Tombatossals i la sirena de la mar (segona part)

CAPÍTOL TRES

TOMBATOSSALS I LA SIRENA DE LA MAR

(SEGONA  PART)

NARRADORA

Bufanúvols, Arrancapins i Cagueme, passada que va ser la mitjanit, es van asseciar de dàtils, que Arrancapins havia tirat a espolsons, com pluja a ramassadetes; els havia fet caure d’unes palmeres del que en el futur seria conegut com el clot del Menescal. Després d’un breu consell, foren del parer d’anar cap aon lo caporal es trobava, ja que ni tan sols l’oïen gemegar, ni copsaven senyals de la seua preciosa existència. A la platja, va dir, reflexionant, la sirena:

SIRENA

Vora mar, rendit de l’esforçat treball, llepant-li los peus les jugadorotes onades estàs tu, Tombatossals, gitat i dormit, amb lo cap mantingut per lo palmell d’aquella mà que remou llosmos, pedres grosses, i roques. I bon senyal que somnies donen les paraules angunioses que s’escapen dels teus llavis, eixuts i trèmuls...

TOMBATOSSALS

¡Oh tu, aimia sirena de la mar! Si a la majestat teua sembla petita cosa aquest humil serf, si el teu preciós voler has encarrilat cap a un personatge més alt i extremat, dis-me, dis-me: ¿En què vols que em guanye la teua voluntat i content? ¿Com vols que done gust als teus desitjos?

NARRADORA

Allí estaven los tres sobtats companys, meravellats d’escoltar raons tan destarifades, eixint dels llavis d’aquell home de tan bon armassó i ben compensat pensament. Llavors va dir Cagueme:

CAGUEME

Bé us ho deia jo, bé us ho deia... ¡Al nostre amo l’han embruixat!

NARRADORA

Lo forçut Arrancapins va dir:

ARRANCAPINS

Bufa-li, bufa-li suaument i desperta’l, Bufanúvols, que és ben digne de llàstima, perquè a hores d’ara està patint d’eixa manera tan llastimosa...

BUFANÚVOLS

Ignorants, cervells eixugats, ¿què sabeu vosaltres lo que l’amo pot vore en el seu deliri de voler? ¿Què sabeu de la sirena de la mar?

NARRADORA

I Bufanúvols, aclucant los ulls i fent-se l’interessant seguia:

BUFANÚVOLS

De dia, lo treball, l’afany de la vida... De nit, lo voler, la llar... ¿No és normal que qui somou lo món, qui en la terra ho és tot, qui empeny tota activitat, vulga conquerir la mar, travessar-la de banda a banda, afonar-se en la seua immensitat, escodrinyar-la i manar en ella?

¿Què té de nou que lo nostre caporal, Tombatossals, pose la il·lusió en la regina de les aigües, quan ell és lo rei de les planícies i muntanyes? Deixem, deixem que somnie en grans mampreses. Ell ens mou a riota en el seu deler, però la seua fermesa i la constància faran que aplegue a realitzar les seues angoixes i desitjos.

NARRADORA

Retrucava Cagueme al raonament de Bufanúvols:

CAGUEME

¡Bufanúvols, massa me’n dónes! ¡Ja n’hi ha prou! T’armes un embolic de paraules de les trenta pestes. Això tot són raons. ¡Despertem-lo!

NARRADORA

Deia resignat Arrancapins.

ARRANCAPINS

I que la manyeta sirena es veu que és idolatrada per lo voler sense goteres del nostre caporal.

NARRADORA

Retrucava Bufanúvols, fent lo seriot:

BUFANÚVOLS

Tu, Cagueme, badoc i baldraga a eixe bequelló de boca que tens, que no xorra més que despropòsits, li posaré un tapó de la mida del meu puny. ¡Calla! ¡Calla, que ja et veig de dos bufits a les aigües blaves!

