Claus del capítol 3:
«Tombatossals i la sirena de la mar»
La sirena de la mar apareix al tercer capítol del Tombatossals. El personatge mostra dues cares en l’obra:
d’una banda, un vessant atractiu que enamora Tombatossals, i de l’altra, un
sentiment possessiu i de vegades malèvol. És per això que, en la versió
radiofònica de Vox UJI ràdio, hem optat per desdoblar la figura de la sirena en
dos personatges: l’encisadora, que provoca mal d’amors a Tombatossals, i la
malèfica, que intentarà perjudicar la colla de gegants. Igualment, hem optat per
la denominació de sirena, i no Serena
de l’original de Josep Pascual Tirado.
Transcrivim un fragment de l’excel·lent estudi introductori
de la reedició de l’obra, realitzat pel professor Lluís Meseguer l’any 1988:
L’autor castellonenc afegeix la malèvola i possesiva Serena
de la Mar a
l’esquema argumental del mite, que remet a moltes cultures diferents. La Serena de la Mar apareix, per tant, al Tombatossals amb dues definicions: en
tant que personatge, com a contrapunt de la infanta; i en tant que motiu
folklòric, com a cicle secundari al costat del grup del gegant. Es tracta d’un
símbol d’amplíssima difusió mitològica en la qual s’uneixen atributs de la
feminitat i atribucions de valors i tòpics mariners, tot i que, paradoxalment,
no sol tenir fàcil arrelament en terres costaneres. Les connotacions i
significacions que pren normalment són les d’un personatge atractiu, gelós,
possessiu i, de vegades, malèvol. Totes elles són acuradament aprofitades i
remarcades per l’autor com a qualitats complementàries de les que caracteritzen el personatge Tombatossals,
protagonista de l’obra i cap de la colla basada en les rondalles sobre el motiu
del gegant.
Les fonts de Pascual, respecte al mite de la Serena de la Mar, són dues alhora: la
biogràfica i la literària. D’una banda, el seu contacte amb la família de la
criada de la casa, vinculada a la marineria, li féu superar la secular
distància entre el món llaurador castellonenc i el món mariner del Grau. De
l’altra, les seues lectures l’empenyen a triar el nom mateix, Serena (i no Sirena), en la forma en què sol aparèixer en la literatura clàssica
d’autors valencians: en Antoni Canals, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella o
Jaume Roig, per exemple. Aquesta forma, a més, cal no oblidar que té evident
veïnatge fònic i connotatiu amb usos semàntics de diversos registres lingüístics:
mar serena, serena (tractament medieval) Serena
(nom de dona), serena (vent
fresquet)...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada