Tombatossals a la cort del rei Barbut (tercera part)

CAPÍTOL DOS

TOMBATOSALS A LA CORT DEL REI BARBUT

(TERCERA PART)

NARRADORA

Al palau del rei Barbut, Tombatossals s’enceguerava parlant; les paraules del visionari retrataven meravellosament el terme esdevenidor dels fills del rei.

TOMBATOSSALS

Infant Tahor, lo vostre germà, lo fill major del rei Barbut, serà de tot content. I, si la rodalada de l’altre fill segon, Casse, no pot abeurar d’aquest riu que a millars trametrà cap ací los beneficis, aleshores, mireu, senyor rei, darrere d’aquells tossals de ponent on està la nostra cotxera i la nostra cova de Meravelles a manta perquè hi ha un barranc, que més sembla rambla per la seua amplària, que sols brama de tant en tant; però, quan brama, a res de profit porten les seues aigües enterbolides.

Jo pararé el corrent, li travessaré un tossal sencer, i l’aigua arremolinada, brumidora, al vore’s detinguda, empantanada, pujarà, pujarà; allò serà una escudella gran, una vidriola on es guardarà per a l’estiu l’aigua que ara se’n fuig brusenta cap a la mar.

BUFANÚVOLS

I jo gran Bufanúvols, el seu volgut company, ja m’encarregaré de bufar de ferm, d’armar tronades i pluges fortes, de fer córrer l’aigua que, al vessar per barranquissos i fondàries, abocarà a la rambla.

I lo vostre terme, príncep Casse, també beurà; les terres restaran eixamorades, humitejades a poc a poc, i serà tan ric, bell i paradisíac que res no tindrà a envejar al del vostre amat germà. De manera que, confoses les terres, tot serà una cosa, lo regne de l’esdevenidor dels fills del rei Barbut.

NARRADORA

I llavors el gegant Tombatossals va dir, mirant el rei Barbut:

TOMBATOSSALS

I vós, excels sobirà, si de vegades us plau assomar-vos a aquest mirador de la planícia, ombrejat per los xiprers del portaló del vostre palau que no una altra cosa sembla lo tossalet que ara xafem voreu des d’ací la bellesa del vostre regne, lo mantell de verdor que arribarà fins a la mar, i la flor de nafa, de taronger, esclatada en delitosa fragància, que fins ací aplegarà, transportada per lo suau ventijolet.                                               

Com de gran, el vostre goig! Quina extrema delícia sentireu! Dia hi haurà que lo calendari assenyalarà el vostre destí, i us empenyerà a baixar al pla, a viure allí, deixant-vos aquestes roques i altíssims cingles, recordança del vostre passat. I l’enyor atraurà tots los anys, a vós i als vostres hereus i descendents, a visitar-les en peregrinació divertida i gojosa.

NARRADORA

Tot lo món escoltava el somniador Tombatossals; posava tanta fe en son bell dir, que tots semblaven encisats, com los fills de la sogra llomello. Lo rei Barbut estava emocionat; i es va dirigir a la infanta, dient-li amb veu melodiosa i persuasiva, com el refilar del rossinyol....

REI BARBUT

Sabreu, senyora infanta, que Déu va permetre que a tan grans i meravelloses mampreses arribara triomfant lo pubill de Tossal Gros i Penyeta Roja.

NARRADORA

Los fills del rei escoltaven abovats, i lo pagament i goig no els cabia dins la pell. L’infant Casse va parlar primer, i després Tahor.

CASSE

Digueu, Tombatossals, ¿tanta potestat i tanta força no vos envanix?

TAHOR

¿No vos capitomba l’orgull?

TOMBATOSSALS

No és meua la força; me la tramet Déu, senyors; res de vanitat. No vull ser com la canya caiguda del conte; vull ser lo voladoret, lo voladoret...

NARRADORA

Lo rei Barbut estava embadalit i meravellat d’aquell benaurat hoste, que, podent ser presumptuós i estar unflat, era humil, ben parlat i senzill. Tots los presents quedaren admirats; mai no es pensaven que tal homenàs habitara en lo món, més bé creien que fóra d’unes altres maneres.

La infanta pregava i pidolava a Tombatossals que li referira la contalla.  Lo magnífic i admirat gegant va començar, amb delitosa i ben corrent parla de la següent manera.

TOMBATOSSALS

En una nit freda i gelada d’hivern, entremesclada de punxosa remulla i colzes de cep, hi havia vora la llar un tros de canya; mentrimentres dalt, en la post, es mantenia un voladoret. Aquesta canya pensava en el seu darrer acabament, i a ell, a l’altívol voladoret, dirigia els ulls suplicants, alhora que soltava les següents paraules:

CANYA

Deslliura’m tu, canyeta de voladoret, perquè sóc molt de plànyer; jo et diré de mi; sabràs de ma vida, i voràs quanta és la desgràcia meua, quanta la meua congoixa. Vaig nàixer en un caixer emmaranyat de sèquia, allí vaig vore lo primer raig de sol; en aquest bres vaig créixer. Suaus ventijolets em movien amb graciós bamboleig, quan no los forts i acaragolats m’obligaven a besar les aigües.

Lo remoreig de l’aigua, que per davall corria, enjoiava la meua ànima, emmantellada per lo vivificador pare Sol, campava ufana, florejada de verdes i vistoses fulles que enaltien la meu bellesa. Però un dia, un sangonós corbellot em feria i em segava despietadament, rander a terra. Lo meu plomall, desconhortat, s’esmortia lleument i espolsava les plometes.

VOLADORET

Ton feble cos devia ser doblat, i potser et vas vore arrossegada i gitada en la senda de la sèquia.

CANYA

Xorrava saba per la ferida, mentrimentres la meua ànima dolorida contemplava les meues germanes que, ertes i bledanes, remorejaven al vent.

Després vaig ser pelada i retallada per a la simbòlica i gran festa del poble veí.

I vingué la festa, aplegà l’hora, i ací on em veus, ¡oh canyeta!, jo caminava, enmig de dos rengleres d’altres canyes germanes, cerimoniosa, acompassada, agradosament regalada amb música harmoniosa; extremada va ser la meua supèrbia al vore’m en lloc preferent i assenyalat.

VOLADORET

Canya, gran era lo teu paper, recordança viva d’una data històrica del teu poble.

CANYA

I enmig de l’esclat de vítols que m’envoltaven, ¡com lluentejava la meua pell esmaltada al matiner bes del sol! ¿Mirar jo les altres canyes germanes?

I arribaren les ombres d’aquell gloriós dia; era de nit i ja estàvem de retorn; aquelles lluminàries que davant portava, pense jo ara que si devien ser les llumenetes del soterrar del meu orgull, de la meua extrema supèrbia.

NARRADORA

Lo rei Barbut dirigia amb severitat la mirada als fills; la infanta, a Tombatossals, i Cagueme, al rogle, que abovat escoltava i atenia. I el gegant va seguir fent parlar la canya...

CANYA

¡Després de la meua breu ufana, va seguir l’oblit! Als vítols, foscor i teranyines!

Vaig fer estada en casa d’un cansalader. Agafades de mi, penjaven les botifarres i llonganisses. ¡Quina mala olor, quina sangonosa sempre! Al gran pes un dia vaig respondre fent un clafit, i em tiraren lluny, molt lluny. Però una àvia cercadora em va arreplegar, i com era a muntó aprofitadora, em va convertir en granera.

VOLADORET

¡Quanta brutícia devies portar davant teu!

CANYA

Va passar el temps, però, com era tan curta, ni per a tan baix quefer no em volien. I en maleïda hora un ferro brusent, rogíssim, travessava los nucs de les meues entràmenes. Los nucs no, l’orgull i la supèrbia em travessaren! Seria petita cosa per a mi, però em convertiren en canut de colar el lleixiu de la bugada.

VOLADORET

¡Això tu, canya, tan engarlandada, tan vitolada en festes, tan ufana allà en lo canyar del caixer de la sèquia! ¡Senyor, Senyor!

CANYA

Lo lleixiu m’abrandava tota i los sofriments no els vaig poder aguantar, fins que em vaig badar.  Ja no aprofitava per a res; aleshores, l’ama em va llançar al camí, i los carros em xafaren, fins que aquesta dona que ací viu, la infanta, em va arreplegar, i, ¡oh canya de voladoret! ací em tens per a ser convertida en cendra, en pols, en no-res. ¿No em podries deslliurar tu, canyeta de voladoret? Germana teua sóc, en lo mateix caixer creixies...

