L'expedició a les illes (primera part)

CAPÍTOL SIS

L’EXPEDICIÓ A LES ILLES

(PRIMERA PART)

NARRADORA

Va succeir que, una vegada es trobava l’esquadra o lo que fóra, enmig de la mar, la marineria, més contenta que un gat amb dos rates, i sense cabre en la pell de goig, va rompre en vítols, avalots i picaments de mans; eren de tal mena que a l’almirall el van omplir de falagueres promeses de victòria. Va dir Bufanúvols:

BUFANÚVOLS

No, no pararé de ventar veles, que tirants, unflades, a punt d’esgarrar-se, empenyeran les naus per la gran planícia blavosa i movedissa; on ha de fer-se la gran proesa, la mai prou i ben contada homenia, la immortal feta que serà digna de contar.

Lo remorós i desinquiet onatge bat les fustes, però aquelles lo tallen amb brusentor, i deixen darrere escumós rastre que, al obrir,  permet vore a la bullanguera marineria un estol de peixos d’or, de llum i de pedreries precioses, que llisquen per la fondària líquida i són molt a propòsit per  estrenar ralls i fer després apetitosa topadeta.

NARRADORA

Les naus van allunyant-se de la vora de la mar; Bufanúvols amaina los bocins, perquè un suau ventijolet unfla les veles; Tombatossals, dret en la barana de la pastera Capitana, tramet a terra, capell en mà, la darrera salutació. ¡Quin espectacle de meravellosa bellesa enlluernava la seua vista i l’embriagava fins la follia! Va dir Cagueme:

CAGUEME

Claríssim es veu lo Pinar, lo bellíssim estatge, lo lloc somniat de delictícies per lo nostre galifant; les entramades sèquies semblen fraus esmeragdins, joies preuades del primorós vestit amb què s’abilla i engalana la pròdiga marjaleria; lo palau del rei Barbut sembla pinzellada de calç, en lo fons blavenc de la veïna muntanya; les gavines i falzies cerquen ajocar-se al cordam de les palomeres; la darrera llum del sol s’esmortix, replegant-se fins desaparèixer per los cims agudíssim de la serra llunyana...

NARRADORA

Tot, tot movia a delit Tombatossals, a dolços pensaments que, quan la nit desplegara el seu entenebrit mantell, havien d’esclatar en amorosa crida, en sublims deslligos, en sospirs d’enamorat.

I mentrestant, d’una manera o una altra, navegava avant l’esquadra de pasteres, animats los nauxers, disposts a no esquallar-se per res ni per ningú; a banyar-se l’orelleta, és a dir a lluitar, amb qualsevol enemic; a tirar-se la palleta, a lluitar, contra qualsevol altra esquadra que els isquera al davant; a lluitar sense por al perill, per gran i treballós que fora. Cagueme, de tant en tant, somicava:

CAGUEME

¡Sant Cristòfol, empareu-nos i pregueu al Senyor que ens pille ben confessats!

NARRADORA

Bufanúvols cavil·lava:

BUFANÚVOLS

¿Com hem pogut conjuminar aquests hòmens per a embarcar-se? Nosaltres, los caps de nau, i fins i tot Tombatossals, fet almirall en dues punyades, ¿on tenim l’estudi? ¿On les pràctiques? ¿On la saviesa que pertoca tindre per a tals atreviments? ¿On les brúixoles? ¿On les cartes? ¡Oh, esdevenidors segles, mai, mai ponderareu i lloareu prou aquesta gloriosa feta, que va ser realitzada sense més brúixola que la ventureta, ni més cartes de navegar que la baralla de jugar al truc, a la guimbarra i al bac! ¡I que lo bac no siga molt gran, gloriós patró, i que no hàgem de ser berenats per galfins o taurons!

NARRADORA

¡Com de cars li van costar a Bufanúvols aquells distrets moments! Lo magnífic bufador, competidor del Bufadó de Peníscola, l’Èol de l’esquadra, oblidant lo seu paper, no es va adonar que cadascuna nau pegava per una banda, sense ordre ni concert, unes a vent gregal, unes altres a vent garbí, una a la dreta, una altra a l’esquerra, una a migjorn; i l’almirall, alevat, mirant lo bell paisatge, com anava desdibuixant-se per moments, i alelat i entabuixat en pensaments d’amor, no va adonar-se del desori de les pasteres i galiotes, que no navegaven dretureres a les illes.

