Los cavallers de Sant Cristòfol i Garxolí del Senillar (segona part)

CAPÍTOL QUATRE

LOS CAVALLERS DE SANT CRISTÒFOL

I GARXOLÍ DEL SENILLAR

(SEGONA PART)

NARRADORA

L’ambaixada de Garxolí del Senillar a Tombatossals havia acabat com Camot. Això era i no res més lo que alguns dies després enroniava lo nostre Tombatossals:

TOMBATOSSALS

Res no ens hauria costat anar un bon matí tota la colla i, en quatre sampastrades, arrematar amb lo príncep Garxolí, el seu castell, criats, gavellers i fins los murs i cadufades o canonades d’obra del seu palau de Montornés. Però no era la cosa per a prendre-la sinó a bones fusades, és a dir amb paciència, i un poquet a riota. Per això, quan Tragapinyols ha mostrat les seues manyes, he gaudit de debò, i ja no et pense soltar del mos, fins a l’extrem d’haver-te fet cavaller de l’orde de Sant Cristòfol.

NARRADORA

Per la seua banda, Garxolí, per por a un desori, si la frase del carteló de Cagueme, que deia que no es casaria amb la infanta, arribava a ser de veres, se n’anà a parlamentar amb lo rei Barbut. Ho féu per dos objectes: un, el voler de la infanta; i l’altre, demanar aliança per guardar-se lo llom  i metre-lo a bon recapte. Lo rei Barbut, oïda la queixa i pretensió del senyor del Senillar, va respondre:

REI BARBUT

Jo mai no faria ús de les armes contra qui m’arregla els dominis i em cria tan delitosos paratges a vora mar. Ben al contrari, tinc en la més alta estima Tombatossals i la seua colla, i prendré com enemic meu els enemics de Tombatossals...

I respecte de la infanta, res no puc dir, perquè jo no em fique en coses de sinagües, és a dir en coses de dones. Però us advertisc que, si no torneu més per lo meu tossal, res no es perdrà; així és que podeu allargar-vos en tot lo fil i trencar palletes, és a dir trencar relacions, si així ho voleu...

NARRADORA

I, arrancant-se un platejat cabell del seu cap, el féu volar en un bufidet....

REI BARBUT

¿Ho has entés, Garxolí?

NARRADORA

Tant ho va entendre lo desairat príncep que no veia la senda per aplegar al seu palau, on, arribat que fou, mig plorós va trametre, en venjança, lletres de prec i aliança al duc de la Polseguera, al del senyoriu del Bovalar i al baró del Pla de les Vaques, nobles que tenien la comanda per allí prop. Aquestos senyors alhora estaven també queixosos de Tombatossals perquè, en el seu afany d’arrabassar, no respectava fites ni mollons dels seus camps; així és que aqueixos cavallers es posaren al costat del coratjós senyor de Montornés, Garxolí del Senillar.

Tal se tramaven les coses quan, un dia clar i esplèndid, Tombatossals, des del cim del tossal del Dorador, al nord del terme, acompanyat de la seua gent, contemplava les terres, pagat de son treball i esforç. I, dirigint-se als companys, els va dir:

TOMBATOSSALS

Escolteu, d’ací a uns dies li farem la gran batalla al facilitari i arguellat, al malaltís Garxolí; així és que cadascú que es prepare bonament. Tu, Tragapinyols, mira aquest planícia que tens davant, adona-te’n bé i escolta: menja’t, tragat i engoleix-te com pugues i vulgues tota fruita de pinyol gros; carrega de prunes clàudies, que tenen bona punta, i no malgastes cap munició, que totes faran falta. I, quan ni espigolant se’n trobe cap per a mostra, vine-te’n.

NARRADORA

Al cap de cinc o sis dies ja estava tot albercoquer, prunyoner, prunera, presseguer, bresquillera, cirerer i demés tan buit de fruita com si una onada d’eruga ho haguera abatolat. Ni per verd, ni per madur res no hi va quedar; tot va ser engolit i guardat en aquella panxa, que s’estirava com un orgue fins arrossegar-se per terra. Tombatossals, de capdanser de la seua colla, va adreçar els passos a la comanda de Garxolí, per un assagador que menava a un altre, i d’aquest al barranc de la Parreta, per no xafar la contrada del rei Barbut ni escarotar-ne els bons cortesans.

Pujaren a un tossalet que s’aixecava prop del castell i, mirant amb les ulleres de llarga vista, que no eren una altra cosa que los punys fent canut per concentrar la mirada, veieren un estol de guerrers, a cavall i a peu, encuirassats d’armadures, abillats amb plomalls en lo cap i llances lluentes, banderoles trompes i arguments i artefactes mai no vists, ni coneguts; tot allò era per a esglaiar i gelar la sang a un pollastre, mes no a Tombatossals, que se’n reia com un beco i gaudia com un xiquet. Va dir Cagueme:

CAGUEME

Senyor amo, em pense que estic perdent la color de la cara, i arribe a l’extrem que em fluixegen les cames, i se’m dobleguen, i m’agafa mal de caure.

TOMBATOSSALS

¡Cagueme, coratge, que ara donaré el primer senyal d’arremetre!

NARRADORA

Amb una fona, feta de dues cordes tresseres, de tres fils de grossària, usada per subjectar la vela del carro, i una pell de rabosot, li va tirar un cudol tal qual que, endevinant lo portaló del castell, va obrir-lo de bat a bat i la pedra es va ficar dins, sense dir ave maria.

Allò ja va espaordir el príncep Garxolí, que enfurit, va donar l’ordre d’arremetre. Los aliats avançaren amb fúria, enardits, encoratjats, com si anaren a guanyar la joia, fent soroll de llanderols, cridant. Rebrillaven al sol les llances i les banderoles voladisses... Va cridar Tombatossals:

TOMBATOSSALS

Cagueme: els tenim a tret, és a dir, que ja es podria tirar l’enfilatada... Quan faré un senyal, fes ressonar lo caragol i, a la meua veu potent, com assenyat caporal, que tothom faça la seua.

CAGUEME

¡Sant Cristòfol ens valga!

NARRADORA

Tothom va traure les seues armes. Bufanúvols, unflant los bocins, va arrancar una remolinada ventolera; Arrancapins va arremetre a cudolades; Cagueme, com si fóra en sa engabiada els va empènyer a tots a començar les tabalades; i Tombatossals li deia a Tragapinyols, que ja estava en la postureta:

TOMBATOSALS

¡Tragapinyols, arruixa, arruixa que plou!

NARRADORA

Aquest va pegar dos gemecs i, al primer arruixó de pinyols, els aliats giraren cap en cua, fugiren com l’ànima del dimoni, amb grinyols, i lamentacions, se’ls van sotraguejar els ossos i tots van ser derrenclits, derrotats.  Va dir Tragapinyols:

TRAGAPINYOLS

Sense oir les veus del duc de la Polseguera, ni del baró del Pla de les Vaques, ja fuig Garxolí que, al vore la seua gent amb les esquenes ferides pels pinyols i pedrades, dóna la veu de «Salve’s qui puga de l’arruixó».

TOMBATOSSALS

Llavors és que redobla la fugida. ¡Tragapinyols: t’ha animat lo retronar del caragol de Cagueme! Anant de recules, no deixes d’arruixar de ferm, fins que es produïsca un sarrabastall

de trenta-cinc mil cent dimonis.

NARRADORA

Encara hui en dia hi ha home que es troba combatents d’aquells fugint per colls i barrancs.

Les portes de les finestres cornises, pilastres i portalons del castell totes foren asclades; los murs, descantellats, la teulada afonada; i al magnífic baró i a l’esquallós Garxolí del Senillar, els van trobar. Va dir Cagueme:

CAGUEME

Senyor amo: després de regirar nosaltres, los flamants i victoriosos guerrers de l’orde de sant Cristòfol, o colla de Tombatossals, tots los racons i raconets de lo palau destrossat, els hem trobat com una llocadeta banyada sota una gallina lloca, arreplegats com un cabdell, tremolant com cascavells i fent una oloreta que ni era de clavell, ni de fonoll. ¡Estaven cagats de por!

NARRADORA

El píncep Garxolí, mig vençut, i en lo fort de l’arruixó va voler pegar les darreres garrejades, com sol dir-se, assomant-se a la finestra i encoratjant els fugitius. Mai no ho haguera fet, perquè l’arruixada, pillant-lo de ple, li va posar la cara plena de pinyols de pruna clàudia, com un primet d’aquells que assaborim per Nadal. Va dir Tragapinyols:

TRAGAPINYOLS

¡I com bramava Garxolí!... Al duc de la Polseguera l’hem trobat dins de la farinera, pareixent més bé un talecó d’algeps que no un senyor de tantes campanetes.

CAGUEME

¡Quin desori! ¡Quina glòria per a l’homenàs de Tragapinyols!

TOMBATOSSALS

Enmig de la replaça allibereu els tres, traieu-los del caus, els farem demanar perdó, renunciant als senyorius, comandes i fins la legítima, en favor i augment de los termes del rei Barbut, son amo i senyor; a cadascú li faré donar tres vítols a sant Cristòfol.

TRES veus

¡Visca sant Cristòfol!  ¡Visca sant Cristòfol! ¡Visca sant Cristòfol!

NARRADORA

I, feta la cerimònia, Tombatossals de tres potades en lo copró los va fer garrejar per l’aire en tres direccions diferents. No sabem si acamparen o moriren. ¿Hauran deixat rastre, encara que de codonyeta, és a dir de cosa rara, en les rodalades i terres dels fills i descendents del rei Barbut?

Ni és ni pot ser una altra la història d’aquella batalla, en la qual lo castells de Montornés va ser desportellat, mig assolat i enrunat per a sempre.

CAGUEME

No hi ha qui vaja a adobar les finestres, ni a rebossar una paret, ni a plorar tanta desventura. Sols recordem haver oït que uns anys després, en lo lloc de la lluita empenyada, ha eixit un planter de pruneres, albercoquers i bresquilleres que és una meravella.

TRAGAPINYOLS

Cada plantó i rebrotís canta lo valor i ardiment de la colla de Tombatossals. Aquests els trasplantaren al pla i hui és glòria vore lo sense fi d’arbres que poblen los termes de los descendents del rei Barbut..

NARRADORA

¡Quantes coses sabríem més si aplegar poguérem al fons de la cova de les Meravelles, on és l’arxiu de les fetes glorioses de Tombatossals!