NARRADORA

I no haguera parat lo ball en bé, de no ser perquè Tombatossals, sense pestanyejar gens, es va arrancar decidit amb aquest parlament:

TOMBATOSSALS

Amada sirena de la mar. Tu tindràs ací, en aquesta vora i riba, lo paratge delitós pel qual estàs adelerada... i. dins la mar, un lloc on les revoltes onades mai no apleguen, un port com fidel semblança dels meus braços anhelosos. I llavors seràs meua, i la fragància dels pins ens abellirà més i més, quan seran aplegades les hores del nostre dolcíssim dir de cançons, de carinyos, galanies i esperances.

NARRADORA

Com a tres estaquirots continuaven rodejant alelats el seu caríssim caporal.

BUFANÚVOLS

¿Heu vist que bé raona?

NARRADORA

L’entabuixat Tombatossals va dir:

TOMBATOSSALS

Fills meus, ¿on estic? ¿L’haveu vista vosaltres també?

NARRADORA

I amb aquella parla melosa que encisava dies abans la cort del rei Barbut, els va contar el seu somni, la seua conversa amb la regina de les aigües... fins que, reparant en Cagueme, li va dir

TOMBATOSSALS

¿Què és de tu, que vas tan arcat?

CAGUEME

Senyor amo, és que en desperear-vos lo vostre braç, com barra de sènia sense mosso, m’ha pillat de mig a mig i m’ha encorbat així.

TOMBATOSSALS

¡Pobre Cagueme! No t’arrimes a qui somnia, no, no t’arrimes mai.

NARRADORA

No eren passats molts dies d’aquest somni de Tombatossals quan l’eximi galifant va reunir la seua colla a l’ombra d’un famós pi, anomenat lo Pi Gros, per l’extremat de la seua soca i abundor del seu brancam, i els va assabentar dels seus propòsits i desitjos:

TOMBATOSSALS

Mireu, jo vull i així ho mano, que vora la mar, en aquell paratge on vaig caure adormit com un algep, esperant bojament i ansiosa l’amada sirena de la mar, siga cobert tot d’una flairosa arbreda, que forme una ombrosa selva; que ella ho volia així i així ho mano jo, perquè després de tot per això sóc l’amo... Aleshores, que s’òmpliga de cudols i llosmos i tossals sencers, si fan falta, un bon rodal de mar, empresonat com per dos braços.

NARRADORA

Va remugar Cagueme:

CAGUEME

¡Quasi res!

NARRADORA

I va dir lo gegant Tombatossals, pegant un calpissot al replicó, esquifinyat i manegueta de Cagueme:

TOMBATOSSALS

¡Fills meus! ¡A la mampresa! Després de barallar projectes i de gran raonaments, de mirar plànols, fer esmenes i afegitons, ha quedat verament conformada la gran obra que hem de mamprendre.

NARRADORA

Un bon matí, a penes les primers guatles saltironejaven per les matisses, i lo cuquello començava la llanda del seu cantar, Tombatossals, portant Cagueme a les galligotes, i seguit d’Arrancapins i Bufanúvols, pegaren cap a la muntanya amb més afany i goig que si els hagueren perdonat dos terços de la contribució. Llavors Arrancapins va dir:

ARRANCAPINS

Bé sabem que ací als cims alteruts on lo príncep Garxolí del Senillar assenta lo castell de la seua comanda, que diuen de Montornés, hi ha unes ombrívoles pinedes de tan bon regent que, amb poc d’esforç, podrem trasplantar-les on vulguem.

NARRADORA

Pensat i fet. Allí aplegaren i mentrimentres Garxolí del Senillar estava molt encisat fent la rosca a la filla del rei Barbut, el seu veí, los nostres agosarats i forçuts amics mamprengueren la tasca amb ardidesa i coratge. Va dir Arrancapins:

ARRANCAPINS

En pocs dies esboscassarem aquelles barrancades, cormos i aiguavessants, de manera que deixarem tots los pedregosos dominis de Garxolí del Senillar sense arbres, més pelats que una rata.

NARRADORA

¡Calia vore bramar l’arguellat Garxolí, lo dia que es va adonar, esbalaït, de la feta que li feren! I era també digne de vore amb quina seguida i afissament trasplantaven aquelles pinedes, des del Montornés a la voreta de la mar. Arrancapins, que mai va estar tan aqueferat com los dies aquells, los arrancava a estirons, traient-los de soca-rel. Mentrestant Bufanúvols va dir:

BUFANÚVOLS

Jo, unflant los bocins fins a quasi rebentar les galtes, soltaré a tota manxa lo registre més alt del bufar i... allà que anirà el pi per los aires, dut per aquella ventisca dels trenta mil dimonis,  a fer cap i caure dret vora de la mar.