De prompte, lo galifant Tombatossals es va fer càrrec de tot en una escampada d’ull, i va cridar amb veu imperiosa:

TOMBATOSSALS

Açò sembla més llocada desperdigolada que no esquadra ben regentada. Bufanúvols, ¿quins endergues, quins embolics són aquests? ¿On va la nau de Tragapinyols? ¿I tu, Arrancapins? Comanador de Fadrell, ¿on vas? ¿Heu perdut la brúixola? ¿On anem sense cap ni centener? ¡Com la penjarem ben alta!, ¡com l’errarem de bon tros! ¿On no hi haurà tràngol, on no hi haurà agitació, Cagueme?

CAGUEME

Senyor Tombatossals, ací tot mariner tremola. En uns quants bufits, Bufanúvols arrenglerrà los vaixells. Una vegada feta la maniobra, que costarà al bufador traure’s aire fins del sòl del copró, posarem els taulons de nau a nau, fent de tota l’esquadra un ver pont, que rematarà en lo bergantí on sou vos com a almirall.

NARRADORA

Per tan improvisada senda entre naus, varen anar a fer compliment al caporal los grans senyors, sotmesos al reialme del senyor rei Barbut. Aquests cavallers, que havien mostrat tant de goig en ser requerits per prendre part en aquella croada, i per entrar al servei d’aquella esquadra conqueridora, eren los següents: lo gran comanador de Fadrell, lo comte del Censal, lo duc de la Borrassa i el de Vilamargo, el baró d’Amalafa, el conseller de Benadressa, el senyor de l’Estepar, el prohom de Taxida, el gran sequier de la Plana i un germanastre de Garxolí del Senillar que ho va pensar bé i va calar lo que més li convenia. Va dir Cagueme:

CAGUEME

Reunida la flor de la marineria, senyor Tombatossals, els heu de raonar alguns assumptes, mentrimentres juguen al truc i a la guimbarra.

TOMBATOSSALS

Mengeu, us convide a unes quantes dotzenes de papers de mostatxons, i a uns bescuits que ha fet l’entremetent de Cagueme.

NARRADORA

No cal dir que es posaren com una pipa, es posaren la mar de bé, i més farts que Carlets, com se sol dir. Després d’aquest protocol i de l’engaldida, foren despedits amb grans vítols per la marineria de la Capitana. I Tombatossals va manar:

TOMBATOSSALS

¡Mariners, oli als fanals, assegureu els taulons, i cudols a l’aigua! A jaure tot lo món fins demà, que la jornada ha estat dura, i de nit tots los taurons són pardos.

NARRADORA

Amb suau arribada, l’esperada nit va mostrar les primeres més vives estreles; volien domenyar les tenebres, però una dèbil claroreta de celístia no va permetre que la foscor fóra com gola de llop. Va dir Cagueme:

CAGUEME

Les ones conviden a ensopir-se dolçament, a dormir-se com un algep, ja que donen a les naus un dolç balanceig, a més de la fecoreta i humitat de la mar. ¿Qui farà tal cosa? Tots los mariners, tots menys un, menys qui sempre està despert en l’afanós ataüllar, el magnífic almirall, el galifant i mai vençut Tombatossals.

NARRADORA

Aquest, per gràcia de la nit i a la vista de la mar, no podia remeiar-ho, era despullat de tot element de combat, i mostrava la nafra adolorida, feta per la més coenta sageta del buirac del monyicot Cupidet. No, no dormia l’encisat galant, que la xaveta havia perduda per la capritxosa, somniada i desconeguda Serena de la mar.

TOMBATOSSALS

¿On eres tu, amada del meu cor, formosíssima il·lusió meua? ¿On eres tu, que mous la meua pensa, fent-me perperir d’amor? ¡Vine, vine a prop meu, i sigues bàlsam dolcíssim de la meu ferida! ¡Guia’m, ajuda’m en aquesta bugada en què estic capficat! ¡Vine, acudeix, no entropesses; vine i fes cas a la meua llastimosa crida, adoba’m lo cor, i deixa que en tu reposen los meus ulls acaronadors, amada benvolguda, regina de les aigües! ¡Ah, Serena de la Mar, no et planys de mi? ¿Per què m’escoltes com si plogueren figues, com si res?

NARRADORA

I d’aquesta traça va passar la nit despert l’enamorat caporal, sense poder cloure les parpelles; fins que es va adonar que les tenebres s’esbargien, per donar pas a les clarors de la matinada. Amb rapidíssim moviment, com espolsant-se pensaments i enrònies, Cagueme va agafar lo caragol i lo feu ressonar per tres vegades.

 CAGUEME

Senyor Tombatossals, l’alba daurada és aplegada; ressonen per totes bandes nacres i trompes; la marineria, llesta, bramula impacient i encuriosida; les veles són desplegades; llevats los taulons; los cudols àncores son poats; Bufanúvols, està amanit a ventar de ferm, i arrimar en dos bufits l’estol de vaixells a les mateixetes roques de les illes Columbretes. Ja navega, sublim i magnífica, l’esquadra, lleugera i pintoresca, disposta a guanyar la joia que, en solemníssim moment, va ser promesa a la bellíssima infanta; a donar compliment a la paraula empenyada per lo gran Tombatossals.

NARRADORA

A coberta, el senyor duc de la Borrassa es rentava la cara i les mans i es llevava les llaganyes. Havia dormit com un canonge, i roncat a gust, com un renoc. L’havien despertat els adolits de la marineria i el soroll de nacres i trompes. Era un jònec forçut i tranqui, que feia poc de temps que havia heretat el ducat, amb altres comandes i senyorius. L’havia heretat de son pare, l’ullalós duc de la Barlassota, que va morir d’un atracó d’aigua complicat d’un ramet de terciana. No estava foguejat, ni havia combatut mai. Raonava Cagueme:

CAGUEME

Un senyor de tantes campanetes vol viure bé, davall la protecció del rei Barbut; i s’ha enrolat en la famosa expedició a les illes, sota el comandament de l’almirall ardit, traçut, assenyat i forçut de Tombatossals.

NARRADORA

Poada la fresca aigua de la mar en un balde o galleda, després de rentat i d’haver donar molts restregons, amb aquelles dues sarpes de mans, que més be semblaven dos estríjols, va voler retornar l’aigua que havia bestret de la mar. I la bestreta va tindre tornes, caiguda i... afegitó; perquè va voler llançar-la amb tanta força, va voler demostrar tanta gallardia i agilitat, va pegar tan gran volta que, sense acabar de descriure el sambori, amb la cama a l’aire i rodant-li el cap, tot marejat, va anar com un coet a les aigües blaves. Van cridar tres remers:

REMERS

¡Ja han fet peixet! ¡Ja han fet peixet! ¡Ja han fet peixet!

CAGUEME

¡Almirall somniador, forçut Arrancapins, airegós Bufanúvols, Tragapinyols el de las cantelludes cantalades, ducs, comtes, prohoms i la resta de senyors i nauxers de l’arriscada esquadra, mireu, mireu! On es veuen bombetes d’aire? Salveu-lo!

NARRADORA

Va preguntar Tombatossals.

TOMBATOSSALS

¿Qui vol posar-se en salmorra?

NARRADORA

Va contestar Cagueme:

CAGUEME

Lo duc de la Borrassa, senyor meu. I és que, acostumat a l’aigua dolça, volia saber quin gust té l’aigua de la mar!

NARRADORA

Des de la seu nau racava lo prohom de Taxida:

PROHOM DE TAXIDA

Les tambalejadores i movedisses galeres no són, senyor, per a nosaltres; al cap i a la fi som animals de terra, aveats a xafar sempre per damunt de terrossos i cudols. Nosaltres no en sabem més que de l’aigua de les sèquies, de la verdor dels canyars dels caixers i del fanguitxol dels camps sorregats. No ens adonem de la fondària d’aquestes aigües blaves, sense màrgens i sense mànec bo per on agafar-se. Nosaltres...

NARRADORA

Tombatossals va dir

TOMBATOSSALS

¡Menys romanços, menys paraules i més acció! ¡Arrancapins, maniobra el bolig! ¡Bufanúvols, venta els nuvolets terra endins, que faça bon sol, que vejam les aigües ben clares!

¡Tragapinyols arruixa pinyolades contra aquell estol de galfins que vénen per allà! ¡Deixa’ls més ratats que forta i maligna pigotada, no siga que s’esmorzen el senyor duc de la Borrassa!

CAGUEME

¡Nauxers, a l’aigua, a l’aigua manca gent! ¡Tingueu preparats ralls, gamber i tota mena d’ormeigs, perquè el peix és gros i ben gros!

NARRADORA

Arrancapins va dir, saltant a la nau de l’almirall:

ARRANCAPINS

I lo peix gros es menja el menut, i molts peixos s’haurà menjat en aquesta vida lo senyor duc de la Borrassa!