VOLADORET

Sí, sí, de lo caixer eres. Tu creixies mentrimentres a mi  m’atropellaves, i en el teu orgull i superbiosa bledania t’oblidaves de la pobra canyeta. Allí em deixares sola, fins que uns xiquets, en vore’m, amb gran goig m’acolliren, se m’endugueren a casa i em convertiren en canya de catxerulo. ¡Si tu m’hagueres vist volar! ¿Creus tu que anava per on van les aus, pel meu poder i força?

CANYA

No, jo sé que no som res, que sense l’aire i la boletxa, la corda de cànem, mai el nostre cap no s’hauria alçat de terra.

VOLADORET

Un dia, tan alta volava, que l’aire que m’empenyia cap amunt em va mancar, i un remolinat caragol em va tombar a terra amb força; i allí, desfet lo catxerulo, ens van abandonar a mi i a les meues germanes; ens desmuntaren los tirants i la cua, i allí ens deixaren.

Una bona mare em va arreplegar per a son fill malaltús: enflocada amb colorins, un formós i voladís plomall coronava la meua testa; millor que aquell de la meu infantesa que tu no em deixaves lluir en ton afany de xuclar-ho tot, cobdiciosa. Lo pomell de papers de variats colors del cim era vistós, bellugadís, voladoret...

NARRADORA
Llavors va exclamar la infanta, gojosa i plena de corruixes: ¡Un voladoret, un voladoret!

TOMBATOSSALS

Sí, vella infanta, magnífic senyor. Un voladoret que en les tendres mans del fillet d’aquella bona dona comboianta, lo feia riure, i amb aquell somriuret conhortava la mareta amb falagueres prometences de milloria desitjada. Va dir també la canya...:

CANYA

Jo també gaudia de fer tant de bé, de ser de tant de profit. Jo, voladoret, acompanyava la pobresa i la tristor d’aquella malaurada casa; jo, lo fidel amic de l’infant malaltús, esllanguit, secallós, endurit...

NARRADORA

Dues llàgrimes com a cigrons davallaven per la formosíssima fesomia de la infanta. Ningú no glapia; sols les aus saludaven la caiguda del vespre. Semblava l’hora plaenta; Tombatossals es transfigurava, es guanyava a tots, era l’amo del corral...

TOMBATOSSALS

Heu de saber, senyor rei Barbut, caríssims prínceps, singular i única infanta, que una nit, cotet-cotet, quan la mareta tenia al seu fillet en lo braç, l’àngel de la guarda li aclucà les portelletes dels ulls infantívols, i li va obrir alhora lo cabalós sentiment i desconhort de la mareta, desfets en ardentoses llàgrimes. I va dir lo voladoret:

VOLADORET

I la mare em va traure d’entre les blanques, gelades manetes del xiquet, que les tenia estretes en son darrer esforç.

TOMBATOSSALS

Replicava envejosament lo tros de canya.

CANYA

Romanços, romanços. Res no et valdrà. ¡Prompte o tard seràs al foc, al foc!

VOLADORET

¡No, mai! Jo sóc quelcom en aquesta casa. Sóc lo viu record del fillet desaparegut. ¡Jo, cremada! ¿Has vist tu que es creme lo record d’un fill? Mira, canya, creu-me, deixa’t cremar, augmenta la calor d’aquest foc, afig a les brases la teua rojor encesa, la teua calor convertida en brasa, i així donaràs calor a la gelada mareta, reanimaràs son cos; com jo des d’ací, erteta en la post, li done amb la meua presència lo caliu dels records...

CANYA

Al foc, al foc aniràs, canyeta romancera de voladoret...

VOLADORET

Quan la meua ama morirà, seré canyeta. Hui per hui sóc un record estimat i volgudíssim, sóc lo voladoret del fill de la mareta...

NARRADORA

Va dir Tombatossals:

TOMBATOSSALS

¿Veu la vostra senyoria com no som res? ¿Veu on pararan totes les vanitats? Déu, senyors, és nostramo, qui tot ho dóna i ho lleva. ¡Quina satisfacció escampar el bé per totes bandes!

NARRADORA

Lo rei Barbut, arrimant-se a Tombatossals, va estendre suaument los braços, li va fer un abraç i li va donar un bes en lo bascoll, entusiasmat per los delitosos moments passats oint l’apòleg de les canyes.

REI BARBUT

Eres gran i sabut, conseller meu. Tu redreçaràs mon regne, tu ens ofrenaràs hores benaurades.