NARRADORA

Allí, Tombatossals, ajudat per Cagueme que, com sempre, feia el pobre lo que podia, los acoblaven a burri-barra, sense acorruar ni tirejar, però sí espessos, perquè lo sol no els escodrinyara lo sòl d’aquella singular plantada. ¡Amb quin deler treballava Tombatossals!

TOMBATOSSALS

Sí, ja veig la meua sirena endormiscada en els meus braons i deixant-se fer sigolletes en lo bascoll...

NARRADORA

Un moment que des del planter no els enviaven pins i la ventisca havia amainat, senyal d’haver-se suspés la facturació, descansaren Tombatossals i Cagueme. I recordant aquest darrer la descripció que de la sirena de la mar va fer Tombatossals la nit del somni, va dir a l’amo, així com qui no diu res:

CAGUEME

Escolteu, senyor amo: després de tant de treball com venim fent,  ¿no ens partirem la sirena meitat i meitat, per a vós i per a nosaltres?

TOMBATOSSALS

¿Què és lo que dius, desditxat Cagueme?

CAGUEME

Senyor amo, si a vós deixem lo millor, lo del mig cos per amunt, ¿per a què voleu la cua? ¿No seria millor que la férem en arròs a banda, mullatori i pastissos, com a alifara, com a berenar de cassola del remat d’aquest mampresa?

TOMBATOSSALS

Ha, ha, ha, me’n ric jo de la teua ximplesa d’ignorant, per no prendre-ho per on crema i soterrar-te com a plançó en un clot d’aquells que estan esperant estatjar i mantindre amorosament un pi.

NARRADORA

Quan ja estigué tot lo rodal somniat cobert d’ombrívols pins, quan lo príncep Garxolí del Senillar, desconhortat i enfurit, clamava en el seu castell per les enyorades ombradisses i los pinyons de les seues pinedes, Bufanúvols, d’acord amb el manament de Tombatossals, va dir:

BUFANÚVOLS

Duré ara los bufits plovedors i començaré a escarotar boires i núvols, els soltaré cap a la plantada, i mouré tal pluja suau, moraleta-moraleta, que, en calar-se en aquella terra arenenca, farà lo milacre que abraçarà carinyosament i remullarà per sempre les arrels dels plançons que m’han confiat.

NARRADORA

I així va brotar aquells pineda, que la cort del rei Barbut atalaiava des del seu palau, com faixa de fresca verdor que subjectava les onades. Va dir Tombatossals:

TOMBATOSSALS

I després, els fills i hereus del regne del rei Barbut, al redolar los anys, aprofitaran aquella pineda com a delitós paratge on esplaiar-se i cantar belles cançons, com les que jo vull adreçar a la meua amada sirena de la mar.

NARRADORA

Les il·lusions del galifant hi eren acomplertes. Si no per a ell, per a los descendents. Feren una altra mampresa, valent-se d’aquelles traçudes forces descomunals que la colla reunia:

TOMBATOSSALS

Hem fet també los braons de pedra que allí esperen sempre que la sirena de la mar es deixe acollir plaentament, per a fruir de descans i gaudir de repòs en la lluita que ha de sostindre sempre amb les embravides ones. ¿No creus Cagueme?

CAGUEME

I bé que vénen als hereus del rei Barbut la tranquil·litat i repòs de les aigües en aquell bassal, on les gavines aletegen, gojoses i joganeres, rodejant los màstils de les galeres, galiotes, pailebots i bergantins que allí arriben, fatigats del seu pes. ¿No és eixe l’abraç anhelós de Tombatossals?

TOMBATOSSALS

Benaurades ambicions i somnis que a tant de bé menaran los fills i descendents d’aquell rei que son palau té en lo tossal dels xiprers, i a qui la història intitula lo rei Barbut.