de les maneres; les aus, escarotades, tornaven cap als
seus nius; les ovelletes, silencioses, caminaven esgarriades; i amb crida
llastimosa, lo cuquello reclamava la seua quimèrica parella. Ressona de sobte,
esgarrifador lo tro.
Los
rellamps esgallant lo vel tenebrós amb brusentes clarors vivíssimes,
enlluernaven los àmbits; i la tempesta, fruit de tant d’horror, tirava a la
terra l’aigua a braçades, a braçades, amb violència, amb força, sense esme,
descompassada...
NARRADORA
Penyeta
Roja rebia sofrida l’extremat furor dels elements, que regalimava en les seues
entràmenes, i les commovia i la sostovava...
No va
permetre Déu que lo capriciós amant contemplara la seua obra, perquè era tanta
la foscor que també a ell l’encapellava.
Un gran
clafit d’esgallament, una llarga remor de descàrrega fou sentida enmig de la
fragorosa tempesta. Aquells esclafits bé es podien dir gemecs de la muntanya.
Tan adolorits eren los gemecs que Tossal Gros esporuguit, va manar a Bufanúvols...
TOSSAL
GROS
Amic, allunya,
allunya les nuvolades!
BUFANÚVOLS
Mandatari,
Tossal Gros, ací estic en lo més alt del cim del cormull, bufant desesperat, i
alhora senyalant a totes bandes amb l’estirat braç. En la seua esbargida, ja
obren los núvols lo blavós ull del celatge, i fan que el sol puga campar a la
fi, tornant a la terra tranquil·litat i bonança.
NARRADORA
Tossal
Gros va dirigir la mirada a la seua estimada. Es va sentir com un redolar de
cudols. Era una rialla de goig de l’amant satisfet!
Remoroses
corrien encara les aigües per los barranquissos. Saludaven tanta pau les aus
cantadores. L’arc de Sant Martí, com un jou nupcial, encimbellava Tossal Gros i
Penyeta Roja.
Però,
heu de saber que aquesta encisadora Penyeta Roja mostrava en el seu cos una
forta alteració, una ferida. Marcada i ben marca la tenia; allí un immens
botern, un forat, li descobria les rogenques betes de les entràmenes. Aquest
llescó, aquesta esgalladura forçada, li va donar nom i origen a una llegenda.
NARRADORA
Ah!
Però, on estava, on va anar a parar la mola desprenguda? Com no s’atinava per
cap banda de la planícia tot aquell rocam que lo rogenc senyal tan bé marcava? S’hauria
tornat estelles?
No. No
es va tornar estelles, no va ser de ratolí el part de Penyeta Roja. Ja en
sabreu, de les mampreses esforçades i descomunals del que va infantar Penyeta
Roja! Que si tal va ser lo naixement, tal va ser la vida del ben batejat rústec
gegant, lo nostre simbòlic amic Tombatossals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada